No soc gaire aficionat al cinema musical. Sempre m’ha posat nerviós que a mig diàleg la gent es pose a cantar com si fora la cosa més normal del món. De fet, aquest va ser un dels primers problemes que va haver de gestionar el cine musical: aconseguir que els números musicals no frenaren el desenvolupament de l’acció i la pel·lícula es fera avorrida. La primera que va integrar les parts musicals com a element essencial de la trama va ser Un dia a Nova York. Tot i que no siga un fan declarat del gènere, cal dir que algunes de les millors pel·lícules de la història són musicals i personalment alguns m’encanten. Per exemple, no puc negar la meua debilitat per Moulin Rouge.
Moulin Rouge té la virtut de ser una pel·lícula disruptiva. És un musical rodat en una època on els musicals no estaven de moda, i gràcies a ell després en van venir uns quants. Baz Luhrmann té el mèrit d’aconseguir fer un film amb una estètica pròpia i trencadora a partir d’elements aliens. La història està agafada de La dama de les camèlies de Dumas i del llibret de La traviata, i gairebé no té res d’original. Gran part de la banda sonora està formada per versions de cançons pop dels vuitanta i noranta, amb moments colpidors, com la versió tango de «Roxanne» de The Police o la de «Like a virgin» de Madonna que interpreta l’actor britànic Jim Broadbent. L’ambientació de la pel·lícula tracta de recrear el París bohemi de principis del segle XX, per descomptat farcit d’anacronismes i amb una direcció artística que pretén fer-nos creure que som dins d’un quadre de Toulouse-Lautrec, un dels personatges de la trama. Per a recrear la vida bohèmia, uns dels nexes comuns que tenen tots els artistes és que beuen absenta, la beguda maleïda també coneguda com la fada verda o el diable verd.
L’absenta va acompanyada d’una llegenda de beguda terrible. A aquesta contribueix haver estat el beuratge preferit d’artistes amb vides tempestuoses com Vincent van Gogh, Edgar Allan Poe o Charles Baudelaire, o haver estat immortalitzada en obres com La bevedora d’absenta de Picasso o L’absenta de Degas. El seu origen és incert. Es pensa que va ser inventada a Suïssa a finals del segle XVIII pel doctor Pierre Ordinaire, que potser va agafar la recepta d’un convent de monges on l’empraven com a medicina. És bàsicament un destil·lat de diferents herbes on destaca l’Artemisia absinthium (el donzell), que li dona el color verd i el sabor amarg. El donzell conté diverses molècules amb elevada toxicitat i algunes amb efecte al·lucinogen, d’aquí les seues diferents propietats. Potser per això a Pego elaboraven una absenta que es deia «La Loca».
Aquesta presència de molècules tòxiques va ser l’argument al qual es va aferrar la prohibició de l’absenta, que ha estat en vigor en diferents països fins fa relativament poc. Per exemple, als Estats Units va ser il·legal fins al 2007. Tanmateix, hi ha alguna certesa de les suposades propietats de l’absenta com a narcòtic o al·lucinogen? L’absenta conté una molècula anomenada tujona, que inhibeix els receptors del neurotransmissor GABA al cervell, i això explicaria els seus efectes. Alguns dels efectes de la tujona s’han demostrat, com l’augment de l’activitat física en ratolins i ser un antagonista de l’efecte dels barbitúrics. Però… podem afirmar que els efectes de l’absenta que veiem a Moulin Rouge eren certs? La resposta és no. Tot i que la beguda conté molècules bioactives, la realitat és que aquestes estan en concentracions tan ridícules que és impossible que produïsquen cap efecte mesurable. Tots els problemes associats al consum de l’absenta es deuen a la presència d’un component neurotòxic i que a més a més és cancerigen… l’alcohol. L’altíssima quantitat d’alcohol de l’absenta (entre 40 % i 70 %) és la que explica tots els efectes associats a la beguda. La resta, una simple llicència artística.
