«Cuestión de sexos» de Cordelia Fine

103-71

Cuestión de sexos
Ni las mujeres son de Venus ni los hombres de Marte: cómo nuestras mentes, la sociedad y el neuroseximo crean la diferencia
Cordelia Fine
Traducció de Juan Castilla Plaza.
Roca. Barcelona, 2011. 400 pàgines.

El debat sobre les diferències de gènere i si aquestes són socials o biològiques no és nou. Però els arguments han anat evolucionant al mateix temps que la ciència i la societat. Si en el passat la inferioritat intel·lectual de la dona es justificava per l’angle del rostre, i més tard per la mesura del cervell, ara són els nivells de testosterona en els circuits neuràlgics fetals o les diferències en determinades estructures cerebrals les que justifiquen les suposades diferents capacitats (ja no es parla de nivell d’intel·ligència) entre homes i dones.

La resposta a per què les xiquetes prefereixen les nines i els xiquets els camions pot estar en el nostre cervell. I també el fet que les dones siguen més comunicatives, empàtiques i intuïtives, i els homes ambiciosos, dotats per a les ciències i incapaços de comprendre els sentiments aliens. Com a conseqüència, les dones potser tenen menys tendència a dedicar-se a disciplines científiques, mentre que trien professions on desenvolupar les seues aptituds, determinades pel seu cervell femení: infermeres, mestres o treballadores socials.

En resum, els vells estereotips, però amb nous arguments. I això és el que la psicòloga Cordelia Fine anomena «neurosexisme» en el seu llibre Cuestión de sexos. Un nou corrent que sembla haver desplaçat les teories sobre els condicionants socials i educatius pel que fa a les diferències de gènere, i que ha posat l’estructura del nostre cervell en el centre del debat.

Alguns dels autors que han contribuït a la difusió del neurosexisme, amb gran ressò mediàtic, són Louann Brizendine, autora de El cerebro femenino, o Simon Baron Cohen, amb el seu llibre La gran diferencia. En Cuestión de sexos, l’autora es dedica a desmuntar els arguments d’aquests i d’altres divulgadors, així com estudis científics que aprofundeixen en aquestes tesis, presentant investigacions que demostren just el contrari, explicant les mancances de la neurociència encara en determinats aspectes o exposant els errors de mètode que tenen alguns d’aquests estudis.

El llibre incideix en investigacions que mostren que el fet de ressaltar els estereotips femenins abans de les proves d’un estudi pot condicionar els resultats i fer que tant homes com dones reaccionen de la manera que s’espera segons el seu sexe. Aquests grups d’estudis no trobaren diferències significatives entre homes i dones relatives a matemàtiques, videojocs, capacitat espacial, comunicativa o empàtica, quan no existien condicionants.

Un llibre que, tot i contenir alguns passatges un tant repetitius en incidir en la mateixa idea al llarg de diferents capítols, resulta interessant i recomanable, i almenys ens farà analitzar amb més atenció el nostre interlocutor la pròxima vegada que sentim dir que els nostres cervells marquen la diferència.

© Mètode 2011 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011

Cap de redacció de la revista Mètode.