Desigualdad, de Carles Lalueza-Fox

Desigualdad
Una historia genética
Carles Lalueza-Fox
Crítica, 2023. 232 pàgines.

L’autor Carles Lalueza-Fox és un investigador amplament reconegut en l’àmbit de la biologia evolutiva. És un referent en la interpretació de la història i la prehistòria de l’espècie humana i els seus parents més pròxims, amb una perspectiva integradora original. Actualment, compatibilitza la direcció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i la recerca en el camp de la paleogenòmica a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona.

Segons relata l’autor al prefaci, el leitmotiv del text sorgeix d’un comentari de la seua esposa sobre la manera d’enfocar el seu treball. Concretament, li va observar que mostrava una perspectiva masculina en la seua mirada al passat. Aquesta apreciació familiar d’absència de perspectiva de gènere, tant atàvica com comuna al món acadèmic –i a tot arreu–, va generar, segons el mateix autor, el fil conductor de l’obra, amb una forta motivació de projectar els estudis de paleogenètica i paleogenòmica sobre la desigualtat. Més aviat, sobre els diferents tipus de desigualtats al llarg dels temps passats i presents, com ara les desigualtats en els ingressos econòmics; les desigualtats en diverses estructures familiars i socials; les desigualtats en els patrons migratoris, incloent-hi la interacció i difusió de llengües ancestrals; les desigualtats derivades dels diferents rols dels homes i de les dones, i òbviament les desigualtats inherents al camp de l’evolució, on les espècies flueixen i es transformen triant o destriant variants amb mecanismes diversos, entre els quals es troba la reproducció diferencial (o desigual).

Desigualtat és un terme certament inspirador més enllà de la seua definició formal i presenta moltes derivades que l’autor combina amb els gens i els genomes en un equilibri difícil, de vegades arriscat. Amb mestria empra els recursos de coneixement i erudició que té al seu abast i que domina. Les obres de divulgació científica de Carles Lalueza-Fox tenen en comú una documentació acurada, abundant, adient i actualitzada dels resultats que presenta.

L’adveniment de les noves tècniques de seqüenciació massiva d’ADN cap a la meitat de la primera dècada dels 2000 ha fet ressorgir un interès renovat per revisar el passat. La potència de comptar amb dades genòmiques de mostres humanes de períodes extraordinàriament antics com ara el Mesolític i el Neolític ha obert una nova mirada en l’antropologia i la genètica de poblacions humanes. Actualment, si es compta amb la mostra pertinent, es poden desxifrar les relacions genòmiques de les restes humanes i els seus patògens, per comparació amb altres mostres de relleu. És el camp naixent de la genòmica comparada de mostres antigues.

Les tècniques moleculars de seqüenciació anteriors mantenien la paleogenètica restringida a pocs gens, com els determinants dels grups sanguinis o fragments d’ADN relativament xicotets, amb molta informació en qüestions de sexe, com són el genoma mitocondrial, de transmissió exclusivament materna, i una part del cromosoma Y, de transmissió exclusivament paterna. Aquesta informació valuosa prèvia es pot complementar actualment amb dades de la resta del genoma dels individus. La robustesa que aporta la reconstrucció del passat amb dades genètiques i el seu contrast amb les dades proporcionades per l’arqueologia permet la revalidació d’hipòtesis o paradigmes anteriors o l’elaboració de noves propostes. A més a més, l’obra també incorpora els isòtops com a font de dades independent en l’estudi de les mostres. Actualment, es compta amb dades d’isòtops de les mostres humanes i de les mostres ambientals del lloc arqueològic. El nivell de precisió d’aquesta tècnica isotòpica aplicada a l’arqueologia permet diferenciar si les restes humanes pertanyien a individus emigrants o locals o, fins i tot, pot confirmar si un individu en concret va migrar durant la seua trajectòria vital d’infant a adult.

L’àmbit geogràfic de les desigualtats estudiades al llibre abasta tots els continents, però l’obra es concentra en els períodes de major interès per ser punts d’inflexió importants, com ara les diverses migracions massives prehistòriques, intracontinentals i intercontinentals, o migracions històriques, més recents, com el tràfic de persones esclaves. El llibre examina amb especial cura la transició del Mesolític al Neolític, marcada pel reemplaçament de poblacions caçadores recol·lectores nòmades per poblacions agrícoles i ramaderes de caràcter sedentari.

Els estudis amb mostres biològiques antigues depenen, en bona part, de l’estat de conservació d’aquestes i de la sort de trobar-ne. El possible biaix de la distribució de les mostres biològiques i arqueològiques estudiades és una restricció que convida a la prudència en les conclusions. Els genomes no menteixen. Els seus gens poden ser actors o testimonis del passat. El repte dels investigadors i investigadores és saber interpretar-los correctament i derivar aquest coneixement nou dins del context d’altres disciplines.

El present llibre té una dimensió francament ambiciosa, no exempta de provocar discussió o discrepància, que li dona cert caràcter eclèctic, tot mantenint al llarg dels capítols el rigor científic i la robustesa en les conclusions. El llibre també desplega un ampli anecdotari d’informació genètica associada –com no podia faltar– a les genealogies de monarquies i clans. I fins i tot presenta informació genètica de la genealogia de l’autor.

Moltes llunes han passat des d’aquell llibre de butxaca Races, racisme i diversitat (2002), VII Premi Europeu de Divulgació Científica publicat per Edicions Bromera i Publicacions de la Universitat de València. Va ser el primer llibre de Carles Lalueza, aleshores sense cognom compost, que vaig comprar i llegir. Amb interès, confesse.