Buscant el soldat desconegut

En els últims anys s’ha produït un augment en el nombre d’arqueòlegs i antropòlegs físics i forenses involucrats en la cerca, localització i identificació de soldats morts en la guerra. Aquests científics han tingut un paper inestimable dins d’un grup major de professionals dedicat a commemorar i proporcionar un enterrament digne als qui van donar la vida pel seu país. Aquest article repassa part del treball realitzat a Europa en relació amb els soldats morts durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), així com el procediment de localitzar les seues restes i, en la mesura que siga possible, identificar-les perquè els seus parents vius puguen passar pàgina.

Paraules clau: Primera Guerra Mundial, restes humanes, antropologia forense, arqueologia, ADN.

Introducció

En els últims anys s’ha realitzat un esforç extraordinari per a identificar els soldats morts en la Primera Guerra Mundial (i en la Segona). En aquest procés d’identificació, la participació d’arqueòlegs (forenses o de conflicte) i antropòlegs (forenses) s’ha reconegut cada vegada més en els darrers temps. La major part del treball l’ha duta a terme la Commonwealth War Graves Commission (CWGC, “Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth”) i els països representats en aquesta mancomunitat (vegeu CWGC, 2018). Aquests esforços s’han centrat principalment en els militars britànics, australians, neozelandesos i canadencs, encara que també s’ha treballat amb soldats indis i sud-africans, entre altres. Altres països com França i Alemanya (encara que una mica menys en el cas de la Primera Guerra Mundial) també han augmentat les campanyes d’identificació de les restes de soldats desconeguts (vegeu Hanson, 2006; Verdegem et al., 2018). A més, diverses associacions d’historiadors i arqueòlegs (aficionats i professionals) de tot Europa treballen per localitzar els morts en les dues guerres mundials.

«L’arqueologia i l’antropologia forense han tingut un paper important en la identificació de soldats de la Primera Guerra Mundial»

L’any 2018 es va celebrar el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, un conflicte bèl·lic que va costar milions de vides, i aquest article aprofita l’oportunitat per a repassar el treball actual de cerca de desapareguts i identificació de les restes humanes de soldats sense nom. Encara que aquest document se centra (principalment des de l’enfocament de la Commonwealth) en les inicia­tives de cerca de soldats caiguts en la Gran Guerra les restes dels quals continuen soterrades ja siga en fosses, en els camps de batalla o en les trinxeres, també s’ofereix un resum dels protocols d’identificació utilitzats i s’al·ludeix a diversos casos d’estudis publicats. En primer lloc, aquest article ofereix un breu repàs de l’arqueologia de la Gran Guerra, seguit per un esment a les diferents organitzacions que treballen localitzant els caiguts arreu del món, una sèrie de casos d’estudi que il·lustren com era la «vida en les trinxeres» i, finalment, un resum de les anàlisis d’ADN utilitzades per identificar els morts. Algunes de les limitacions d’aquest treball en relació amb la publicació de dades específiques i imatges de les víctimes de guerra s’ajusten a les regulacions de diverses organitzacions, i també s’han tingut en compte altres consideracions ètiques.

Figura 1. Moltes excavacions de rescat d’estructures, restes humanes i objectes relacionats amb la Primera Guerra Mundial s’han produït arran de descobriments accidentals o per mesures preventives abans d’edificar un terreny. Per exemple, com en el cas del projecte Hill 80, en què un grup internacional d’arqueòlegs i historiadors va iniciar a 2018 una sèrie d’excavacions al Höhe 80 (“turó 80”) prop de la població de Wijtschate (Bèlgica), que va ser utilitzat com a posició militar per l’exèrcit alemany. Aquest projecte s’està duent a terme gràcies a una campanya encara activa de micromecenatge.En la imatge, fotografia aèria de la fossa més gran trobada a la zona situada dintre de l’àrea delimitada per la tenda, de la qual es recuperaren divuit soldats alemanys que lluitaren en la Primera Guerra Mundial. / DigHill 80

