Equacions

A la introducció al seu supervendes Una breu història del temps, Stephen Hawking diu que l’han advertit que cada equació que conté un llibre en  divideix les vendes a la meitat. Amb el sentit de l’humor que el caracteritzava, es pregunta si el fet d’incloure’n una no hagi foragitat la meitat dels seus lectors potencials.

Potser sí que les equacions tenen aquest efecte dissuasiu. Personalment, vaig desistir de llegir La lògica del descobriment científic de Popper després de fullejar-lo i trobar-lo ple de símbols lògics.

D’altra banda, hi ha alguna cosa fascinant en les equacions. El fet que una expressió tan breu –de vegades tres o quatre caràcters comptant-hi el signe d’igualtat– pugui abastar una veritat universal immutable té alguna cosa de místic.

Aquesta tensió fa que, si bé evitem les equacions tant com ens sigui possible a la vida pràctica, llegim amb avidesa llibres que ens expliquen què són, quin impacte han tingut a la història de la humanitat i tota mena d’anècdotes i curiositats per, en certa manera, «humanitzar» les equacions, fer-les més properes i menys amenaçadores.

Aquest és un gènere de la literatura científica híbrid, a mig camí entre la divulgació i la història. És revelador que els títols d’aquesta categoria es divideixen en dos plantejaments. Alguns es fixen en la utilitat o l’impacte que les equacions han tingut sobre la història de la humanitat, perquè han facilitat tecnologies de la vida quotidiana com la televisió o la màquina de vapor. Altres prenen les equacions pel seu aspecte matemàtic, fins i tot gràfic, com a expressions belles que condensen un gran poder explicatiu i predictiu en uns pocs signes. Una mena de cal·ligrames que tenen una relació amb el món que habitem, però que admirem per la seva bellesa més que no pas per la seva utilitat.

Per a bé o per a mal, les equacions que han canviat el món són una quantitat finita. A menys que hi hagi una sorpresa monumental és poc probable que durant el nostre segle se n’hi afegeixin de noves i, per tant, aquest gènere es podria considerar esgotat. Vull deixar aquest paràgraf escrit per si en el futur algú el posa com a exemple del discurs de  «ja no queda res per descobrir», que era habitual al tombant del segle passat i que ara ens fa tanta gràcia. Potser sí que algun dels fenòmens que encara es resisteixen a ser explicats requerirà una nova equació que el representi. Si és així, no hi ha dubte que serà bella.