Conta la llegenda que, en un temps remot, quan el sol resplendia més intensament que mai, Àfrica es va assecar quasi per complet. Un dia, una jove zebra de pèl blanc es va acostar assedegada a una de les poques tolles que sobrevivien a l’asfixiant calor. Aquesta estava regida per un àvar babuí que la guardava gelosament dia i nit, a la calor d’una enorme foguera. Acuitada per la set, la jove zebra va desafiar el babuí i tots dos es van embrancar en un furiós combat. Finalment, la zebra va propinar una forta coça al babuí, que va eixir volant i va aterrar d’una culada, derrotat. La zebra, exhausta i atordida, va xafar sense voler la foguera i es va socarrimar. Així, segons narren els san del Kalahari, van quedar per sempre pelades les natges del babuí, i ensutjat el pelatge de la zebra.
La història real de com i per què té ratlles la zebra és, de fet, un enigma evolutiu que ha desafiat etòlegs i biòlegs evolutius en general des de fa més de cent anys. Almenys des que Alfred Wallace i Charles Darwin dissertaven sobre la possible funció de les ratlles de les zebres, úniques entre els mamífers. Des de llavors, s’han proposat almenys divuit hipòtesis diferents sobre aquest tema.
En primer lloc, convé aclarir que les ratlles de les zebres són blanques. És la falta de l’habitual depòsit de melanina durant el desenvolupament el que confereix les ratlles a la zebra, per la qual cosa es tracta d’un èquid negre amb ratlles blanques, i no al revés. Quant a la seua funció, les hipòtesis disponibles es poden resumir en cinc idees. La primera i més antiga, sobre la qual van discutir Wallace i Darwin, és que es tracta d’un camuflatge, però aquesta idea ha sigut rebutjada amb rotunditat. Si de cas, les ratlles de les zebres són més fàcils de detectar pels seus depredadors habituals. La segona és que els intricats patrons a ratlles faciliten la cohesió social i permeten el reconeixement individual, com una mena d’empremta dactilar. Però això no quadra amb el fet que molts altres èquids siguen capaços de reconèixer els seus congèneres sense aquesta ajuda, o que zebres mutants sense patrons ratllats siguen tractades com a zebres normals. La tercera és que es tracta d’un patró que confon els depredadors, que dificulta calcular el número, grandària o la direcció de les zebres d’un ramat. Encara que és cert que hi ha efectes òptics que funcionen de manera similar, el que sabem sobre el sistema visual i el comportament de lleons i hienes no dona suport a aquesta idea. La quarta, potser més sofisticada, és que les ratlles constitueixen un mecanisme de termoregulació que funcionaria en generar corrents locals de convecció alimentats per la diferència de temperatura entre les franges negres i blanques. Es tracta d’una idea atractiva, però diversos experiments la posen en dubte.
En realitat, l’única hipòtesi que ha rebut suport empíric ferm és que les ratlles de les zebres funcionen com a protecció enfront de tabànids, glossínids (mosca tse-tse) i altres espècies de paràsits que són especialment perilloses tant per les ferides que produeixen com per ser vectors de malalties que poden resultar fatals, com l’anèmia equina infecciosa. Encara que no entenem exactament per què, quan un tabànid s’acosta a una zebra a curta distància, alguna cosa en el patró ratllat fa que no aconseguisca coordinar l’aterratge i dificulta que s’hi pose per a alimentar-se. Això succeeix també, com demostren diversos experiments, amb cavalls, vaques o altres mamífers de grandària similar «disfressats» amb una manta que imita el pelatge d’una zebra. A més, els patrons ratllats de les zebres són més marcats en aquelles poblacions de zebra en les quals són més comunes aquest tipus de paràsits, la qual cosa suggereix que han evolucionat en resposta a la seua presència.
Com diria Serrat, les mosques voraces, pertinaces, llépoles i revoltoses, no treballaran com abelles ni brillaran com papallones, però podrien ser responsables de les ratlles de les zebres, d’entre totes les coses.