Arqueologia de la Primera Guerra Mundial

Encara que aquest treball se centra en les restes humanes (esqueletitzades) dels soldats caiguts, cal destacar el treball dels companys en el camp de l’arqueologia de conflicte, una qüestió que ha guanyat importància en les últimes dècades (se’n pot consultar un resum en Stichelbaut et al., 2018) amb revistes com Journal of Conflict Archaeology, que s’ocupen de diversos conflictes que abasten des de la prehistòria fins a l’actualitat.

Quant a la Primera Guerra Mundial, gran part del treball s’ha centrat a excavar i estudiar estructures, restes humanes i objectes materials (vegeu, per exemple, Desfossés, Jacques i Prilaux, 2009; Robertshaw i Kenyon, 2008; Stichelbaut, 2018). En la majoria de casos, aquestes excavacions de rescat s’han produït arran de descobriments accidentals (per exemple, en llaurar un camp) o mitjançant l’arqueologia preventiva (abans de la construcció d’un edifici) (Figura 1). No obstant això, també s’han planificat de forma proactiva cerques de restes de la Primera Guerra Mundial (vegeu Desfossés et al., 2009).

Els caiguts de la Gran Guerra

Diversos grups europeus han tractat de donar un final digne a les restes humanes de soldats desapareguts, proporcionar-los un enterrament i, en la mesura que siga possible, identificar-ne les restes perquè els familiars puguen passar pàgina. En els primers anys de la guerra, l’enterrament dels caiguts el realitzaven els mateixos soldats (hi havia unitats específiques dedicades a aquest efecte), ja fora en el lloc en què van morir o en cementeris pròxims (Wilson, 2012). Amb el desenvolupament de la guerra i l’augment de la xifra de morts, la Unitat d’Enterrament de la Creu Roja (Red Cross Burial Unit en anglès), creada per Sir Fabian Ware i que en 1917 es convertiria en la Comissió Imperial de Tombes de Guerra (Imperial War Graves Commission o IWGC), va desplegar soldats per recuperar els cossos dels caiguts, enterrar els morts en els nous cementeris de guerra establits a partir de 1918, marcar-ne les tombes i respondre els dubtes dels seus familiars (Hanson, 2006; Wilson, 2012). Els països de la Commonwealth, igual com altres països com França i Alemanya, van crear molts d’aquests cementeris a Europa (Figura 2). L’últim creat per la Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth va ser el de Pheasant Woods, establit en 2010 per a enterrar els soldats a Fromelles (vegeu més endavant). Moltes d’aquestes tombes tenen la inscripció «Known unto God» (“conegut per Déu”) quan no s’ha pogut identificar el soldat, i moltes de les restes sense identificar podrien correspondre als noms dels desapareguts que apareixen en monuments com la porta de Menin a la localitat d’Ypres (Bèlgica). Avui dia, al Regne Unit, el departament que s’ocupa de les baixes militars, el Joint Casualty and Compassionate Centre del Ministeri de Defensa, col·labora avaluant la possibilitat d’identificar restes humanes suposadament britàniques de la Primera i de la Segona Guerra Mundial trobades a Europa i a la resta del món.

«El principal repte amb les identificacions de la Primera Guerra Mundial és la distància familiar entre el soldat que va morir en la guerra i els familiars vius»

