Informes forenses

Sempre ens alegrem quan la ciència serveix per alguna cosa, ja sigui un nou fàrmac, un nou material o un nou sistema de comunicació. Està bé aprendre com funciona el món i, si a més aconseguim que el coneixement tingui una aplicació pràctica, el premi és doble. Si aquesta aplicació pràctica comporta la resolució d’un crim, la societat entén que se li està prestant un servei valuós.

Des del punt de vista filosòfic, això comporta una tensió que rarament surt a la superfície, però que quan ho fa afecta negativament la imatge de la ciència. Per una banda, qualsevol que faci recerca sap que les veritats de la ciència són provisionals, la millor explicació fins que n’aparegui una que la superi. Això és un desavantatge quan un científic debat amb un xarlatà o quan parla amb un mitjà de comunicació. Les afirmacions matisades sempre tenen menys força que les afirmacions rotundes. Per altra banda, els avions volen, els ordinadors funcionen i molts medicaments curen. Alguna cosa de certa hi deu haver en les afirmacions de la ciència.

Quan una afirmació científica pot decantar un judici, apareix la tensió entre la veritat provisional i el fet que algunes afirmacions científiques són certes a tots els efectes pràctics. Els informes forenses han de resoldre aquesta tensió, distingint exquisidament entre la veritat incontestable i la veritat probable.

La primera aparició que conec de la ciència com a element de resolució d’un judici es refereix a un litigi de falsificació d’una signatura, segons explica Louis Menand a El club de los metafísicos. Els matemàtics Benjamin Peirce i Charles Sanders Peirce (pare i fill) van aplicar l’estadística per esbrinar si la signatura d’un testament milionari era autèntica. Per això es basaven en la probabilitat que algú faci els traços exactament igual en diverses signatures. La veritat en aquest cas no és absoluta, sinó estadística, amb el que això comporta de possibilitat d’error. Els Peirce van testificar que la probabilitat que la signatura fos autèntica era ínfima i el testament es va considerar fals.

La certesa més aclaparadora possiblement estigui relacionada amb la genètica. L’anàlisi del DNA és la tècnica més coneguda i la que més titulars ha donat, tant per demostrar que innocents havien estat condemnats injustament com per capturar culpables dècades després dels seus crims. En ocasions excepcionals les afirmacions matisades i les veritats provisionals de la ciència es converteixen en proves definitives per decidir sobre la vida i la mort (sovint, literalment).