Diccionaris: el què de tot plegat

archiu

«Els diccionaris són plens de paraules gratis i certes», canten els Antònia Font a «Me sobren paraules». Aquesta breu definició és perfecta. La referència, l’àrbitre de la correcció semàntica, és el diccionari. L’ús quotidià de les paraules i el sentit que els donem les acaba empenyent dins el diccionari i, com diu Quim Monzó, allò que hi ha al diccionari va a missa.

I els diccionaris científics? Són certs? Van a missa?

Fa molts anys algú em va regalar un diccionari de butxaca: el diccionari de biologia d’Oxford University Press. No gaire més gran que una capsa de paracetamol, contenia una gran quantitat d’informació i estava molt ben presentat, amb dibuixos i esquemes. Les definicions eren clares i precises. Més que un diccionari, semblava una enciclopèdia de butxaca.

El diccionari és un gènere híbrid, aparentment fàcil però endimoniadament complicat. Tant si és científic com si no, qui elabora un diccionari ha de saber quan arriba el moment d’aturar-se. Si la definició és massa breu hi ha el risc que només l’entenguin uns pocs. Una definició massa llarga corre el risc de convertir el diccionari en una enciclopèdia –o en un diccionari enciclopèdic.

I, ben mirat, el diccionari enciclopèdic és una opció interessant, especialment en ciència. Normalment té menys entrades que un diccionari de definicions, però més detallades. Els diccionaris enciclopèdics de l’editorial Dorling Kindersley, adreçats a un públic no professional, tenen aquesta combinació de rigor i amenitat. Aquesta mena de diccionari sovint fa un paper de referència que substitueix el llibre de text.

A més del diccionari de definicions i el diccionari enciclopèdic, els lectors en llengua catalana disposem d’un tercer tipus de diccionari: el de traduccions. La nostra referència, en aquest cas, és el Termcat. Sovint les maneres de dir les coses són calcs de l’anglès o altres idiomes, i el Termcat ens ajuda a resoldre el dubte sobre quina és la manera correcta d’anomenar-les. El Termcat fa anys que realitza una feina brillant i rigorosa, amb l’excepció escandalosa del diccionari d’homeopatia, que és un pamflet propagandístic sense cap mena de rigor científic pel que fa a les definicions.

Quin futur espera als diccionaris en el temps de Viquipèdia? No només als diccionaris científics, és clar, però en ciència això té una rellevància especial perquè les definicions deixen poc marge per a les interpretacions personals. Una persona que vulgui conèixer el significat de les paraules clonació o fotosíntesi ha de poder confiar en el que trobi a Viquipèdia. Fins a quin punt és fiable aquesta font que no té l’aval d’entitats com l’IEC o Oxford University Press, que són darrere els diccionaris en paper de tota la vida?

La resposta a aquesta pregunta ha de quedar pendent, per ara. L’anirem veient a mesura que anem posant a prova la viabilitat de treballar en equips informals, la capacitat de la comunitat per fer de policia de definicions errònies o confuses, i la confiança que els usuaris dipositin en aquestes fonts en funció del rendiment que n’obtinguin.

Bibliografia

Burnie, D., 1994. Dictionary of Nature. Dorling Kindersley, Londres.

Cabré i Playà, X., 2004. Diccionari d’homeopatia. Termcat, Barcelona.

© Mètode 2013 - 76. Dones i ciència - Hivern 2012/13
Biòleg i escriptor (Barcelona).