Els casos que es presenten en aquest document s’han seleccionat perquè mostren que l’arqueologia i l’antropologia tenen un paper important en la identificació de soldats de la Primera Guerra Mundial. La recuperació d’aquestes restes i l’estudi antropològic a la morgue també ens han permès entendre una mica millor qui eren aquelles persones des del punt de vista biològic i com era «la vida en les trinxeres». En general –i de manera molt breu, ja que no és l’objectiu d’aquest article– cal assenyalar que l’arqueologia es pot utilitzar per a localitzar, buscar i recuperar les restes humanes i objectes associats i proporcionar una interpretació dels successos relacionats amb la mort del soldat. En aquest sentit, l’antropologia física o forense se centra en tasques com ara identificar si un os és humà o no, establir un mínim d’individus representats, obtenir un perfil biològic (edat en el moment de defunció, sexe, origen ancestral, alçada, trets identificatius), atribuir ossos al mateix individu en cas que les restes estiguen fragmentades i barrejades, i prendre mostres per a realitzar anàlisis d’ADN (i reduir el mostreig al mínim). A més, els antropòlegs poden avaluar els traumatismes perimortem (al voltant del moment de la mort), que en alguns casos es poden corroborar gràcies a documentació històrica que inclou la forma i causa de la mort d’un soldat en una batalla concreta. D’altra banda, l’anàlisi de traumatismes produïts en vida i amb mostres de remodelació (ante mortem), com fractures, i la presència de lesions que evidencien infeccions, malalties articulars degeneratives, malalties metabòliques i problemes dentals, poden ajudar i complementar la informació històrica sobre l’estil de vida dels soldats previ a la guerra i les seues condicions de vida com a soldats durant aquesta. Els casos esmentats en aquest text es presenten ací amb dignitat i respecte, i no s’inclou cap imatge de restes humanes. S’inclouen casos en els quals s’han trobat restes en tombes individuals o altres llocs de deposició (per exemple, en trinxeres excavades), així com en fosses comunes. Aquests casos, en principi, haurien de comprendre el procés complet des de la cerca a la identificació, encara que això varia en funció de cadascun.

Figura 2. En els primers anys de la Primera Guerra Mundial, hi havia unitats específiques de soldats que enterraven els caiguts. Avançat el conflicte, es va crear la Comissió Imperial de Tombes de Guerra per a recuperar els cossos dels morts, marcar les tombes i enterrar-los en els nous cementeris de guerra establerts a partir de 1918. Els països de la Commonwealth, igual com d’altres com França i Alemanya, van crear molts d’aquests cementeris a Europa. En la imatge superior, detall d’un cementeri de l’actual Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth establert a Wijtschate (Bèlgica). / Nicholas Márquez-Grant

Cerca, exhumació, identificació i reconstrucció de la «vida en les trinxeres»

Un cas que marca en certa manera una línia temporal al llarg de les investigacions sobre tombes de la Primera Guerra Mundial és el de les fosses clandestines prop de Fromelles, a França. Aquest cas ha estat únic en termes d’infraestructura, experts involucrats, identificacions i suport financer, entre altres aspectes (vegeu Wessling, 2018). Mitjançant el treball d’historiadors, el govern australià, membre de la Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth, va finançar un projecte per a recuperar, identificar (en la mesura que fora possible) i reinhumar quasi 250 soldats australians que van morir en la batalla de Fromelles entre el 19 i el 20 de juliol de 1916 i van ser enterrats en fosses comunes pels soldats alemanys (Loe, Barker, Brady, Cox i Webb, 2014). En 2009, es van realitzar les excavacions sota la direcció d’Oxford Archaeology i amb el suport del govern britànic i de l’australià, tots dos membres de la Comissió de Tombes de Guerra. La seua extraordinària organització incloïa un depòsit de cadàvers i morgue temporal al costat de l’excavació, una unitat de raigs X, una unitat d’emmagatzematge per a les mostres d’ADN, un laboratori per a processar els objectes trobats i un centre commemoratiu per a visitants (Loe et al., 2014; Wessling, 2018).

