Quasi trenta anys després d’escriure La logique du vivant (Ed. Gallimard, 1970), François Jacob, genetista francès guardonat amb el premi Nobel, juntament amb Jacques Monod i André Wolff, per la seua contribució a la comprensió de la regulació de l’expressió genètica amb el famós model de l’operó lactosa, ens ofereix una nova obra de reflexió personal sobre el quefer científic en general i sobre el seu en particular en El ratón, la mosca y el hombre. Si en la seua primera obra busca construir una història de la biologia a partir de dos fenòmens, l’herència i la reproducció, en la segona ens presenta una visió de primera mà del resultat i de les conseqüències de la utilització de les tècniques d’enginyeria genètica en l’intent de desentranyar un dels –encara– grans misteris de la vida: la construcció d’un organisme pluricel·lular, diferenciat i complex a partir d’una única cèl·lula, simple en aparença.
L’enginyeria genètica a diari està en boca d’experts i de profans. És en gran mesura, la tecnologia responsable del fet que es qualifique el segle vinent de «segle de la biologia», en contrast amb l’actual, el «segle de la física». A pesar de les clares diferències, és possible traçar un cert paral·lelisme entre aquestes dues disciplines, i F. Jacob hi dedica part de les seues reflexions. Així, reconeix que hi ha una gran diferència entre el caràcter eminentment teòric de la físca actual i l’empíric de la biologia, en què solament una teoria pròpia arriba a merèixer tal qualificatiu, la teoria de l’evolució. Però la percepció pública de totes dues suscita, tant en l’actualitat com en el passat, sentiments contraposats entre l’esperança i el temor, entre l’admiració i la vacil·lació. Una diferència apuntada per Jacob és que mentre que «…el públic no comprèn certes teories de la física, com ara la relativitat o la teoria quàntica; però no les discuteix ni les impugna. Amb la teoria de l’evolució passa el contrari.» D’aquesta manera, el temor al món nuclear ha anat transformant-se en temor al món clònic o transgènic, sense que la majoria de partícips en els debats constantment presents en els mitjans de comunicació, fins i tot en revistes de caràcter científic, tinguen prou coneixement d’aquestes matèries per participar-hi activament. Una obra recent que ofereix una aproximació seriosa i rigorosa a les possibilitats, reals i potencials, del clonatge juntament amb l’enginyeria genètica, o el que l’autor denomina «reprogenètica» és Vuelta al Edén. Más allá de la clonación en un mundo feliz, de L. M. Sliver (Taurus, 1998). En aquest assaig queden clarament delimitades les diferències entre distintes tècniques que són freqüentement confoses, fins i tot agrupades, sense distinció, com ara la fecundació in vitro, la selecció d’embrions, el clonatge i la modificació genètica de l’embrió, per esmentar-ne algunes. A més se’ns ofereix una perspectiva biològica sobre la qual fonamentar el nostre judici ètic sobre les qüestions indicades, allunyada de maniqueismes i falses imputacions sobre allò que pot i no pot derivar-se de la seua utilització, tant en una escala individual com social.
Però, tornant al libre de François Jacob, hi ha dos temes centrals en les reflexions de Jacob, un de general per a l’activitat científica, l’altre de propi de la biologia. Segons l’autor, una de les característiques que fan atractiva l’empresa científica, alhora que permet aconseguir avenços significatius que d’una altra manera no es produirien mai, és la natura imprevisible de la investigació bàsica. Aquesta imprevisibilitat s’ha d’entendre en dos sentits: en el de desconèixer d’entrada allò que es descobrirà (per pura definició de descobriment) i per la impossibilitat d’elaborar-ne una planificació detallada. Aquesta és una diferència substancial amb la tecnologia, perquè en aquest camp ja se sap per endavant quin és l’objectiu, i és la causa de l’aversió que sol mostrar la classe política, exemplificada en un estímul continu a la investigació aplicada en detriment de la bàsica. Un exemple aclaridor és la comparació entre els objectius i els resultats obtinguts en dues «croades científiques» llançades des de successives presidències als Estats Units: la conquista de la Lluna i la derrota del càncer. Tothom recorda l’èxit aconseguit en la primera, una empresa tecnològica i que partia d’un sòlid coneixement científic que indicava què calia fer per aconseguir l’objectiu cercat. Menys difusió tingué l’afany de Nixon, a començament dels anys setanta, d’aconseguir el guariment del càncer en cinc anys, objectiu per al qual es va dedicar una important quantitat de fons. Això no obstant, en aquest moment es desconeixien processos biològics fonamentals, que tampoc no es van adquirir en aquells anys perquè es va donar prioritat als projectes «aplicats» en detriment dels bàsics. Tanmateix, anys més tard es va produir un fet infreqüent en la investigació fonamental: «Una admirable sèrie de sorpreses que, evidentment, no podien procedir de cap projecte ni de cap planificació. Aquestes sorpreses representaven els efectes de l’enginyeria genètica aplicada a qüestions de biologia fonamental.» Encara avui dia assistim sovint a descobriments derivats d’aquesta aplicació, i el càncer està més pròxim a ser, si no dominat, si pal·liat en la gran majoria de les ocasions.
El segon tema invocat repetidament per Jacob en aquesta obra és la complexitat de l’organització de la matèria viva, la seua admiració per l’elegància i efectivitat amb què la combinació d’un nombre reduït de components elementals és capaç de produir la ingent diversitat d’estructures i organismes del món orgànic. A desentranyar un d’aquests fenòmens, el control del desenvolupament embrionari, ha dedicat F. Jacob la segona meitat de la seua vida científica, adoptant l’enfocament eminentment reduccionista que tan bons resultats li va produir en les tasques abordades en la primera meitat. La seua confiança en aquesta aproximació és total, almenys en els aspectes metodològics del quefer científic en biologia, però no tant en els ontològics. Les seues reflexions sobre la qüestió són esclaridores, especialment per als investigadors en biologia o en qualsevol altra ciència, en formació, però també per als professionals madurs.
L’estil clar i fluit, amb un vocabulari allunyat de l’especialització sense perdre rigor en l’exposició, fan d’aquesta una obra de lectura molt recomanable, en què a les anècdotes, personals i històriques, segueixen reflexions més profundes i transcendents que de bon segur interessaran a la majoria dels lectors.
