Simbiosis. Seres que evolucionan juntos / Andrés Moya i Juli Peretó / Síntesis, 2011. 204 pàgines.
L’estudi de la simbiosi, entesa com una forma d’interacció biològica en què hi ha una estreta i persistent relació entre organismes de distintes espècies, mai no ha estat fàcil. Si bé fa segles es descartava la llavors monstruosa idea que un organisme visquera dins d’un altre per a benefici mutu i es classificava totes les formes vives com a ens individuals, actualment es coneixen milions d’aquestes interaccions. Malgrat aquests descobriments, només ara es poden analitzar en profunditat aquestes relacions perquè per fer-ho calen tècniques molt avançades, com la metagenòmica. Afortunadament aquest llibre escrit per dos reconeguts investigadors de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Andrés Moya i Juli Peretó, ofereix un exquisit resum sobre el punt on hem arribat amb l’estudi de la simbiosi i cap a on ens porta.
Innovar sumant? Amb aquesta pregunta comença aquest text sobre l’estudi i les implicacions que ha tingut i té la simbiosi sobre el concepte d’organisme, d’evolució i de la mateixa vida. Perquè la simbiosi requereix la trobada, el contacte i la unió permanent de dos éssers per continuar un camí evolutiu conjunt. És com si aquests dos actors representaren millor les seues obres quan actuen junts que quan se separen. Una vegada s’ha refermat, un dels fets que s’observa és la reducció genòmica de l’endosimbiont perquè s’aprecia un caire cap a la pèrdua de gens que ja no es necessiten, com si aquests foren ara un llast. Un dels exemples més coneguts de simbiosi des del punt de vista bioquímic i genètic que hi ha en el llibre és el del pugó que conté el bacteri endosimbiont Buchnera aphidicola. El pugó s’alimenta del floema de les plantes, líquid ric en sucres però pobre en certs aminoàcids, i és ací on el microorganisme participa, perquè, gràcies a la font de carboni que li transfereix el seu hoste, aquest produeix aminoàcids essencials per a ambdós: així l’insecte no necessita buscar una altra font d’aliment.
I malgrat tot, això de la simbiosi no és res de nou. Gràcies als estudis que va realitzar la prestigiosa i estimada Lynn Margulis s’ha consolidat un dels fets més fascinants en la biologia. Encara que les idees no van ser originàriament seues, sí que ho va ser la recopilació de dades i la presentació d’una teoria irrefutable sobre l’origen procariòtic, fa milers de milions d’anys, de la mitocòndria i el cloroplast. La seua aportació ha estat clau en el camp de la simbiosi. Els autors naveguen al llarg del llibre per tots els mars de coneixement que han emanat de l’estudi de la simbiogènesi i atraquen al final d’aquest en una terra on encara falta molt per explorar: gens essencials i biologia sintètica. Després de molts estudis sembla que s’ha arribat a un consens, sempre depenent de l’entorn, d’uns 208 gens essencials on la majoria participen en el control de la informació genètica. Quan aquests gens i les -seues funcions siguen absolutament coneguts, no costaria molt de temps abordar la síntesi del primer –i més simple– ésser viu des de zero. De moment gestes semblants com la de Craig Venter s’han realitzat amb èxit. Aconseguirem alliberar Prometeu de la biologia sintètica sense obrir la capsa de Pandora?