Una vegada excavades les restes humanes, sol ser apropiat realitzar anàlisis antropològiques. Aquestes inclouen calcular el nombre mínim d’individus, estimar el sexe i l’edat si és possible, així com altres dades (ascendència, alçada i altres trets identificatius). La literatura reflecteix diversos mètodes, que es corresponen amb mètodes internacionals acceptats per la comunitat científica, com aquells que utilitzen la pelvis o el crani per a estimar el sexe; els que consideren la maduresa esquelètica, el desenvolupament dental, els canvis morfològics en la símfisi del pubis, la morfologia dels extrems de les costelles i la superfície auricular de l’os coxal (en menor mesura) per a estimar l’edat en el moment de la defunció; o el mesurament dels ossos llargs per al càlcul de l’alçada i l’anàlisi morfològica del crani per a determinar l’ascendència. Els mètodes emprats es poden trobar amb més detall en la literatura publicada sobre les víctimes de la Primera Guerra Mundial (per exemple, Dewilde, Márquez-Grant, Saunders, Wess­ling i Wyffels, 2018; Dussault, Brown i Osgood, 2017; Loe et al., 2014).

En el cas de Fromelles (Loe et al., 2014), l’anàlisi antropològica dels 250 esquelets complets recuperats, a més d’ossos desarticulats, indicaven que es tractava d’homes, la majoria entre els 18 i els 25 anys en el moment de la mort, encara que en termes generals l’edat comprenia des d’adolescents (13-17 anys) a adults joves i madurs (26-45 anys); l’alçada mitjana, d’altra banda, era de 172 cm (Barker, Wright, i Loe, 2014). Encara que la prevalença de malalties dentals era relativament alta, segons Barker et al. (2014) també hi havia mostres de tractaments odontològics: un 54 % dels individus havien rebut algun tipus de tractament dental i, entre ells, 46 tenien dentadures postisses. Entre les patologies, la malaltia articular degenerativa era la més freqüent. Els traumatismes ante mortem també eren comuns en un 30 % d’individus, especialment les fractures a les costelles i les vèrtebres, però també al crani i als ossos de les extremitats. Un total de 231 individus (92,4 %) presentava mostres de traumatisme perimortem a l’esquelet (Barker et al., 2014). Es poden interpretar aquests resultats (vegeu Barker et al., 2014; Loe et al., 2014) dins d’un enfocament biocultural més ampli per a entendre els factors que van causar aquelles malalties o lesions. Altres detalls, com ara defectes en el desenvolupament de l’esmalt i l’alçada, també poden revelar més informació sobre l’etapa juvenil i les condicions de vida durant el creixement dels individus a començament del segle xx. Mentre que en aquest cas es tractava d’un projecte d’investigació amb bona infraestructura i finançament, altres casos depenen d’institucions patrimonials o fins i tot del micromecenatge per a poder optimitzar-ne les anàlisis.

Figura 3. Musclera de l’uniforme d’un soldat alemany recuperada d’una trinxera de 1914 excavada a Wijtschate (Bèlgica). Els efectes personals trobats junt amb les restes humanes poden ser clau en la identificació. Segons aquesta peça, el soldat degué formar part del regiment d’infanteria número 17 de la Reserva Real de Baviera. / DigHill 80

Entendre l’edat, alçada, malalties i traumatismes de soldats de diverses nacionalitats pot proporcionar-nos una imatge més global i ajudar-nos a conèixer els diferents requisits de reclutament, dietes, etc. de cada exèrcit. Un d’aquests casos és l’excavació per part de l’Agència del Patrimoni de Flandes d’una fossa comuna amb vint-i-dos soldats alemanys de la Primera Guerra Mundial, analitzats en nom de l’agència per l’Equip de Recuperació i Identificació de Víctimes de Conflictes de l’Institut Forense de la Universitat de Cranfield (CRICC en les seues sigles en anglès) (Dewilde et al., 2018). No es va dur a terme cap anàlisi d’ADN, però es van identificar algunes víctimes gràcies als seus discs d’identificació i van ser reinhumades amb honors militars en una cerimònia pública. Els perfils biològics obtinguts a partir d’aquestes restes òssies van indicar que eren tots homes de 15 i 45 anys i que sis individus probablement tenien entre 15 i 20 anys. Els problemes dentals documentats en aquestes restes són indicadors d’una pobra higiene bucal. En les vèrtebres, els nòduls de Schmorl eren les alteracions patològiques més comunes, que afectaven almenys vint individus; en grups militars, es pensa que aquesta patologia és el resultat d’una acció mecànica caracteritzada per una compressió prolongada de l’esquena (vegeu Burke, 2012). Durant l’anàlisi de les restes humanes, es van observar mostres de traumatismes perimortem en l’esquelet d’almenys deu soldats que tenien metralla incrustada en alguns ossos de les extremitats i la caixa toràcica, probablement a conseqüència d’una explosió (vegeu Dewilde et al., 2018).

