«La invención de la naturaleza», d’Andrea Wulf

El naturalista perseguit per 10.000 porcs

La invención de la naturaleza
El nuevo de Alexander von Humboldt  
Andrew Wulf 
Taurus, Barcelona,  2016, 578 pàgines.

En els temps actuals de fragmentació del coneixement resulta necessari recordar la importància que tenen l’observació i la interpretació de dades des d’una mirada àmplia, apassionada pel saber i per la comprensió general del món. I aquesta biografia d’Alexander von Humboldt (1769-1859) recupera i posa en valor de nou la figura d’aquest explorador tant de territoris com d’idees. L’autora, la historiadora i escriptora Andrea Wulf, vol rescatar així de cert «oblit» Humboldt per atorgar-li el paper que li pertoca com a pare de l’ecologia. Inventor de les isotermes i descobridor de l’equador magnètic, va saber veure la connexió global de la naturalesa a través de les zones climàtiques que es repetien als diversos continents, en llocs molt allunyats els uns dels altres.

Per a Humboldt, les muntanyes exercien un gran poder d’atracció. Era conscient de la importància d’observar, anotar, dibuixar i examinar-ne les diferències i similituds. Comparar. Per això va ascendir al volcà del Chimborazo (Equador) durant el seu viatge de cinc anys per Sud-amèrica. Amb prop de 6.400 metres d’alçada es pensava que era el cim més alt del món. L’ascens li va aportar les dades necessàries per a confirmar que «tot» estava relacionat. Als Andes hi havia plantes semblants a les dels boscos alemanys i a les dels Alps suïssos. Això confirmava l’existència de relacions en zones climàtiques molt allunyades les unes de les altres. Fidel a la tradició naturalista, va dibuixar el Chimborazo de manera que les plantes es representaven segons l’altitud. I aquella imatge plena d’informació, Naturgemälde (paraula alemanya que significa “pintura de la naturalesa”), es podia aplicar a altres muntanyes del món.

Efectivament, la naturalesa era un tot on cada part estava relacionada i influïa la resta. Humboldt va destacar la important desfeta que comportava l’acció humana de la naturalesa i del bosc com a garant de la humitat i de la protecció del sòl davant l’erosió. Els monocultius també creaven una forta dependència i incrementaven les condicions d’esclavitud i injustícia.

Després de cinc anys de viatge i aventura, ben resumits en els mapes inicials que apareixen al llibre, Humboldt va arribar a París el 1804, on va tenir una gran benvinguda. Tornava amb més de 2.000 espècies de plantes noves per als europeus. Humboldt volia posar per escrit el que havia après en l’expedició i això requeria diversos volums amb grans il·lustracions que mostraren la bellesa de tot el que havia trobat. Però també volia escriure llibres més assequibles i que arribaren a un públic més ampli. Els seus llibres aportaven dades però sense renunciar a l’estil. Humboldt considerava, com el seu amic Goethe, que raó i imaginació anaven de la mà. Creia en la potència de les imatges per a capturar l’interès del lector. Una imatge la pot entendre més gent. «A tots els agrada veure», acostumava a dir.

«El llibre aporta context lligant la ciència que es feia a les circumstàncies polítiques i socials de l’època. De fet, la Royal Society va destacar aquesta aproximació complexa i basada en dades a l’hora d’atorgar-li el premi al millor llibre de ciència en 2016»

Treballador incansable, va continuar recopilant dades i publicant la seua obra. Parlava molt ràpidament, preguntava constantment i gaudia d’una extraordinària memòria. Es mantenia en un impuls perpetu, investigava amb ànsia. Tota dada resultava escassa. Sentia veritable frenesí pel coneixement. Era, segons ell mateix explicava, com si el perseguiren «10.000 porcs». Aquest caràcter, però, el feia també impacient i una mica fred en les relacions que no li aportaren un veritable estímul a la seua àvida ment. Un encert del llibre d’Andrea Wulf és precisament mostrar la complexitat de Humboldt, també per mitjà de les relacions familiars i personals. La historiadora aborda de manera subtil però clara qüestions com l’homosexualitat de Humboldt, especialment a través de la intensa amistat que mantenia amb homes joves i intel·ligents, i com aquestes relacions provocaven tibantors amb el seu germà Wilhelm. Igualment, el llibre aporta context lligant la ciència que es feia a les circumstàncies polítiques i socials de l’època. De fet, la Royal Society va destacar aquesta aproximació complexa i basada en dades a l’hora d’atorgar-li el premi al millor llibre de ciència en 2016.

Alexander von Humboldt no va deixar de pensar a viatjar en tota la seua vida. Volia més muntanyes, pujar a l’Himàlaia per mesurar i, de nou, comparar. No va rebre mai el permís necessari que havia d’atorgar-li la Companyia Britànica de les Índies Orientals (Wulf apunta al temor a crítiques com les que havia fet del sistema colonial espanyol). Va apaivagar l’ànsia d’aventura amb un viatge per Àsia. Tenia 59 anys i molta vitalitat encara perquè ni una epidèmia d’àntrax va impedir que arribara al massís d’Altai, entre Rússia, Xina i Mongòlia. No era l’Himàlaia però servia per a continuar comparant dades.

Als 65 anys, edat de jubilació per a molts, Humboldt encetà un nou projecte on volia representar el món, una obra que descriguera la naturalesa en la seua totalitat: Cosmos. Una idea ambiciosa que, unida a la resta de la seua titànica obra, va servir d’inspiració a científics, escriptors i polítics, tant de coetanis com de posteriors. Goethe, Charles Darwin, Henry David Thoureau, Ralph Waldo Emerson, Jules Verne, Lord Byron, Coleridge, o el mateix Simón Bolívar, entre altres, van trobar un profund estímul en les seues obres. L’admiraven, el llegien i el comentaven. De fet, Andrea Wulf va més enllà de Humboldt i, com una exploradora que vol emular el biografiat, s’endinsa en altres microbiografies, vides i obres que es van veure sacsejades per la gran figura del naturalista.

Perico Pastor

© Mètode 2017 - 92. L'univers violent - Hivern 2016/17

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.