«Il silenzio delle sirene», de Fabio Acerbi

Il silenzio delle sirene. La matematica greca antica / Fabio Acerbi / Carocci. Roma, 2010. 446 pàgines.

Gairebé durant tot el segle xx, la historiografia de la matemàtica grega, especialment l’anglosaxona, va fer emmudir els textos matemàtics grecs, obsedida com estava pel seu «contingut matemàtic». Els manuals clàssics d’història de la matemàtica (amb el llibre de Thomas L. Heath al capdavant, A History of Greek Mathematics, que encara continuen usant tots aquells interessats en el tema llevat dels especialistes) tenien dos trets essencials: se centraven exclusivament en els resultats de la matemàtica grega, i ho feien, a més, amb un llenguatge molt semblant al de la matemàtica moderna. El llibre del jove investigador del CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique) Fabio Acerbi evita aquests dos errors historiogràfics greus a l’hora de restaurar per a un públic culte, no necessàriament especialista, la versió original de la matemàtica grega.

L’autor estructura el llibre en tres parts –mètodes, problemes i tècniques–, a diferència del que tradicionalment feien els ma-nuals, que només s’havien ocupat, com hem dit, de les tècniques. I aquí radica el gran encert de Il silenzio delle sirene: la matemàtica grega és una disciplina històrica i filològica i, per tant, calia estudiar minuciosament tots els documents que ens n’han pervingut
i explicar-los en el seu context històric, i no, com s’havia fet fins fa poc, mitjançant concepcions modernes de la matemàtica. Aquest enfocament, original i molt documentat, condueix de manera natural a la hipòtesi que vertebra tota l’obra: la matemàtica grega és essencialment un gènere literari, i així fou tractada al llarg de tota l’antiguitat. I és a partir de la descripció de l’estil matemàtic grec que s’arriba a la primera gran descoberta: les demostracions de la matemàtica grega són generals de principi a fi, contra l’opinió que en tenien tots els qui l’havien precedit; creiem que hauran de passar encara alguns anys fins que es pugui valorar l’autèntic abast d’aquesta conclusió revolucionària.

A continuació, l’autor ha d’esmerçar molta energia en la «ripulitura da una spessa crosta di guano storiografico» que havia recobert la disciplina, per obra d’historiadors poc curosos amb les fonts documentals. En són exemples paradigmàtics la reavaluació de figures mítiques (o mitificades), com ara Pitàgores, Arquimedes o Hipàcia; ens assabentem, així, que l’escassa informació que els documents aporten sobre Hipàcia ha estat notablement distorsionada per la historiografia moderna, propensa al «romanzo erudito e al riequilibrio della bilancia dei generi».

El «contingut matemàtic» s’aborda agrupant-lo per temàtiques i atorgant primacia a les tècniques demostratives utilitzades pels matemàtics antics per damunt de la tòpica enumeració de resultats; aquesta orientació ens apropa més a la concepció, per nosaltres una mica estranya, que tenien els matemàtics antics de la seva feina. Finalment, un apèndix de més de cent pàgines tanca l’obra, en el qual es repassa, amb notable erudició, gran part de la tradició manuscrita.

El llibre, editat molt acuradament, sembla destinat a esdevenir un clàssic i una referència obligada. Caldria, doncs, traduir-lo i traduir-lo bé, perquè no és l’última de les seves bondats la claredat del seu estil incisiu, d’adjectivació precisa i organització perfecta, amb espurnes polèmiques sàviament dosificades.