El viaje del hombre
Una odisea genética
Spencer Wells
Océano. / Barcelona, 2007. 238 pàgines.
La biologia molecular i la prehistòria han anat de la mà des de fa un temps per traçar una visió coherent de l’expansió de la moderna humanitat pel planeta i definir la cronologia i les trajectòries seguides per les distintes poblacions prehistòriques. La potencialitat que tenen els diversos estudis empresos per la biologia molecular per contrastar les teories formulades a partir de la interpretació del registre arqueològic és indubtable, i els resultats obtinguts resulten coherents, en l’essencial, amb allò que s’ha observat en els estudis arqueològics. Les fites d’aquest diàleg interdisciplinari són diverses i de conseqüències notables. D’una banda, els treballs pioners sobre l’expansió del Neolític i la lectura d’aquest procés en la genètica de les poblacions europees, o la investigació sobre els polimorfismes genètics de les poblacions humanes actuals per traçar les seues implicacions històriques i geogràfiques. D’una altra banda, tenim els primers estudis sobre el DNA mitocondrial de les poblacions modernes, amb les importants conclusions sobre l’origen africà i relativament recent dels distints llinatges distribuïts pel món. Sense oblidar la publicació del DNA mitocondrial d’una resta òssia de neandertal, precisament la del jaciment epònim i les implicacions que aquesta ha tingut per comprendre el paper representat pels altres humans, els neandertals, en el procés d’expansió de la humanitat moderna per Europa.
El viaje del hombre aporta una visió de síntesi, accessible i amena, d’un altre dels camps d’investigació en què s’han realitzat aportacions a aquest tema: l’estudi del cromosoma Y. Que a ningú enganye el títol, que no respon, com el mateix autor assenyala, a una visió sexista de la dispersió de la humanitat moderna, sinó a la naturalesa de l’anàlisi efectuada. És un viatge relativament curt, en termes d’evolució humana, perquè dóna compte de tan sols dos mil generacions, les que han transcorregut des que els humans moderns van eixir d’Àfrica, però és transcendental per conèixer les grans fites de la dispersió de la nostra espècie fins colonitzar el planeta, amb processos que remeten a formes de vida tan diverses com les que s’associen a les economies caçadores i recol·lectores del Paleolític o a les productores d’aliments del Neolític i períodes posteriors.
Una qüestió d’interès, tractada en el llibre, és la divergència existent entre les cronologies que es deriven de la interpretació dels estudis del DNA mitocondrial (heretat per via materna) i del cromosoma Y (heretat per via paterna). Una variació cronològica, a l’hora d’establir l’origen de la nostra espècie que potser remet a una història genètica condicionada pels processos d’ordre cultural que intervenen en la distinta mobilitat d’homes i dones en diversos sistemes socials, o pel distint èxit reproductiu d’alguns homes. D’altra banda, com el mateix Wells assenyala, alguns dels marcadors genètics estudiats per traçar les rutes i els processos implicats en la distribució actual no són fàcils d’explicar en termes històrics, en aquest cas per la dificultat de contrastar les «històries genètiques» amb les dades arqueològiques disponibles.
