Poques figures com la de Henry David Thoreau simbolitzen una resistència racional i activa a l’escissió entre ciència i poesia. De fet, la seva obra –i tota la seva vida– és una cerca constant de l’equilibri necessari entre naturalesa i art. I és que Thoreau va intuir com un perill real el que aleshores –en la primera meitat del segle XIX– ja s’endevinava: la desintegració d’una cultura única –empro l’expressió del doctor en Filosofia, Antonio Casado da Rocha– que de manera inevitable derivaria cap a l’especialització definitiva en disciplines. Un context que va modificar el paper de la ciència com a preàmbul de la filosofia moral i, encara més, com a font inesgotable de creativitat.
L’autor de Walden entén que entre cultura i naturalesa es drecen uns límits ben traçats. Cada camp té el seu domini. I, tanmateix, es tracta d’uns límits permeables on el saber transita sense restriccions: un pont salva l’abisme entre ambdues ribes. Al capdavall, la ciència és una forma de llenguatge i Thoreau emmotlla una nova manera d’expressar la realitat. En una entrada dels seus dietaris –la font de tota la seva obra–, datada el 5 de novembre de 1857, especifica que quan observa una cosa el seu «punt d’interès» s’ubica «entre els objectes i jo». Hi ha un intangible que esquinça la dualitat del mètode «objecte-subjecte». Un equilibri harmònic segons el qual no s’ha de perdre la qualitat d’observar poèticament la realitat com a tal.
«Les coses que es veuen amb un microscopi comencen a ser insignificants», escriu un 1 de novembre de 1859. Com Max Weber farà més endavant amb la seva noció de «desencantament del món», Thoreau veu amb preocupació la tècnica per la fredor d’aquesta aplicada a l’experimentació científica. En aquest sentit, el Thoreau naturalista no es limita a recollir dades. Ben al contrari, anhela trobar nous camins a fi de poder humanitzar la ciència a través de la paraula. D’aquí la importància que li dona a comparar el saber de les seves recerques amb els coneixements dels pobles amerindis. En particular, dels noms d’espècies, la qual cosa el feia contemplar el món «des d’un altre punt de vista».
Inevitable és la comparació amb Goethe –tots dos desconfiaven dels «sistemes» i tots dos complementaven el mètode d’anàlisi amb el de síntesi. I, ineludible, és la relació amb Humboldt i Darwin; tots contemplaven la natura com un cosmos: un ordre on tot està interconnectat. Per a Thoreau, un fenomen ha de tenir interès humà. I no només, en tant que el fenomen no és independent i interactua amb l’observador. No debades, en el bell opuscle Caminar, l’escriptor i naturalista esbossa una veritable declaració de principis: «Vull considerar l’home […] com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la societat». És a dir, la relació –ressona la veu de Walt Whitman– de l’home amb la natura; el sense of place, aquella sensació inextricable amb l’entorn, gairebé empírica, d’on brolla el modern ecocentrisme.
Podria semblar que Thoreau menystingués la idea de progrés científic. Que defensés una ciència estàtica, mística en la seva teleologia. Res més lluny de la veritat. De fet, tot i no ser gaire conegut en vida, el seu llegat com a naturalista consta, entre altres obres, de Faith in a seed, on tracta d’un tema cabdal per a la teoria de l’evolució, com era el mecanisme de dispersió de les llavors. En un moment determinat, Thoreau creu que cal complementar sistemes i que cap relat, sigui poètic o científic, no és suficient per fer una descripció completa de la realitat. Fins i tot en la seva obra més cívica i social, en La desobediència civil, hi trobem rastres d’un naturalisme antiprometeic: «No he vingut a aquest món principalment per fer-ne un bon lloc on viure, sinó per viure-hi, sigui el lloc bo o dolent». Thoreau buscava en la síntesi de gèneres i de coneixements la seva singular manera de poder copsar les coses.
La seva és una veu que ressona amb força en el món convuls d’avui. Perquè hem perdut el contacte amb la natura. I just és la natura el primer gran tema de l’obra de Thoreau. I la pregunta de com hem de viure hi és explícita. Viure més amb menys, ho demostrà al Walden Pond. Convé escoltar-lo, llegir-lo i meditar-lo. Perquè hi ha una altra manera d’habitar el món.
