Per a l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació, la «seguretat alimentària» existeix «quan totes les persones tenen en tot moment accés físic, social i econòmic als aliments suficients, innocus i nutritius que satisfan les seues necessitats energètiques diàries i les preferències alimentàries per a portar una vida sana i activa». Avui, aquesta fita no s’assoleix en bona part del planeta, com ara la majoria de la població africana i molts països asiàtics: 900 milions de persones passen fam. La pressió del creixement de la població és un escull per garantir l’alimentació adequada de la població global. Les previsions són que l’actual població de 6.000 milions de persones arribe a 9.000 milions l’any 2050. Amb la tecnologia agronòmica actual, serà possible assolir la seguretat alimentària per a tot el món, amb el canvi climàtic amenaçant la viabilitat de molts cultius?
Aquesta és una de les preguntes clau formulada en Cultivos transgénicos per José Pío Beltrán, professor d’investigació en l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-UPV). El llibre proposa que l’objectiu d’alimentar bé la població mundial d’ara i del futur immediat no és possible sense l’ús de totes les tecnologies disponibles. No sols els mètodes tradicionals de cultiu i millora, sinó les tècniques derivades de la transgènesi, l’edició de genomes i la biologia sintètica. Beltrán explica amb rigor aquestes aproximacions, sense obviar les limitacions i inconvenients associats i amb profusió d’exemples il·lustratius.
Un dels capítols del llibre parla sobre «mentides transgèniques», potser el de lectura més amena perquè l’autor tria i critica amb habilitat tota una sèrie de tòpics i malentesos: els transgènics són dolents per a la salut o amenacen la diversitat, tot allò natural és bo, els aliments orgànics són més saludables, els transgènics són una imposició de les multinacionals, i altres banalitats per a gaudi del lector. No ixen indemnes de la crítica afilada ni la prepotència de certs biotecnòlegs, ni la manca de professionalitat d’alguns mitjans de comunicació.
L’autor acaba amb consideracions sobre el futur immediat de la modificació genètica dels cultius. Els mètodes derivats del sistema CRISPR/Cas permeten l’edició dels genomes i posen en qüestió el concepte mateix de transgènic. En conseqüència, raona Beltrán, el seu ús mereix un tractament jurídic diferent. A principis de 2018, coincidint amb l’aparició del llibre, l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va emetre una opinió respecte a l’aplicació o no als organismes obtinguts mitjançant «mutagènesi dirigida» de la directiva europea en matèria d’organismes modificats genèticament: la modificació amb la tecnologia CRISPR/Cas continua en els llimbs legals, però, per ara, es considera exempta de l’aplicació d’aquesta directiva. Aquest nou episodi d’una llarga i trista història –la del fracàs d’Europa en l’acceptació dels cultius transgènics– no ha fet més que començar i no sabem com acabarà. Mentrestant qualsevol ciutadà amb una mínima sensibilitat social i una dosi saludable de sentit crític traurà un gran profit llegint aquesta petita joia.
