A mi m’agrada discutir sobre conceptes, no sobre paraules. Les paraules no tenen la precisió matemàtica d’una funció exponencial que significa el mateix per a tots els físics: alguns termes tenen significats diferents per a diferents persones, i per això, a vegades, es discuteix, encara que s’estigui d’acord amb el concepte de fons. Un clar exemple que he observat d’això, pel meu llibre La ciencia del sexo (Debate, 2023), és en les discrepàncies que envolten la identitat de gènere.
Crec que primer és imprescindible establir una distinció entre el que entenem per sexe i per gènere. Insisteixo: entenc que hi hagi definicions diferents de les que plantejaré, però, per favor, no discutim de paraules, sinó conceptes. Ací vaig. En l’àmbit acadèmic de la sexologia s’utilitzen les expressions sexe masculí o sexe femení per a referir-nos a la part fisiològica de la sexualitat. En la naturalesa hi ha animals mascles i femelles, en això no hi ha discussió possible, i negar el component biològic del sexe és postmodernisme portat a l’absurd. De fet, en els mamífers hi ha un sexe cromosòmic (XX i XY), un sexe hormonal (més testosterona o més estrògens), un sexe genital (aparell reproductor masculí o femení), dimorfisme sexual més o menys accentuat, i fins i tot una espècie de «sexe cerebral» que condiciona mascles i femelles d’unes certes espècies –els primats per descomptat– a comportar-se de maneres diferents.
És absolutament cert que en totes aquestes categories hi ha intersexualitats: a escala genètica, hi ha les persones XXY; a escala hormonal, es donen diferents exposicions prenatals o fins i tot cèl·lules amb menys receptors de testosterona (o sense ells); hi ha també genitals ambigus en casos d’intersexualitat, i, per descomptat, el cervell d’un animal adult no és resultat només d’una programació genètica, sinó que inclou totes les experiències, aprenentatges i condicionants acumulats durant la seva vida. Aquestes situacions intermèdies entre mascles i femelles existeixen també per pura biologia, i sense entrar encara en influències culturals, en el cas dels humans hem d’acceptar-les com a part de la diversitat natural de la nostra espècie, intentar eliminar estigmes i ajudar a les minories que es troben en aquesta situació.
El que passa és que aquesta diversitat no sempre és òbvia. Encara que la medicina del passat va fer estralls volent definir sexes des de l’inici en els nadons que naixien amb ambigüitat genital, la intersexualitat cromosòmica o genital és més fàcil d’acceptar socialment perquè ningú atorga voluntat a aquesta condició. En canvi, al voltant de la transsexualitat hi ha una certa confusió, perquè existeixen diversos tipus de persones trans, amb realitats diverses que no diferenciem prou.
Si continuem parlant de l’aspecte més biològic del sexe, hi ha individus que, per exposició hormonal durant el desenvolupament embrionari, o per altres mecanismes que encara estan en fase d’hipòtesi, des de molt petits senten una espècie de disconformitat en la qual el seu cervell dicta una identitat sexual diferent de la que veuen en el seu cos. En unes ocasions és una fase transitòria durant la infància, i en unes altres es manté fins a l’adolescència i l’edat adulta. No és una qüestió de voluntat, ni de capritx, ni de voler anar contra corrent. Aquestes persones transsexuals ho són per condicionants fisiològics: han existit sempre, s’han investigat, la ciència les té bastant ben caracteritzades i, per descomptat, és una obligació moral, cultural i mèdica secundar-les en la seva transició física, psicològica i social, si és el que senten i desitgen. Com qualsevol altra condició, per minoritària que sigui.
Tanmateix, els humans som uns animals una miqueta especials. Perquè els nostres gens dicten si tenim penis o vagina, però no si hem de portar pantalons o faldilla. Durant el nostre extensíssim desenvolupament cultural, als condicionants biològics del sexe els hem anat assignant unes marques culturals, uns rols i uns costums generats i heretats culturalment, que res tenen a veure amb la biologia. I ací apareix el concepte de gènere; els conceptes d’home i dona en lloc de mascle i femella, i la voluntat –que jo considero molt lícita– de posar en dubte alguns d’aquests vestigis culturals i desconstruir el gènere.
Començant per això últim, penseu en el següent: intenteu respondre què és sentir-se home o sentir-se dona sense fer referència al cos. No és fàcil. De fet, mai ningú m’ha donat una resposta. Podeu pensar que els homes són més violents, però això no defineix la masculinitat. O que els homes senten atracció sexual per les dones, però ningú dubte que els homes gais són homes. O que les dones tenen més instint maternal, però a la dona que no el sent no li direu que és un home. De fet, no hi ha cap marca cultural que sigui inequívocament pròpia dels homes o de les dones. Òbviament, hi ha comportaments més freqüents en un sexe que en l’altre, però també és cert que molts s’han exagerat culturalment fins a constituir uns rols de gènere que tan respectable és tolerar com no fer-ho. I, forçant una mica la situació, hi ha persones que accepten tindre un cos masculí o femení, però que senten més afinitat pel rol social característic del gènere oposat, o directament no volen identificar-se de manera estanca amb un gènere determinat.
Perquè el sexe és biològic, però el gènere és cultural, i en una societat lliure, mentre no perjudiques a ningú, pots fer i sentir el que et doni la gana. Llavors, què ocorre? Doncs que, una vegada desconstruït el concepte de gènere, hi ha moltes persones –especialment joves– que s’identifiquen com a transgènere per identitat social i política (com afirmen diversos estudis que cito en La ciencia del sexo). I com troben molt rebuig des de les visions més conservadores, la seva posició es fa més reivindicativa i combativa. Els canvis culturals són lents, requereixen molt diàleg, i a vegades és inevitable la confrontació, però potser el més dramàtic és que tot aquest soroll i polarització afecta negativament les persones que són transsexuals més per càrrega biològica que cultural, i que amb un discurs assossegat segur que guanyarien la comprensió de les persones més conservadores.
La veritat és que diversos estudis estableixen que la quantitat de persones no binàries està creixent moltíssim. Una petita part són persones trans que «surten de l’armari» ara que hi ha menys estigma social, però la majoria són persones que se situen dins del col·lectiu LGTBI, en part com a reacció contra estereotips culturals que res tenen a veure amb la biologia i que han de poder quedar emparats per la llibertat individual –de nou, mentre no perjudiqui a ningú. No hi ha dades suficients per a veure si aquest creixement constant d’identitats LGTBI s’estabilitzarà, o si és un fenomen més propi de la joventut, i si d’adults les persones transgènere o no binàries tornen a rols més convencionals. El sexe biològic existeix des de fa milions d’anys: el gènere i els rols que l’acompanyen han anat canviant constantment. Però, de nou, no discutim de paraules, sinó de conceptes.
