El món de Vicent Ortí

Per què, per a l’escultor Vicent Ortí, tenen tanta importància les coses, sobretot aquelles que són resultat d’un treball de les mans?

Són les circumstàncies les que ens situen, sense preguntar-nos, davant la realitat i ens aboquen a prendre decisions.

Si un dia de 1957 –quan tu tens nou anys i València viu la ressaca d’una riuada– et despertes d’una llarga letargia en la sala d’un hospital plena de llits on hi ha altres xiquets com tu i no recordes com hi has arribat; i veus que el personal sanitari s’acosta a tu i mou la boca però tu no els sents; obris els braços i notes les baranetes del teu llit; i fas un esforç per baixar-ne perquè vols anar a l’excusat i, ja al terra, comproves que no et pots posar dret, que caus i que has de gatejar…

Sí, són les teues noves circumstàncies. Et veus tu mateix amb la teua vida en les teues mans, limitat però conscient.

La teua mare, que –perquè no podia fer-se’n càrrec– et va deixar en aquella casa on convivies amb centenars de criatures com tu, ara rep aquest encàrrec: tens un fill sord.

Què hi fer? Vicent anirà a una escola de sord-muts, i a veure què se’n podrà fer! La major part dels companys d’aquella escola són realment sord-muts, però Vicent és només sord, un sord sobtat. Aprendrà la llengua dels signes i se’n servirà quan ho necessite. Però aprendre a ser sord-mut no és possible, un ho és o no ho és. Vicent Ortí es va quedar entre dos mons, però amb la voluntat permanent de recuperar el que havia perdut, és a dir, de recuperar la normalitat.

Quan Vicent deixà l’escola de sord-muts, la seua mare li buscà treball en una fusteria perquè pensà que aquest hauria de ser el seu futur. En aquella fusteria, a Vicent li adjudiquen el paper del «sord», un paper que el tanca en ell mateix. Els companys no senten en absolut la necessitat de fer l’esforç de comunicar amb ell.

És la necessitat de preservar i potenciar la seua identitat completa i treballada –enllà del magma de la «parcel·la sord-muts» en la qual els altres troben fàcil encabir-lo–, la que el dugué, primerament, a l’escola d’Arts i Oficis, després, a Belles Arts de Sant Carles i, finalment, a San Fernando de Madrid. Perquè a l’escola era un més i se’l valorava pel que feia i això vol dir «treball».

Belles Arts de Sant Carles era aleshores un centre on el classicisme i el realisme figuratiu predominaven i definien la norma. Bellas Artes de San Fernando tenia fama de ser més innovadora. Vicent –com altres companys–, decidí acabar els seus estudis en San Fernando.

Anar-se’n a Madrid per elecció pròpia suposava fer front a nous condicionants: pesava el fet econòmic i pesava la condició de sord, que per a la seua família era determinant. Del tema econòmic, sabia que la seua mare no se’n podia fer càrrec i per això ell treballà i estalvià. De la seua condició de sord, o bé podia optar per acceptar-la com a limitació radical o creure en ell mateix i fer el pas en el sentit d’una autonomia total. I per a tots és evident quina va ser la seua elecció.

Ell sap que, per a recuperar la comunicació normal –aquella que en el seu imaginari va ser el seu món fins els nou anys, i que perdé de colp, i que ha perseguit, i que segueix perseguint incansablement–, ha de fer sentir als altres que els compensa i enriqueix l’esforç d’acostar-se a ell.

Vicent Ortí atreu i interessa perquè cada dia construeix un món. La seua obra s’ha convertit en el valor d’un món per ell mateix, i així, l’esforç de comunicació ha creat una identitat ben definida. Qui s’acosta a l’obra de Vicent sap que entra en tot un món que se sosté en cada actuació de Vicent.

Fusta, pedra i, finalment, ferros.

Quan Ortí parla en general de la seua obra sempre diu que «mana» la fusta o «mana» la pedra; l’has d’escoltar i l’has de fer teua.

De fet, Vicent Ortí prefereix fer servir, tretes d’enderrocs, fustes carregades d’història que requereixen ser curades i treballades en acte d’estima i comprensió.

Les pedres d’Ortí, sotmeses a un treball d’abstracció, seguiran sent pedres però convidaran alhora al tacte i a la imaginació.

I dels ferros? Perquè Vicent no treballa «el ferro»; treballa «els ferros». Són ferros que en altres mans foren eines de treball, o formaren part de portes i baranes o de màquines destrossades per l’ús i el temps. Ortí les recull amb estima i les recupera refent-les en una nova dimensió en què la part d’identitat que perdura et duu a la reflexió. El seu treball et fa entrar en un món que és el seu però que, alhora, tu saps que també és el teu perquè és el de tots.