Fa uns anys, el 2017, vaig valorar utilitzar la cançó «Despacito», de Luis Fonsi, com una metàfora de l’acció climàtica: tot anava massa lent. Pensava que amb la crossa melòdica i l’estela d’un èxit internacional la cosa s’entendria millor, però mai no em vaig atrevir a mesclar les cimeres internacionals sobre l’escalfament global i aquell succés radiofònic, que encara ressona als altaveus en 2023. Passat any i escaig de la publicació de la cançó, i sense necessitar l’ham de la tornada coneguda per tothom, una adolescent sueca fou capaç de mobilitzar quasi tanta gent al carrer com Despacito a les discoteques i les revetlles de l’estiu precedent. A Greta Thunberg li bastà una pancarta i molta honestedat per a arribar a milions de persones i fer que es mogueren amb la rapidesa que els mancava als seus governs i a les empreses que es disfressaven de verd.
Ara, set anys després, he tingut la temptació d’usar un altre hit musical per a explicar l’inexplicable. De fet, estic segur que no soc el primer a establir un paral·lelisme entre la política ambiental, en aquest cas la de la Unió Europea, i la cançó «María» de Ricky Martin. Potser a vostès no els sona la tonadeta, però ja veuran com en recorden la lletra: «Un, dos, tres / Un pasito pa’lante María / Un, dos, tres / Un pasito pa’trás». Als meus tretze anys, jo no era capaç d’entendre-la, i em semblava d’una banalitat inacceptable. Això sí, mai no he pogut traure-me-la del cap i, periòdicament ha retornat a mi com un baf d’una vigència inexplicable, insuportable.
La gràcia de la lletra –ara ho entenc– és oferir la sensació de moviment tot i que acabes al mateix lloc on vas començar. És plasmar l’atracció i alhora el rebuig per quelcom perillós però que, tanmateix, no pots evitar desitjar, com ara la relaxació de les normes anticontaminació. Això és el que acaben d’acordar els ministres d’Indústria i Comerç de la Unió Europea fa només unes setmanes: posposar dos anys l’entrada en vigor de la norma Euro 7, que regula el nivell d’emissions dels turismes i vehicles pesants, i que és lògicament més estricta que la normativa actual.
La mateixa Europa que s’enorgulleix dels seus compromisos climàtics, que té la intenció d’aprovar i desenvolupar una llei pionera sobre restauració de la natura, la mateixa que a la fi vol limitar i penalitzar el greenwashing, l’ecopostureig. La que fa tres passes endavant i de sobte, ep!, retrocedeix. Potser ho fa amb ritme i un somriure, però el retrocés és innegable i inadmissible.
«Cada any moren més de 400.000 persones a Europa a causa de la contaminació atmosfèrica causada principalment pels cotxes, motos, furgonetes i camions als carrers i carreteres»
L’Euro 7 no és la millor norma possible sobre contaminació dels vehicles, però era una passa endavant en la lluita per la salut i el benestar de les persones. Les limitacions legals a les emissions de partícules dels cotxes, com l’Euro 7 o les Zones de Baixes Emissions (ZBE) no venen impulsades per una qüestió climàtica i de mitigació de l’escalfament global (tot i que la norma posposada també representava una millora al respecte), sinó principalment per l’efecte que aquesta pol·lució té sobre els nostres cossos. Segons dades de l’Agència Europea del Medi Ambient, cada any moren centenars de milers d’europeus (més de 400.000) a causa de la contaminació atmosfèrica causada principalment pels cotxes, motos, furgonetes i camions als carrers i carreteres. A Espanya les morts que hi són atribuïbles ascendeixen a 30.000 persones. No estem parlant, doncs, d’horitzons espacials o temporals llunyans i a penes perceptibles, sinó de la nostra salut, de les nostres visites als centres d’atenció primària i als hospitals, de la nostra qualitat de vida. De poder o no fer esport, passejar o alenar amb llibertat a la nostra ciutat.
Els ministres d’Indústria i Comerç, liderats per una Espanya que s’autoproclama líder en tecnologies netes i adalil de la transició ecològica, ha cedit enfront del lobby automobilístic i ha posposat una norma que –l’evidència científica ho certifica de sobres– salva vides. La indústria ho ha celebrat, i amb raó: és un èxit després d’anys desinformant i pressionant els governs. Diuen que això d’adaptar els motors és massa car, si total tots els cotxes a la venda hauran de ser elèctrics el 2035. Però, compte, que ja comencen a mormolar sobre aquesta data: que si potser és massa prompte, que «el públic» no està preparat, que manca infraestructura… Guanyar temps, per a aquestes empreses, només té un objectiu: guanyar més diners.
Un diccionari de futur es fa en comú i no l’han d’escriure aquells que busquen únicament el seu propi benefici, els qui van tractar d’enganyar-nos amb maniobres perverses com el Dièselgate: quantes morts causà aqueslla manipulació del software de milions de vehicles? Un diccionari de futur tampoc no s’escriu a còpia de retrocedir pàgines i esmenar entrades. No té cap sentit esborrar tres paraules per tal de definir-ne altres tres. Tres passes endavant, i si vols descanses i agafes aire, però cap endarrere mai.
Ara, després de la capitulació dels vint-i-set ministres, la pilota està al terrat de la Comissió Europea (on molta gent es mostra preocupada pel nomenament del nou comissari d’Acció pel Clima, Wopke Hoekstra, extreballador de Shell i la consultora McKinsey & Company) i el Parlament Europeu. Esperem que deixen de taral·lejar, d’una vegada per totes, la cançó de Ricky Martin, que és del 1995 i ja hauria d’haver passat de moda. Comparteix any, per cert, amb la primera cimera internacional de la Conferència de les Parts de la Convenció de l’ONU sobre Canvi Climàtic, celebrada a Berlín. M’agradaria pensar que és una coincidència.
