La contaminació per plàstics és un dels reptes ambientals més preocupants que enfronta la humanitat i el conjunt de la biosfera. Des de fa aproximadament un mes, els microplàstics –i en concret els pèl·lets– han sigut objecte del focus mediàtic, ocupant més espai del que estem acostumats als mitjans de comunicació generalistes. La raó per la qual se’n parla darrerament és l’accident que va patir el passat 8 de novembre el vaixell de transport marítim Toconao durant una de les seues rutes comercials entre Alemanya i el Marroc. El vaixell va perdre fins a sis contenidors amb al voltant de 1.250 milions de pèl·lets de plàstic que estan arribant de manera massiva a les costes de la cornisa cantàbrica, Galícia i Portugal. Aquest fet ha posat en alerta les administracions dels municipis afectats, degut al risc ecotoxicològic que suposa.
«Els microplàstics primaris originats a terra ferma representen un 98% del total trobat als oceans»
Els pèl·lets són unes esferes de plàstic de petita grandària (entre 1 i 5 mm) que s’utilitzen en la indústria com a matèria primera per a la fabricació d’objectes de plàstic dur. Es consideren microplàstics primaris perquè es fabriquen d’aquesta mida expressament, a diferència dels microplàstics secundaris que s’originen a partir de la fragmentació d’objectes de plàstic de major dimensió. Els microplàstics primaris originats a terra ferma representen un 98% del total trobat als oceans, respecte al 2% procedent de les activitats que allí s’hi desenvolupen (Boucher i Friot, 2017).
Els materials dels quals estan formats els pèl·lets són principalment el polietilè (PE), polipropilè (PP), poliestirè (PS), PVC, PET i altres derivats del petroli (Ashrafy et al., 2023). Es caracteritzen per la seua gran durabilitat, que té com a conseqüència una resistència a la degradació que dilata enormement el temps que romanen al medi. A més a més durant la seua producció, se’ls hi afegeixen substàncies químiques tòxiques i perilloses per a la vida per tal de potenciar la seua durabilitat o modificar altres característiques com la coloració o densitat.
Uns viatgers contaminants
D’altra banda, la seua petita mida facilita el seu transport i transferència a través dels canals fluvials fins a la mar o la costa, on acaben acumulant-se (Avio et al., 2017). Els ecosistemes marins proveeixen un entorn que encara dificulta més la seua degradació, de manera que els pèl·lets poden restar llargs períodes de temps movent-se amb els corrents i les onades o sent consumits per error pels organismes marins. Sovint, aquests llargs viatges els fan arribar a hàbitats remots com els sediments dels fons abissals (Woodall et al., 2014) o l’àrtic (Fang et al., 2018), on continuaran contaminant regions molt allunyades del seu punt d’origen.
«Els accidents marítims són una de les fonts de contaminació per pèl·lets més escandalosa, però també s’hi vessen de manera continuada i més discreta a través de les aigües residuals procedents de la indústria»
Però els vessaments per pèl·lets al medi marí no són un problema nou. Durant la darrera dècada s’han documentat nombrosos accidents marítims arreu del món: el de Hong Kong l’any 2012 durant el qual es van vessar 168 tones de pèl·lets o la col·lisió de vaixells de transport l’any 2017 a la costa sud-africana que va vessar 49 tones de pèl·lets. També al mar del nord l’any 2020 es van vessar 12 tones de pèl·lets durant el trencament de contenidors del vaixell MV Trans Carrier o, l’accident més recent anterior al de Toconao, que va ocórrer l’any 2021 front les costes de Sri Lanka, amb el vessament d’àcid nítric i més de 1.750 tones de pèl·lets (Sewwandi et al., 2022).
Si més no, els accidents marítims són una de les fonts de contaminació per pèl·lets més escandalosa, però també s’hi vessen de manera continuada, tot i que més discreta a través de les aigües residuals procedents de la indústria. A Tarragona, s’ha documentat el vessament de pèl·lets des de l’any 2019, quan després d’un episodi de pluges torrencials, es van arribar a identificar fins a 120 milions de pèl·lets a una sola platja, procedents del polígon industrial de Riera de la Boella (Projecte Medpellets). Aquests pèl·lets, continuen arribant també a les costes Balears, en les quals s’ha documentat quantitativament gràcies a nombrosos estudis científics i projectes com el monitoratge d’Alomar et al. (2022), el projecte Microplastic Watchers d’Observadors del Mar o el Nixe 3. També s’ha descrit el vessament directe per pèl·lets de la indústria petroquímica a diferents ciutats europees com Londres, Rotterdam o Holanda (Sewwandi et al 2022).
