La era del plástico. Una nueva amenaza para la conservación de la naturaleza. Álvaro Luna. Guadalmazán. Còrdova, 2020. 304 pàgines
La contaminació per plàstics ha esdevingut un tema de debat públic sense cap dubte. Però, realment som conscients de com d’inabastable és aquesta qüestió? Què en farà la humanitat, de tots els residus d’aquest tipus que ens sobreviuran? Com són de perillosos per als éssers humans i per a la resta d’espècies? Fins a quin punt els plàstics poden modificar els ecosistemes, el medi ambient i la manera en què vivim? Encara queden moltes ombres en el clarobscur d’aquesta temàtica i, segons ens explica Álvaro Luna, autor de La era del plástico, sembla que la ciència només n’ha albirat la punta de l’iceberg.
Aquesta obra bé pot resultar d’interès per a qualsevol científic (expert o no dels impactes ambientals) que vulga aprofundir en el tema, o bé pot ser una primera aproximació a la contaminació per plàstics per a aquelles ments inquietes a les quals els preocupe la salut ambiental del planeta. La globalització ens ha demostrat darrerament en forma de pandèmia que els impactes antròpics han esdevingut una preocupació compartida.
Álvaro, doctor en Biologia i amb una llarga trajectòria dedicada a la recerca i la divulgació científica (autor també d’Un leopardo en el jardín i nombrosos podcasts de ciència i natura) ens ofereix una visió integral, analítica i científica de l’estat de la qüestió alhora que tindrem la sensació de llegir una novel·la d’aventures.
Com si fora el diari d’una intrèpida expedició, l’autor ens fa de guia a través de la vida dels plàstics. Recorrerem Tailàndia i altres indrets d’Àsia, Àfrica, Costa Rica, els grans llacs dels Estats Units d’Amèrica, sense oblidar-nos de casa nostra. I ho farem vestits amb la pell de molts dels investigadors que tracten de comprendre millor i donar resposta a aquest repte.
Començarem la ruta al cor de la bèstia. Els primers capítols estan dedicats a comprendre la descomunal producció de plàstics a les ciutats i quines conseqüències té per als seus veïns més propers: la fauna urbana, els animals domesticats i els ecosistemes agrícoles. Seguirem a través dels rius, les principals cintes transportadores que escampen els plàstics pel món, fins a arribar a la segona parada: els llacs, les aigües continentals i les platges. La segona meitat del llibre està destinada al medi marí, l’ecosistema on més s’ha estudiat aquest fenomen. A la mar, res s’escapa de ser vulnerable als plàstics, des de les aus marines fins al zooplàncton, des dels grans filtradors com les balenes fins als organismes que viuen a les aigües abissals. Tristament, hem fet dels oceans el gran abocador de la humanitat. Tard o d’hora, les onades i els aliments que obtenim de la mar ens tornen allò que ens pertoca. L’obra conclou relacionant els plàstics i el canvi climàtic, com formen una parella maliciosa i cadascun augmenta la capacitat destructiva de l’altre.
Tal com explica l’autor, potser les generacions futures estudiaran les restes plàstiques que estem deixant. Aquestes persones que encara no han nascut es preguntaran per què no vam aturar a temps aquesta enorme fàbrica de residus inmortals que es va engegar amb l’invent de la baquelita en 1907.
