«Fantasmas de la ciencia española», de Juan Pimentel

Fantasmes del passat

portada fantasmas de la ciencia española

Fantasmas de la ciencia española
Juan Pimentel
Marcial Pons. Madrid, 2020. 416 pàgines.

Aquest llibre de Juan Pimentel pertany, sens dubte, al camp de la història de la ciència –de la ciència espanyola–, però confinar-lo únicament a aquesta categoria constituiria un greu error, perquè és molt més que això. No és una obra d’història de la ciència a ús i costum, sinó un exercici original d’anàlisi cultural, emperlat de suggeridores connexions amb pensadors clàssics com, entre d’altres, Walter Benjamin, Jacques Derrida, Michel Foucault, Bruno Latour, Sigmund Freud, José Ortega y Gasset o Aby Warburg. Una obra que, juntament amb científics espanyols –Celestino Mutis, Antoni Josep Cavanilles, Santiago Ramón y Cajal, Miguel Catalán…– habiten també personatges d’altres galàxies, literàries però sobretot pictòriques (Dürer, Velázquez, Goya, El Greco, Klee, Magritte, Gris, Picasso o Maruja Mallo). No és sorprenent aquesta presència artística perquè, si es busquen fantasmes –Fantasmas de la ciencia española és el títol d’aquest llibre–, un bon lloc –que no l’únic, per descomptat– on explorar és en les imatges, que abunden (magnífiques i ben reproduïdes) en aquesta obra. Però el primer que qualsevol lector es deu preguntar és: «Què vol dir Pimentel amb fantasmes?» Doncs bé, deixem que siga ell qui parle: «Els estudis espectrals rastregen subjectes i objectes del passat d’alguna manera invisibles o invisibilitzats, ocults perquè han sigut postergats o marginats. Les coses i els éssers humans del passat s’han esvaït, però han deixat petjades, rastres, imatges, espectres de la seua presència. Són els materials amb què treballem els historiadors, entestats a parlar als morts, a escoltar-los i continuar dialogant amb ells». Sí, és cert, els historiadors perseguim fantasmes, espectres del passat, però enlluernats per la resplendor de l’aura, de l’halo que envolta alguns d’aquests fantasmes que semblen continuar vius –«No hi ha mort sense oblit», va escriure Carlos Castilla del Pino–, tals com els de Newton, Euler, Lavoisier, Darwin, Cajal o Einstein, no veiem el que hi ha al seu voltant, allò o aquells de qui es nodreixen. Fantasmes «redivius» i descoberts que, utilitzant de nou la magnífica prosa de Pimentel, «emergeixen del temps per a mostrar una pèrdua que els ha de ser restituïda, una ferida no tancada, un cadàver que no es va soterrar com mereixia». Manifestació paradigmàtica d’aquest «enlluernament» –i el consegüent «enfosquiment»– és la fotografia de Cajal presa per Alfonso Sánchez García, Classe de dissecció (capítol VI, «Una lliçó d’anatomia») en la qual, inevitablement, la mirada es dirigeix cap al mestre, i hem d’esforçar-nos a detenir-nos en els vuit acompanyants que l’envolten, encara que entre ells figuren personatges tan destacats com Nicolás Achúcarro i Francisco Tello.

Existeixen distintes maneres, mètodes, per a desenterrar i identificar morts ara (només ara?) oblidats. L’escola dels Annales, per exemple, es va esforçar a recuperar personatges «secundaris», exemplificats per Carlo Ginzburg en el seu llibre de 1976, El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI, en què va reconstruir la vida d’un d’aquells personatges –fantasmes evanescents per a la història tradicional–, el moliner Domenico Scandela. Un altre exemple: coneixem molt de la vida de Ramón y Cajal, però, què sabem del caçador de feristeles que el suplia a Madrid de, com ell mateix va recordar a la seua Historia de mi labor científica, «serps, fardatxos, mussols, cornelles, òlibes, ofegabous, salamandres, perques, truites, etc., vius», amb els quals va poder avançar en les seues investigacions? La història no es pot comprendre del tot si, junt amb els grans personatges o institucions, als reis totpoderosos, polítics influents, guerrers o aventurers, als gegants del pensament, a les societats en què es reunien els millors intel·lectes de l’època o als regnes en què podia arribar a no pondre’s el sol, no s’hi inclou també aquests humils artesans i tècnics que van fer-ne possible l’existència –o la van patir–: soldats, captaires, amanuenses, impressors, fabricants de formatge, administratius o obrers, entre els quals cal incloure pel que fa a la ciència d’altres com fabricants d’instruments, ajudants de laboratori o polidors de lents.

«No és una obra d’història de la ciència a ús i costum, sinó un original exercici d’anàlisi cultural, emperlat de suggeridores connexions amb pensadors clàssics»

El mètode de Juan Pimentel es basa sobretot en l’exploració d’imatges, a desembullar cabdells que ell, només ell, sap quin jersei teixiran. Pot començar, com fa en el capítol III («La mirada del microscopista i la cultura del desengany»), esmentant un oli pintat per Antonio de Pereda en el segle XVII i làmines de l’Atlas anatómico (1689) de Crisóstomo Martínez –el qual qualifica d’un dels «tresors submergits de la ciència espanyola»–, i continuar amb bodegons, disquisicions sobre àngels, i arribar al microscopista holandès Leeuwenhoek i al telescopi de Galileu.

Un cop triat aquest itinerari, el d’una imaginativa mirada indagadora, no és sorprenent que un dels altres capítols, el IV («La flora imaginària»), estiga protagonitzat per José Celestino Mutis, a qui es pot recordar per diverses coses: «Mutis», escriu Pimentel, «va ser un personatge excessiu i carismàtic, un profeta de la nova ciència en el tròpic, digne d’un relat de García Márquez», però, sobretot, se’l recordarà per l’expedició botànica que va organitzar en el Nou Regne de Granada entre 1783 i 1808, i que va produir una col·lecció extraordinària de dibuixos de plantes. I tampoc podien faltar els mapes, aquestes imatges «on una comunitat es projecta, on es representa i s’observa representada» (capítol v, «Figures de la nació i del temps»).

I si es tracta de fantasmes del passat, fantasmes ignorats, evitats o, simplement, desconeguts, quins poden ser més conspicus que les dones? A elles, encarnades en la pintora Maruja Mallo i la química Piedad de la Cierva, està dedicat el capítol VII («Dones que observen»).

És aquest, en definitiva, un llibre per a gaudir, reflexionar i aprendre.

© Mètode 2020 - 106. Bo per a menjar - Volum 3 (2020)
Real Academia Española (Madrid).