Un risc difícil de gestionar
La durabilitat dels pèl·lets i la seua petita mida els converteixen en una font de contaminació perillosa i difícil de gestionar, especialment als ecosistemes marins. A més a més, a la mar i com a conseqüència de la seua composició química, funcionen com a esponges de substancies tòxiques. No només són portadors de substàncies químiques afegides durant el seu procés de producció sinó que absorbeixen d’altres dissoltes en el medi com els PAH, PCBs, diferents tipus de metalls pesats o altres tòxics com el DDT (Brennecke et al., 2016; Gorman et al., 2019). A l’informe tècnic realitzat per analitzar els pèl·lets que han arribat a la costa gallega s’hi han identificat més de vint químics diferents entre els quals hi ha alguns fotoestabilitzadors tòxics per a la fauna marina (Universidade da Coruña, 2024).
Tots aquests factors fan dels pèl·lets substàncies perilloses per als éssers vius, que sovint els confonen amb aliment. Els seus efectes són per un costat, el dany mecànic que pot produir el seu consum (saturació de sistemes de filtració en invertebrats marins, danys en l’aparell digestiu de peixos, aus i mamífers marins, etc.) i l’enverinament i bioacumulació en els organismes de les substàncies tòxiques que transporten (Pittura et al., 2018; Rojo-Nieto i Montoto, 2017).
En les zones sedimentàries on s’acumulen, els pèl·lets poden modificar les característiques físiques naturals de l’hàbitat. Per exemple, s’ha documentat la capacitat dels microplàstics de fer variar la temperatura i permeabilitat dels sediments com l’arena de platja, afectant els fluxos d’energia i nutrients de l’ecosistema (Rojo-Nieto i Montoto, 2017).
«Un risc afegit dels pèl·lets als oceans és que funcionen com a vectors d’espècies exòtiques i patògens»
Finalment, un risc afegit dels pèl·lets als oceans és que funcionen com a vectors d’espècies exòtiques i patògens, ja que proveeixen d’una superfície dura que afavoreix la formació de biofilms i l’assentament de microorganismes. D’aquesta manera, els microplàstics transporten aquest embolcall de bacteris, algues i protozous microscòpics als diferents ecosistemes o bé queden exposats als organismes que se’ls mengen per error, incorporant-los a la xarxa tròfica. S’hi ha trobat la presència de microorganismes problemàtics que poden produir malalties o infeccions com Vibrio spp o Pseudomonas spp. D’altra banda, també s’han identificat exemplars d’Alexandrium spp responsable de blooms (proliferacions) algals tòxics (HAB) (García-Gómez et al., 2021; Masó et al., 2007; Wu et al., 2019; Zettler et al., 2013; Wang et al., 2021).
Com a lliçó apresa d’aquest accident, cal recordar que la millora manera de combatre la contaminació per plàstics és des de la prevenció. Reduir la producció de plàstic és imprescindible així com evitar el seu ús quan siga possible i exigir responsabilitats a les empreses corresponents. Com a societat occidental, cal que repensem el nostre sistema de consum i la dependència amb els plàstics i els combustibles fòssils que tenim en l’actualitat. També és important que els gestors i encarregats de vetllar pel bon estat ambiental als diferents nivells institucionals no prenguen a la lleugera aquest tipus de catàstrofes ambientals. Netejar les platges i posar en marxa mesures de mitigació són accions complementàries amb una capacitat molt reduïda de solucionar aquest tipus de contaminació. Cal exigir mesures contundents i actuar a l’arrel del problema a tots els nivells i aplicar de manera efectiva les normatives vigents que, sovint, es queden en paper mullat.
Ashrafy, A., Liza, A. A., Islam, M. N., Billah, M. M., Arafat, S. T., Rahman, M. M., & Rahman, S. M. (2023). Microplastics pollution: A brief review of its source and abundance in different aquatic ecosystems. Journal of Hazardous Materials Advances, 9, 100215. https://doi.org/10.1016/j.hazadv.2022.100215
Avio, C. G., Gorbi, S., & Regoli, F. (2017). Plastics and microplastics in the oceans: from emerging pollutants to emerged threat. Marine environmental research, 128, 2–11. https://doi.org/10.1016/j.marenvres.2016.05.012
Boucher, J., & Friot, D. (2017). Primary microplastics in the oceans: A global evaluation of sources. Iucn.
