Nueva historia del hombre
Pascal Picq
Ediciones Destino. Barcelona, 2008. 320 pàgines.
d’on venim i cap on anem? vells mites i noves dades
«Això era que una fada encisadora (llegiu “procés d’hominització”) que va transformar un renoc ben lleig que raucava (llegiu “simi sorollós”) en un príncep captivador (llegiu “Homo sapiens”).» Aquesta és la història que Pascal Picq, en Nueva historia del hombre, pretén desterrar de la seua disciplina, la paleoantropologia, que considera en un estat científic adolescent.
L’eix del llibre és l’eterna i universal pregunta de què és l’ésser humà. L’autor, com a representant d’aquesta espècie, no fa més que reproduir aquesta mateixa qüestió, però des d’una nova perspectiva que pretén eliminar el pre de la prehistòria i situar el començament de la història en els orígens del gènere Homo. Es desmarca, no obstant això, del que considera l’exemple més recent de reduccionisme, la sociobiologia de Wilson, comparant el debat entre la cultura i la biologia amb el de la històrica i infèrtil distinció entre allò innat i allò que hom adquireix. L’autor no pretén explicar-ho tot mitjançant els mecanismes de l’evolució biològica, però sí integrar el que se sap de l’evolució de l’espècie humana. En el passat hi va haver moltes espècies del gènere Homo, avui només hi ha Homo sapiens. Som els únics supervivents d’una línia evolutiva amb diferents ramificacions, que des de Homo ergaster, primer humà en sentit estricte, segons el plantejament de l’autor, i el darrer, Homo sapiens, desplega tota una diversitat d’humanitats. Som fruit d’una sèrie de contingències, la qual cosa no fa de la història humana una història menys impressionant i bella, però l’ésser humà es resisteix a la idea de contingència i d’absència de finalitat en l’evolució per –i en això està potser la seua singularitat– la necessitat imperativa d’atorgar un sentit a la seua vida i la lluita incansable per la defensa de la seua singularitat i del seu lloc predominant en el cosmos.
El llibre se serveix del passat tràgic de molts personatges cremats –alguns literalment– en el foc de la visió oficial dominant del moment: Giordano Bruno, per la defensa de la infinitud de l’univers i d’una pluralitat de mons que fragmenta la unicitat de l’home; Galileu Galilei, amb la seua descentralització de l’home en l’univers; Giulio Cesare Vanini, amb el seu ésser humà apareixent de la matèria per gene ració espontània i no per creació divina i emparentat amb el simi; John Scopes, condemnat per ensenyar –el 1925!– la teoria darwiniana de l’evolució; Marie Olympe de Gouges, per la lluita ardent pels drets de la dona; i l’esglaiador cas del jove Kaspar Hauser, amb una infantesa «tancada en un armari» i assassinat cruelment després. Personatges que, interessats, els uns, per la naturalesa de la humanitat, i reveladors, els altres, d’aquesta, han estat condemnats per atemptar contra una visió del món que, lluny d’atorgar a l’ésser humà el lloc que li correspon, l’han desnaturalitzat i desposseït de la seua verdadera identitat. A la llum de les seues vides (i morts), les grans controvèrsies passades i actuals sobre naturalesa i origen humans entren en escena: el lloc de l’espècie humana en el cosmos i en la naturalesa, el problema de l’evolució, la seua especifitat i diversitat, les relacions entre sexes, el paper de la infantesa i la seua responsabilitat amb vista al futur com a clar participant i agent en el procés d’evolució.
«Es tracta d’una forta denúncia de l’estat actual de la representació del món, l’origen de l’home i la seua naturalesa»
Es tracta d’una forta denúncia de l’estat actual de la representació del món, l’origen de l’home i la seua naturalesa, que, des de la perspectiva de l’autor, segueix ancorat en la visió rígida del passat, la ja obsoleta però no desterrada scala naturae d’Aristòtil, i aliena als avenços en disciplines com ara la genètica, la paleantropologia i les ciències del comportament, i en concret en el comportament i cognició dels nostres parents més pròxims, els grans simis. Critica la resistència d’una visió oficial que dóna l’esquena a aquelles evidències que aparten l’home del lloc privilegiat que la història, almenys l’escrita, li ha atorgat. Una visió que el situa en un pedestal molt per damunt de la resta de l’univers, de la naturalesa i del regne animal. Un pedestal expressament destinat no a l’ésser humà, sinó al representant masculí de la nostra espècie, oblidant-se o relegant a un segon terme la dona i els nens. No obstant això, i precisament per això, per la denúncia de l’autor d’aquesta visió antropocèntrica i masclista, sorprèn la terminologia utilitzada tant en el títol com en els diferents capítols per a referir-se a l’espècie humana. Així, el títol, Nueva historia del hombre, i els seus capítols: «El hombre y el animal», «El hombre y los otros hombres», «El hombre y la mujer», «El hombre y el niño», juntament amb la imatge de la portada, representació del gènere masculí, semblen poc encertats perquè segueixen l’esquema que ell mateix denuncia. És cert que el mateix autor assenyala en la introducció que aquest «home» no es referix al gènere masculí. Potser la seua intenció és la mateixa que la de Stephen Jay Gould en «la falsa mesura de l’home», constatar la ideologia de la dominació masculina com a versió oficial, però potser no servesca més que per a perpetuar aquesta visió dominant. Amb aquesta excepció, Nueva historia del hombre constitueix un recomanable compendi de reflexions personals, dades, velles i noves teories, interpretacions i reinterpretacions sobre qüestions centrals a l’hora d’abordar el tema de la naturalesa humana. Amb una prosa rica i intel·ligent, irònica a vegades, exaltada altres, encara que també una mica densa i pesada en alguns fragments, manté l’atenció del lector, fent la lectura realment atractiva per a tot aquell interessat en els orígens i essència de l’espècie humana, és a dir, allò que ha fet i fa que siguem el que som en aquest moment de la història. Al mateix temps, ens obliga a prendre consciència que açò no és més que una etapa més i no el final d’un procés que, gràcies a la pluralitat i diversitat biològica i cultural, es manté i perpetua en canvi constant.
