Divulgació. El saben aquell?

No està escrit enlloc que els científics hagin de dedicar una part del seu temps a explicar la feina que fan a la resta de la societat, en un llenguatge entenedor i, si pot ser, de manera amena. I tanmateix, des del temps de Galileu pràcticament tots els gegants de la ciència, i un gran nombre de científics de menor impacte, han fet exactament això.

Amb més o menys gràcia, i amb fortuna irregular, científics escriptors han inventat i desenvolupat un gènere, el de la divulgació científica. Què empeny els científics a escriure aquests llibres i articles? Compensa l’esforç de dedicar hores a la creació literària al damunt de la creació científica? I, en aquells rars casos en què un científic aconsegueix ser popular, li compensa la pèrdua de prestigi entre els seus col·legues?

Hi ha, sens dubte, un component de vanitat: veure el propi nom entre els autors més venuts. Però això només passa raríssimament i, en alguns casos, per raons difícils de determinar. L’exemple de Hawking i la seva Breu història del temps és paradigmàtic. Poca gent el va acabar, i encara menys el van entendre. Altres autors són populars, llegits i entesos, però els podem comptar amb pocs dits.

La meva teoria per explicar l’aparició d’aquest gènere difícil, poc agraït i que treu tant de temps és que, des de Galileu ençà, els científics han entès que els calia guanyar el suport dels seus patrons, bé fossin la noblesa, la burgesia, els polítics o els votants. La divulgació científica és, en la meva opinió, una estratègia de supervivència. Una aposta, un intent per arrelar sòlidament a la consciència popular amb l’esperança de rebre finançament, lleis favorables o noves lleves de científics inspirats per lectures adolescents.

El «model de dèficit» de divulgació científica es basa en aquesta premissa: el públic no coneix la ciència i, si se li dóna informació, la valorarà positivament, li donarà diners per funcionar i aprovarà lleis favorables a la promoció de la recerca. Aquest model entra en conflicte amb altres maneres d’entendre el funcionament de les societats, però a mi em satisfà (potser perquè encaixa amb la meva experiència personal).

Podem posar a prova el model de dèficit de divulgació científica amb un experiment mental. Imaginem un món on els científics no dediquessin una part del seu temps a la divulgació. Quant trigarien a notar-se’n els efectes? Amb la inèrcia que portem potser passaria una generació, però amb la velocitat del desenvolupament científic actual les generacions són cosa de molt pocs anys. En un futur molt proper la distància entre el coneixement científic i el coneixement que la població tindria de la ciència seria massa gran perquè hi hagués cap possibilitat de comunicació mútua. Sense la capacitat d’il·lusionar que té la divulgació, els recursos no trigarien a desaparèixer.

Ni vocació, ni vanitat: la divulgació científica és una qüestió de supervivència. És el nostre deure; cal veure si també serà la nostra salvació.

Jesús Purroy. Director de recerca i innovació. Parc Científic de Barcelona.
© Mètode 64, Hivern 2009/10.

   
© Mètode 2011 - 64. La mirada de Galileu - Número 64. Hivern 2009/10

Biòleg i escriptor (Barcelona)