En aquest moment, quan es detecten crítiques velades o directes a la ciència, especialment a l’anglosaxona, el llibre de Holton es pot caracteritzar per la seua oportunitat. El text és una mena de decàleg per a l’historiador modern de la ciència, amb una aplicació a l’estudi de l’enorme figura intel·lectual i científica que ha estat Albert Einstein. Però l’assumpte més rellevant, almenys per a un lector no professional de la història, és la percepció que Holton té sobre la creixent demonització de la ciència actual. Es tracta, en efecte, d’un fet sorprenent, especialment per la seua simultaneïtat amb la consolidació de la figura de l’intel·lectual-científic que té la ciència com a element central de la seua formació. La tercera cultura ve de la mà d’aquells científics que diuen en què consisteix l’univers, l’espai, el temps, la vida o l’home. Les teories físiques i biològiques han permès obrir una nova via per trobar el significat d’aquests i d’altres assumptes que, clàssicament, es consideren molt rellevants. No es tracta d’una segona cultura, que seria la del científic professional resolent problemes, enfront de la primera cultura, la de l’humanista clàssic i acientífic. La tercera cultura s’encara als mateixos problemes que l’intel·lectual humanista, atès que, ara més que mai, els avenços de la ciència permeten penetrar en el significat de la nostra existència i del món.
Val la pena, doncs, prestar atenció i examinar les raons que addueixen determinats col·lectius per a anar contra la ciència. Un argument utilitzat sovint és el dels seus efectes negatius. Aquest argument, diu Holton, no se sosté. Ningú no dubta que algunes aplicacions tecnològiques han provocat efectes perjudicials. Però el contrapès positiu és tan obvi i objectivable, que aquest no pot ser l’element detonant de l’actual rebel·lió contra la ciència. Es podria esdevenir que la capacitat escodrinyadora de la ciència, la consolidació de les seues teories com a explicació de la realitat, el seu posicionament intel·lectual cada vegada més ferm sobre la naturalesa de les coses, amagara, com a arma de doble tall, tant les fonts del seu èxit com de la seua crítica. L’intel·lectual de la tercera cultura subministra visions fonamentals que no resulten agradables a determinats col·lectius. És un competidor que envaeix un terreny que és propi d’altres. No solament és qüestió de competència, sinó que hi ha grups amb cosmovisions que queden radicalment afectades per les interpretacions que es deriven de les grans teories de la ciència, i en aquest cas pot resultar difícil mantenir el tarannà crític. Holton argumenta que són aquestes les arrels de la rebel·lió contra la ciència a hores d’ara. No es tracta tan sols de grups religiosos, sinó també de sectors concrets de la intel·lectualitat de la primera cultura que, mancats de formació científica suficient, titllen de simples o de reduccionistes les consideracions dels científics en camps que, tradicionalment, estaven al marge de les seues expectatives teòriques; com també determinades concepcions ecologistes, amb una filosofia de la naturalesa supletòria de la teologia, que perceben en la ciència el precedent dels mals que assetgen el nostre temps. L’ascens al poder d’intel·lectuals que han begut de les esmentades filosofies i ideologies comporta l’adopció de decisions d’envergadura que comprometen el futur immediat o llunyà de la ciència. Resulta eloqüent, diu Holton, el del poeta, dramaturg i home d’estat txec Vaclav Havel amb la seua crítica contra els efectes del pensament cognitiu racional, de l’objectivitat despersonalitzada o del cult a l’objectivitat, tres puntals de la metodologia de la ciència.
