L’espurneig que ens fereix l’ull

Anna Moner i Sebastià Carratalà

Anna Moner i Sebastià Carratalà

Els alpinistes avancen entre la neu cap al cim i un fil de cotó roig els uneix com un rastre de sang, una ferida oberta pels piolets, ara agulles de cap. Els clevills de les muntanyes apareixen cosits pel mateix fil, creador de cicatrius, en un intent va de curar la muntanya. És el fat de l’espècie, ferir el planeta i suturar-lo després, sense acabar de guarir-lo; però aquests homenets encara no ho saben.

«La fascinació per l’ascens esdevé un altre excés, una mostra que el cos agredit del planeta necessita cures molt més intensives que quatre punts de sutura»

Les fotografies de Sella (1881) i dels germans Bisson (1861) es compten entre els primers intents de copsar, mitjançant la fotografia, la voluntat d’anar més amunt, a la recerca encara del sublim. Com Ruskin, que havia fet pocs anys abans els primers daguerreotips dels Alps.

Tal com explica Sebastià Carratalà a A l’ombra del temps, Ruskin veu en la nova tècnica una «eina per documentar els canvis dels paisatges alpins, sobretot de les glaceres, i per elaborar l’inventari de la natura ben cobejat», si bé considera encara que els dibuixos fets a mà són «una forma de coneixement i presenten uns valors analítics superiors».

L’operació que fan Anna Moner i Sebastià Carratalà amb les fotografies de Sella i Bisson és analítica en aquest sentit. El guaix sobre paper dona una altra vida a la neu, que sembla que tinga llum pròpia, com l’efecte feridor que fa als ulls un paisatge nevat en què entra el sol. L’ascens de les figures humanes, insignificants, es desvela ara, amb els piolets i les cordes transformats en fil roig i agulles de cap, agressiu, violent. La fascinació per l’ascens, per abastar allò sublim i enfrontar-s’hi, esdevé, un segle i mig després, un altre excés, una mostra que el cos agredit del planeta necessita cures molt més intensives que quatre punts de sutura.

El treball de Moner-Carratalà, almenys des d’Els cossos agredits, s’esforça per connectar el passat i el present a partir de la dissecció de la tradició. Més que l’escalpel del taxidermista, l’art és també el bisturí amb què obrim el cos del passat per fer-ne l’autòpsia.

Moner-Carratalà van més enllà, però, i el que hi trobem és una voluntat artística i literària d’atrapar dos moments (o més) en una imatge. En unes obres terriblement estàtiques, les incisions, els talls, els forats fets amb punxons, amb agulles, amb radials, dibuixen la lectura actual sobre la imatge antiga.

Com el protagonista de la novel·la d’Anna Moner, La mirada de vidre, que superposava pel·lícules fotogràfiques per fer-hi aparèixer fantasmes; les intervencions sobre els fotogrames, els quadres, els dibuixos (a la manera de Lucio Fontana) creen un moviment inquietant, que ens fa interrogar-nos sobre el que veiem, que ens fereix l’ull, més com la navalla de Buñuel que com l’espurneig del sol sobre la neu.

La superposició d’instants és poemàtica, pel que té de força commovedora, mitjançant l’eliminació del factor temps. La representació de diversos gestos en un mateix espai, d’altra banda, dona lloc a una profunditat narrativa, cronològica.

Això és el que trobem quan contemplem una obra de Moner-Carratalà, com ara aquests alpinistes del segle XIX que encara no saben que el seu gest èpic amaga una profunda violència banal que es revelarà en el futur. A través del fil roig que cus la muntanya, la il·lustració, epifànicament diríem, ens parla més del present que del passat.

© Mètode 2021 - 110. Crisi climàtica -

Poeta, editor i traductor (La Pobla de Farnals, València).