Diari de Sotaia
Joan Pellicer
Institució Alfons el Magnànim. València, 2017. 104 pàgines.
L’imponent treball realitzat per l’etnobotànic i metge Joan Pellicer de recollida d’informació, recerca, organització i ordenació de dades al voltant dels diversos usos etnobotànics i noms tradicionals de les plantes que creixen al territori que va estudiar, bàsicament l’anomenada Diània (grosso modo, les comarques centrals del País Valencià), va anar veient la llum per mitjà de les publicacions i els nombrosos articles escrits en diversos mitjans al llarg dels anys. Però la seua sobtada mort, el 31 de gener de 2007, deixà sense resoldre algunes de les publicacions previstes i altres projectes futurs, i entre aquests es trobava la publicació del Diari de Sotaia.
L’obra, inèdita a la mort del seu autor, ha estat ara publicada coincidint amb l’exposició que al Museu d’Etnologia de València s’ha dedicat a Joan Pellicer, deu anys després de la seua desaparició. Es tracta d’una publicació senzilla, no massa extensa en longitud, però sí en profunditat; una profunditat que ens submergeix en la personalitat de Pellicer, en el seu pensament, en la seua manera de treballar, de veure el món i de sentir-lo. Els pensaments propis que només u coneix, que marquen la trajectòria personal i són el fil conductor de l’existència, apareixen d’una forma definida i clara en el relat del quefer durant un any en aquest diari personal de Joan Pellicer.
Reflexions, lectures, passejades, tasques casolanes, músiques, àpats… comparteixen espai en aquesta obra, amb les múltiples i abundoses espècies vegetals de què parla: on es troben, quan floreixen, per a què serveixen… I sempre amb una autèntica passió i admiració per la vida que l’envoltava. Una obra personal i íntima en què l’autor deixa clar el seu coneixement progressiu del territori, del paisatge vegetal, de la flora, i la seua passió per la terra, per la vida senzilla.
«Es tracta d’una publicació senzilla, no massa extensa en longitud, però sí en profunditat»
El diari arreplega les idees i les diverses aventures pel territori diànic en què es va moure Pellicer; a més, està farcit d’anotacions sobre les visions d’aspectes tan variats com els ornitològics, els meteorològics, els agraris, els paisatgístics i, per descomptat, els florístics. En certa manera recorda les descripcions de Cavanilles en les Observaciones del Reyno de Valencia; no debades eren una de les lectures inspiradores per al mateix Pellicer.
Una obra que recull un any de la seua activitat, amb moments que semblen de soledat i tristor i d’altres de clara alegria i joia, que es barregen al llarg dels dies que recorre el diari. Moments de tendra felicitat, basats en plaers tan simples com poden ser menjar-se una bresquilla, escoltar un vell blues o llegir tranquil·lament les planes d’un llibre estimat, que donen fe del tarannà vital de Pellicer, extremadament senzill i recercador incansable del nexe d’unió amb la terra i la natura. Amb moments d’exultant alegria com els que compartia en companyia de pastors i llauradors, als quals certament admirava pels seus coneixements, per la seua forma de viure, per la seua honradesa. Per a ell, i ho manifesta en les seues notes, eren moments de màxima felicitat, en què se sentia realitzat i que voldria que no hagueren acabat mai i, a més, eren una font inesgotable i valuosíssima d’informació sobre el territori i la seua toponímia, sobre les plantes i els seus usos i, en general, sobre la vida que portaven els seus informadors entre bancals i barrancs, entre planes i serres, que li resultava tan atraient i autèntica.
««Una obra personal i íntima en què l’autor deixa clar el seu coneixement progressiu del territori, del paisatge vegetal, de la flora, i la seua passió per la terra, per la vida senzilla»
L’exposició amb què ha coincidit la publicació d’aquesta obra reflecteix exactament el mateix: la senzillesa de l’autor, l’interès pel món que l’envoltava i el treball primmirat i acurat per recopilar els coneixements tradicionals associats a l’ús de les plantes que varen marcar el conjunt de la seua obra. Un treball per a conservar aquest coneixement ancestral, per a evitar-ne l’oblit i la pèrdua a conseqüència del progressiu desarrelament de la societat del medi natural, del qual es queixa subtilment en alguns dels passatges del llibre. Pellicer no entén una millor forma de viure que entre la verdor de les plantes, el blau del cel, la frescor de l’aigua de fonts i sèquies, amb el canvi continu de l’oratge, el xiu-xiu alegre de les aus revoltades per una primavera incipient o el recolliment a recer d’un foc encès quan el fred ho ompli tot. I tot aquest relat adobat sempre amb un llenguatge carismàtic i poètic, encisador, dolç i perfumat com les plantes que tant va estimar; un llenguatge profund i suggerent, relaxant i motivador.
La seua faceta com a divulgador de la riquesa etnobotànica de les nostres terres, molt destacadament en l’espai «Les nostres plantes» del programa Medi ambient de Punt 2 (RTVV), el van fer un personatge estimat i reconegut per part del gran públic. La seua parla harmònica i delicada s’unia als coneixements tradicionals que sabia transmetre, donant al conjunt una innegable estètica atraient i captivadora, capaç de captar l’atenció de qualsevol que volguera escoltar-lo. Fou també col·laborador durant anys d’aquesta mateixa revista, on va mostrar la seua saviesa i la capacitat de transmetre i divulgar els valors i usos de la flora valenciana en una secció anomenada «Botànica estimada».
Diari de Sotaia ens permet conèixer les claus del seu treball, del seu pensament i caràcter, de la seua vitalitat. Ens permet comprendre com i per què va enllestir una forma de viure, una forma de treballar i una obra que hauria de tindre continuïtat amb la publicació de la seua tesi doctoral, monumental i avui dia encara inèdita. Seria un regal per a ell, i per a tots.
