«El jazz de la física», de Stephon Alexander

Al so de la física

El jazz de la física

El jazz de la física
El vínculo secreto entre la música y la estructura del universo
Stephon Alexander
Traducció d’Ambrosio García Leal. Tusquets Editors. Barcelona, 2017. 288 pàgines.

Stephon Alexander és un cosmòleg nord-americà. A més, és músic professional de jazz. La ciència i la música han mantingut una íntima i estranya relació des dels temps de l’antiga Grècia, i aquest llibre mostra com d’interessant pot arribar a ser mesclar dos mons tan dispars a priori. El jazz de la física, publicat per Tusquets Editors, és una obra a mitjan camí entre l’autobiografia i la divulgació científica amb un nexe central basat en la música: un viatge personal d’un físic entre dos mons. En els primers capítols, Alexander ens explica com va començar a caure fascinat per la música en els començaments de la seua vida, per com era possible que amb tan poques notes poguera sorgir quelcom tan complex com una melodia. Un poc més tard veiem com va descobrir que també tenia la intuïció necessària per a pensar en termes de física, així com una atracció cap a l’estudi de les matemàtiques. El que pareixia no imaginar-se en aquella època era que mesclar les seues dues grans passions seria la clau del seu èxit en ambdós plans, a vegades tan oposats com ho poden semblar les ciències i les arts.

No obstant això, Stephon Alexander utilitza la música per a fer analogies en física i poder comprendre millor el món que l’envolta; aquelles mateixes analogies que ens transmet en el llibre i amb què podem veure l’estreta relació entre com funciona una improvisació en jazz i com està fet el teixit de l’univers. No obstant això, el subtítol, El vínculo secreto entre la música y la estructura del universo, pot portar a confusió respecte al que vol transmetre el llibre. He pogut llegir en diversos comentaris que en l’obra no es tracta aquest vincle, i en part tenen prou raó. No hi ha aquell «vincle secret» com a tal, així que potser ha estat una estratègia publicitària per a atraure gent. No obstant això, jo sí que veig un cert sentit en aquest subtítol, i té a veure amb una de les parts que més m’han agradat: la transmissió de la passió per la ciència. Al llarg de les seues pàgines podem veure que la carrera científica no és un camí de roses, sinó que avançar en certs camps és molt dur i desesperant de vegades, i és just en aquells moments quan Stephon Alexander aconsegueix eixir avant en unir el món de la física i de la música i, al final, trobar que ambdues realitats tenen més en comú que no sembla.

El llibre en si, com a divulgació pura i dura de física, no és del millor que he vist. Si es vol utilitzar per a introduir nous conceptes que no se sabien o no s’entenien, a vegades demana massa del lector. Si ja se sap sobre el tema i es busca profunditat, tampoc se’n trobarà. Stephon Alexander ens vol explicar una història, la seua pròpia, com va nàixer aquella doble passió per la ciència i la música, i com es complementen l’una a l’altra en la seua vida personal. Un viatge molt interessant en el qual ens trobem amb diversos físics i músics com Leon Cooper, Chris Isham o Brian Eno. Un viatge que parteix de la música de les esferes fins a la física actual.

© Mètode 2018 - 96. Narrar la salut - Hivern 2017/18

I2SysBio (UV-CSIC, València)