La portada i les obres interiors del monogràfic «Parents primats» són de Jordi Sabater Pi (1922–2009), destacat primatòleg i etòleg, qui amb els seus dibuixos plasmava el coneixement adquirit a través de l’observació dels animals estudiats. En aquest article, Toni Pou ens descobreix més sobre la figura d’aquest científic i il·lustrador.
Un naturalista que no sap dibuixar és com un físic que no sap matemàtiques. Així es podria resumir el que pensava Jordi Sabater Pi sobre el dibuix. Ara bé, si no calgués resumir-ho en una frase, és evident que, per començar, el primatòleg català i pioner mundial en l’estudi científic de goril·les i ximpanzés no considerava el dibuix un simple entreteniment ornamental, sinó una part nuclear del procés d’observació i d’investigació del món. Per a ell era una activitat gairebé tan natural com respirar. L’havia acompanyat sempre. A l’escola omplia de ninots els marges dels llibres de text. Des de Roses, el poble dels seus avis materns, s’escapava fins als aiguamolls de l’Empordà per dibuixar ocells. Quan visitava l’escriptor i dibuixant Apel·les Mestres per portar-li llibres de la impremta que tenia la seva família, quedava encisat pels dibuixos que omplien les parets de la casa. Capturar l’essència de la realitat en un paper l’apassionava tant que va dir a la seva família que volia ser dibuixant. El seu pare, però, li ho va prohibir. Es va pensar que era una d’aquelles dèries infantils transitòries.
Però no ho era. Uns anys després, mentre feia el servei militar, Sabater va treballar acolorint làmines amb aquarel·les per al pintor Joan Vila. I quan, acabada la Guerra Civil, va marxar a l’Àfrica, es va abandonar al dibuix. Alliberat de la prohibició paterna, dibuixava sempre que podia. Persones, paisatges, animals, flors. Igual que li va passar amb els estudis que va emprendre sobre temes molt diversos (granotes gegants, ocells indicadors de la mel, ximpanzés que fabriquen eines…), no hi havia res que no li interessés. No és estrany, doncs, que mentre el 1956 feia les observacions que van donar lloc al primer article científic sobre goril·les, els dibuixés. Més endavant, a les llibretes de camp del 1972, va fer amb llapis i bolígraf un retrat memorable de Digit, el goril·la protagonista de l’esgarrifosa història que va explicar Dian Fossey al llibre Gorillas in the mist (Goril·les en la boira). Aquesta pulsió il·lustradora, que en el seu cas sorgia de manera tan natural, l’entroncava amb la tradició dels naturalistes britànics com Charles Darwin o dels alemanys com Alexander von Humboldt, que combinaven l’observació i l’exploració amb el dibuix.
La majoria dels estudis científics actuals es construeixen amb dades numèriques, models matemàtics i, com a molt, imatges obtingudes amb microscopis, telescopis o amb ordinadors a partir de dades reals. El dibuix primigeni que practicava Sabater s’acostuma a considerar com un element decoratiu que sí que requereix una certa destresa manual, però no un procés intel·lectual en si mateix. Un dels arguments més utilitzats per desestimar-lo com a forma de coneixement és que es tracta d’una activitat fortament subjecta a l’autor i que, per tant, proporciona un resultat mancat de l’objectivitat que es demana a qualsevol indagació científica. En realitat, però, tant el científic com l’artista estan incapacitats per copsar la realitat de manera completa. Ni tan sols ho poden fer amb l’ajut de la tecnologia més avançada. Quan ofereixen una representació del món, basada en dades o en dibuixos, tant l’un com l’altre estan obligats a deixar de banda el que no els interessa i a emfatitzar el que els sembla rellevant.
El dibuixant científic, per tant, no es limita a transcriure la realitat, sinó a destacar-ne els trets més significatius per recollir la informació amb què es construirà el coneixement. És en aquest sentit que el dibuix, segons Sabater, pot ser més útil que la fotografia. Malgrat la tècnica del desenfocament, les càmeres fotogràfiques copsen tot l’objecte d’estudi d’una manera semblant, sense distingir entre el fragment de realitat que atrau el científic i els que no. El dibuix, en canvi, permet una captura més lliure dels detalls a partir de la sensibilitat de l’autor, que pot concentrar-se en l’essència i les virtuts més suggeridores d’allò que s’observa. L’acte de dibuixar, doncs, es constitueix a partir de l’observació, que, tal com deia Jorge Wagensberg, no és més que detectar el que hi ha de diferent en tot allò que és semblant, i culmina en un procés de comprensió que, també segons Wagensberg, és la capacitat de trobar tot el que hi ha de semblant en allò que és diferent.
Sabater sempre va defensar que, per estudiar els goril·les, per exemple, dibuixar no només era recomanable sinó necessari. Si es pretenia observar aquests animals per esbrinar-ne les pautes de comportament, la imatge era imprescindible. Tot i les aportacions de tecnologies com la fotografia o el vídeo, considerava que el traç precís d’un dibuix era la millor manera de cristal·litzar el procés d’observació. El dibuix permetia materialitzar el moviment, les postures, la posició de l’individu respecte al grup i l’entorn vegetal i, tal com es pot apreciar d’una manera impressionant als seus dibuixos, l’expressivitat individual de cada animal d’una manera més il·lustrativa que qualsevol tecnologia. El zoòleg i dibuixant Jonathan Kingdom, il·lustrador de les guies d’animals africans més populars del planeta i ídol de Sabater –que tenia dibuixos seus penjats al seu pis de la Sagrera–, va confessar en una ocasió que el primatòleg català era el millor dibuixant d’animals del món.
Malgrat tot, sembla que sovint el dibuix naturalista es percep com a poc més que una tècnica auxiliar, un mer complement a les observacions, una curiositat agradable de veure, però sense gaire rellevància científica. Sabater, però, l’entenia com un mitjà privilegiat d’expressió que no es limitava mai a una simple traducció visual de l’objecte observat. Per a ell, dibuixar no era una manera d’il·lustrar els seus descobriments científics, sinó un mètode de treball, un veritable llenguatge per obtenir informació del món i conèixer-lo millor, un mecanisme expressiu que congregava els detalls essencials de l’observació amb les emocions de l’autor per reflectir en un rectangle de cel·lulosa les dues característiques que potser són més definitòries del procés de recerca científica: el rigor i la imaginació.
Referències
Duran Fontanals, J., & Ruiz Ortega, M. (Dirs.). (1993). L’art d’un naturalista: Sabater Pi. Publicacions de la Universitat de Barcelona.
Pou, T. (2023). Jordi Sabater Pi, l’últim naturalista. Ajuntament de Barcelona / Publicacions de la Universitat de Barcelona.
Tort, J., & Tobaruela, P. (2003). Okorobikó: Una biografia de Jordi Sabater Pi. La Magrana.
