Manuel Sáez: La rebel·lió dels inanimats

manuel sáez metodart

Manuel Sáez. A la recerca del temps perdut (VII), 2018. Grafit, aquarel·la i tèmpera sobre paper, 71 × 50 cm. / © Manuel Sáez, VEGAP, València, 2018

L’observació i la interpretació de la realitat, sovint indistingibles, són aspectes determinants de l’experiència humana. Subjauen a la recerca de coneixement i a la creativitat que, també indissolubles, ens defineixen com a espècie. Observant els lleons pintats fa 37.000 anys a la cova de Chauvet, a França, un se sorprèn tant per la bellesa del traç com pel coneixement sobre el comportament animal que aquestes pintures reflecteixen. De la mateixa manera, sentint parlar sobre el temps a determinats grups ramaders àgrafs del sud-oest etíop, no és possible separar la fascinació que provoca com n’és, de poètica, la seua narració, de la que suscita el seu vast coneixement astronòmic. I, no obstant això, el domini ideològic d’Europa, basat en la il·lusió del progrés i una indiscutible superioritat tecnològica, promou la globalització d’una visió parcel·lada i contraposada dels conceptes de coneixement i creativitat, tradició i modernitat, classicisme i avantguarda, acadèmic i autodidacta, figuratiu i abstracte i també, entre d’altres, de l’animat i l’inanimat.

Manuel Sáez troba en el nexe entre art i ciència una important font d’idees. En el seu taller, observa sistemàticament cares, cossos i objectes i els retrata amb la precisió d’un cirurgià. Una possible alternativa per a il·lustrar aquest número haguera estat la seua particular col·lecció de centenars de caps dibuixats per ell durant els últims 28 anys, a la manera de preuats trofeus de caçadors d’antany o rostres susceptibles de classificació i estudi per part dels pioners de l’antropologia. També podria haver-se recuperat la seua tipologia de la flora de la República Dominicana, les seues pintures de fruits i llavors realitzades a partir d’imatges de microscopi d’escombratge electrònic o, potser, en alguna de les seues obres amb suport de taulell tallat en fàbrica per làsers robotitzats.

«Manuel Sáez troba en el nexe entre art i ciència una important font d’idees»

No obstant això, s’han escollit els retrats de diversos objectes de treball presents en qualsevol laboratori. Aquests elements, de formes en aparença definitiva i universals, ens permeten la reflexió sobre el paper destacat de la cultura material en tota societat i, al mateix temps, ens alerten. Una persona que utilitza un pal cavador per a sembrar es percep com una alteritat llunyana i difícil de comprendre en comparació amb el tècnic agrònom que controla un sistema de reg per degoteig. A la recerca del temps perdut desafia la jerarquia dels objectes.

En el taller d’aquest pintor, un exèrcit de tangibles participa d’una resistència contra les categoritzacions etnocèntriques. Allí conviuen, en polit ordre, llibres, pinzells, pintures, arxivadors, marcs, llenços i cavallets. Tots ells amb una agenda pròpia, amb veus diferents, però actors de cada obra. I, junt amb ells, el cos de l’artista, que cobra importància amb la repetició infinita de gestos. Igual que una cançó per acompanyar la molta és una barreja de creativitat i esforç, de moviments i efectes en el cos, en el cereal i en la pedra, els retrats de Manuel Sáez són el producte de la imaginació i el sacrifici, de l’habilitat i la interacció amb els materials. L’emoció que transmeten és el germen de la seua capacitat transformadora.

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum 1 (2019)
Doctor en Arqueologia per la Universitat de Barcelona i professor de la Universitat Estatal de Florida (Centre Internacional de València).