Brennecke, D., Duarte, B., Paiva, F., Caçador, I., & Canning-Clode, J. (2016). Microplastics as vector for heavy metal contamination from the marine environment. Estuarine, Coastal and Shelf Science, 178, 189–195. https://doi.org/10.1016/j.ecss.2015.12.003
Fang, C., Zheng, R., Zhang, Y., Hong, F., Mu, J., Chen, M., Song, P., Lin, L., Lin, H., Le, F. & Bo, J. (2018). Microplastic contamination in benthic organisms from the Arctic and sub-Arctic regions. Chemosphere, 209, 298–306. https://doi.org/10.1016/j.chemosphere.2018.06.101
García-Gómez, J. C., Garrigós, M., & Garrigós, J. (2021). Plastic as a vector of dispersion for marine species with invasive potential. A review. Frontiers in Ecology and Evolution, 9, 629756. https://doi.org/10.3389/fevo.2021.629756
Gorman, D., Moreira, F. T., Turra, A., Fontenelle, F. R., Combi, T., Bícego, M. C., & de Castro Martins, C. (2019). Organic contamination of beached plastic pellets in the South Atlantic: Risk assessments can benefit by considering spatial gradients. Chemosphere, 223, 608–615. https://doi.org/10.1016/j.chemosphere.2019.02.094
Masó, M., Garcés, E., Pagés, F., & Camp, J. (2007). Drifting plastic debris as a potential vector for dispersing Harmful Algal Bloom (HAB) species. Scientia Marina, 67(1), 107−111. https://doi.org/10.3989/scimar.2003.67n1107
Pittura, L., Avio, C. G., Giuliani, M. E., d'Errico, G., Keiter, S. H., Cormier, B., Gorbi, S., & Regoli, F. (2018). Microplastics as vehicles of environmental PAHs to marine organisms: combined chemical and physical hazards to the Mediterranean mussels, Mytilus galloprovincialis. Frontiers in marine science, 5, 103. https://doi.org/10.3389/fmars.2018.00103
Rojo-Nieto, E., & Montoto Martínez, T. (2017). Basuras marinas, plásticos y microplásticos: orígenes, impactos y consecuencias de una amenaza global. Ecologistas en acción. https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/adjuntos-spip/pdf/informe-basuras-marinas.pdf
Sewwandi, M., Hettithanthri, O., Egodage, S. M., Amarathunga, A. A. D., & Vithanage, M. (2022). Unprecedented marine microplastic contamination from the X-Press Pearl container vessel disaster. Science of the Total Environment, 828, 154374. https://doi.org/10.1016/j.scitotenv.2022.154374
Universidade da Coruña. (2024). Informe científico técnico de caracterización química de «pellets» recogidos en la playa de Nemiña en Muxía (A Coruña) a raíz de la pérdida de carga del mercante Toconao. https://www.udc.es/export/sites/udc/iuma/_galeria_down/IUMA_UDC_Informe_Pellets-Muxia.pdf_2063069294.pdf
Wang, J., Guo, X., & Xue, J. (2021). Biofilm-developed microplastics as vectors of pollutants in aquatic environments. Environmental Science & Technology, 55(19), 12780–12790. https://doi.org/10.1021/acs.est.1c04466
Woodall, L. C., Sanchez-Vidal, A., Canals, M., Paterson, G. L., Coppock, R., Sleight, V., Calafat, A., Rogers, A. D., Narayanaswamy, B. E., & Thompson, R. C. (2014). The deep sea is a major sink for microplastic debris. Royal Society open science, 1(4), 140317. https://doi.org/10.1098/rsos.140317
Wu, X., Pan, J., Li, M., Li, Y., Bartlam, M., & Wang, Y. (2019). Selective enrichment of bacterial pathogens by microplastic biofilm. Water Research, 165, 114979. https://doi.org/10.1016/j.watres.2019.114979
Zettler, E. R., Mincer, T. J., & Amaral-Zettler, L. A. (2013). Life in the «plastisphere»: Microbial communities on plastic marine debris. Environmental Science & Technology, 47(13), 7137–7146. https://doi.org/10.1021/es401288x
