Martí Domínguez ens fa gaudir amb una excel·lent distopia, a l’alçada d’Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga o de Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Les millora per les seues ressonàncies amb obres capitals del gènere com El conte de la criada de Margaret Atwood (les serventes), 1984 de George Orwell (el neollenguatge) o Fahrenheit 451 de Ray Bradbury (amb la pràctica desaparició dels llibres). Però, especialment, amb Un món feliç d’Aldous Huxley, amb què comparteix la planificació genètica i un caràcter científic, que la fa molt adient per a la seua ressenya en Mètode, fruit de la formació biològica de Martí Domínguez i de la familiar de Huxley, net de Thomas Henry i germà de Julian, importants naturalistes anglesos.
Ens presenta un món on l’augment del nivell de les aigües a causa del canvi climàtic provocat pels humans quasi posa fi a tot i on es desenvolupa una nova societat. En ella la gestació es realitza fora del cos femení i tots els embrions han estat, per tècniques d’edició genètica, millorats i netejats de possibles mutacions o de gens causants de malalties. I per això es consideren una nova espècie, superior als humans. Els guanys de les elits dirigents venen de la biotecnologia i la indústria aeroespacial.
La protagonista i narradora, Zoe (terme grec que expressa el fet de viure, comú a tots els éssers animats), descobreix amb sorpresa que està embarassada i quan els científics la tanquen per a investigar-la, fuig amb Charles, el suposat pare, prou diferent del ciutadà mitjà i que desitja més llibertat que l’oferta per la ciutat. Arriben a una granja on es produeixen éssers posthumans i cíborgs amb qualitats per a la guerra i per a colonitzar l’espai. D’ací, com que el propietari vol investigar-la també, han de fugir als boscos, on hi ha petits poblats humans, amagats perquè són perseguits i exterminats, com els indis en la colonització, i que han retrocedit a una societat agrària i religiosa, al marge del progrés científic, amb fort contrast amb la nova societat. Com que no s’adapten tampoc al llogarret, la fugida continua…
Com el títol indica, l’obra és un cant a la maternitat. Podem seguir l’embaràs i el part com si fórem la mateixa Zoe, que ens els narra detalladament. Així mateix, s’aborda el problema essencial sobre què és allò que ens defineix com a humans: l’herència genètica? El part i la paternitat? La cultura? I tot això salpebrat amb idees colpidores, a les quals ja ens té acostumats l’autor, sobre la ciència, la societat, la cultura o la condició humana. A tall d’exemples, molt adients en aquest temps tan poc il·lustrat que vivim, en recuperem dues cites: «L’única manera de sortir del pou de la naturalesa no era amb la tecnologia, sinó amb la il·lustració, la simbiosi de la raó i l’ètica» (p. 70) o «L’espècie humana havia arribat al col·lapse amb les seues necessitats peremptòries, amb el seu consumisme exacerbat, àvida de possessions i irreflexiva davant dels senyals d’esgotament» (p. 104).
En resum, una lectura molt recomanable per a tothom i que demana una continuació, utòpica o distòpica, que el seu final obert permet.
