‘De matasanos a cirujanos’, de Lindsey Fitzharris
Una revolució en la cirugia decimonònica
Sobreviure com a historiador freelance i divulgador en el món anglosaxó és possible. És el cas de Lindsey Fitzharris. En acabar el seu doctorat en història de la ciència, medicina i tecnologia per la Universitat d’Oxford, va iniciar un blog conegut com The chirurgeon’s apprentice (“L’aprenent de cirurgia”) en què es dedica a divulgar la història de la cirurgia i al qual han seguit altres iniciatives semblants. Tot just aquest és el tema del llibre de Fitzharris que ens ocupa, publicat en anglès en 2017 i traduït per l’editorial Debate –esperonada per un guardó important i un gran èxit de vendes–. És important tenir present que es tracta d’una obra de divulgació, destinada a un públic ampli, no expert. La mateixa autora en una entrevista va reconèixer que ella es considera en primer lloc i fonamentalment una storyteller, i després una historiadora.
La història narrada és atraient i captivadora en molts passatges. Ara bé, l’autora ha utilitzat, al meu parer, un sensacionalisme exagerat, amb anècdotes seleccionades amb cura per la seua cruesa. Fitzharris planteja el context de la pràctica de la cirurgia del xix d’una manera que, a qui desconeix el tema, li pot semblar fàcilment que abans de la meitat d’aquella centúria no havia existit res mereixedor d’anomenar-se cirurgia. I el ben cert és que des de l’edat mitjana hi ha una llarga i notabilíssima tradició de textos quirúrgics, fonamentats no només en l’habilitat manual sinó en les raons mèdiques que expliquen l’ús del bisturí. Aquells cirurgians victorians, «carnissers sanguinaris», com així els anomena i descriu l’autora, fa l’efecte que eren de tot menys individus que reflexionaven sobre la seua tasca, poc més que mers artesans, esclaus d’unes rutines que només el desenvolupament de l’anestèsia i posteriorment l’aparició estel·lar d’un eminent personatge, Joseph Lister, introductor de l’antisèpsia, va ser capaç de capgirar. Fins aleshores, l’habilitat i rapidesa amb l’escalpel i la serra d’amputar eren els signes distintius d’un cirurgià. Això canvià quan el virtuós Lister, un quàquer seriós i mesurat, aparegué en escena per canviar el guió, fent seues les idees de Louis Pasteur.
Al llibre es contextualitza aquella atmosfera d’innovació i canvis, però també de resistències tossudes a acceptar-los. Una història que corre el risc, a vegades, de mostrar Lister com un heroi incomprès que lluita per vèncer les «errades» del passat. I tanmateix, els cirurgians de l’Anglaterra victoriana foren el producte d’una llarga tradició i d’un estadi de la ciència que era el que podia ser, i que no es pot ni s’ha de contrastar amb l’actual.
Meritori és el treball de Fitzharris per apropar al públic els escenaris de l’aprenentatge i la praxi quirúrgica (sobretot l’hospital), els objectes científics usats, l’experimentació amb animals, la indústria farmacèutica, l’organització professional, les controvèrsies mèdiques, les personalitats dels practicants i les seues relacions… En definitiva, tots els ingredients necessaris perquè aquesta maquinària coneguda com a ciència puga funcionar. Però també resulta perillós per la forma com ho explica a vegades, i també per allò que no diu. Al capdavall, els riscos de la divulgació.