Un cas individual, davant de les fosses comunes, mostra la contribució de l’antropologia i l’arqueologia al descobriment, identificació i posterior sepultura correcta d’una víctima de la Primera Guerra Mundial. Aquest és el cas del soldat Alan James Mather, que va morir al juny de 1917 en la batalla de Messines i el cos del qual no es va recuperar mai (Dussault et al., 2017). El seu nom apareixia en el monument de la porta de Menin a Ypres. En 2008, no obstant això, les excavacions arqueològiques de Ploegstreet, a Bèlgica, van trobar les restes d’un soldat en excavar una secció de trinxera alemanya (Brown i Osgood, 2009). Una sèrie de cultura material, espe­cialment les insígnies dels muscles, relacionava el cos concretament amb la Força Imperial Australiana. La investigació històrica (Brown i Osgood, 2009; Dussault et al., 2017) va identificar les unitats australianes que operaven en la zona i, més concretament, va informar de quina unitat va entrar en acció allí. En 2010, la Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth va realitzar una anàlisi antropològica (Dussault et al., 2017) a Ypres per a obtenir informació sobre el perfil biològic (edat, sexe, alçada, ascendència) que ajudaria a reduir la quantitat de persones a les quals podien pertànyer aquestes restes humanes, comparant les dades esquelètiques amb els registres històrics dels soldats morts. A més, es van avaluar els traumatismes perimortem per reconstruir les circumstàncies que van envoltar la mort de l’individu. La documentació històrica indicava que el soldat Alan James Mather tenia 37 anys i feia 170 cm en el moment de la mort. L’anàlisi de les restes esquelètiques (Dussault et al., 2017) indicava que corresponien a un home, probablement de 30 i 40 anys i amb una alçada de 165 i 178 cm. A més dels traumatismes perimortem al crani, un omòplat i algunes costelles, s’observaven diverses alteracions patològiques. L’anàlisi química d’isòtops estables de les restes del soldat va proporcionar diverses regions de procedència geogràfica (Dussault et al., 2017), el que, al seu torn, va reduir la llista de possibles familiars amb els quals realitzar l’anàlisi d’ADN. Es va prendre una mostra de referència de la suposada neta del soldat i això va permetre identificar-la.

Aquestes investigacions no solament permeten donar un enterrament digne al mort i fins i tot un nom que inscriure en la làpida: també proporcionen informació sobre el context de la guerra, la vida del soldat i la càrrega suportada del seu cos (pel seu esquelet, en aquest cas) com a conseqüència de la guerra. Encara que la història, l’arqueologia i altres disciplines han permès reconstruir com era la vida durant la Gran Guerra (vegeu Desfossés et al., 2009; Hanson, 2006), l’anàlisi de restes esquelètiques humanes complementa aquesta imatge del passat.

La identificació de víctimes de la Primera Guerra Mundia

La investigació històrica, la recuperació arqueològica, l’anàlisi d’objectes –inclosos els efectes personals (Figura 3)– i l’anàlisi antropològica –incloent-hi la reconstrucció craniofacial (Figura 4)– ajudaran en el procés d’identificació i poden contribuir eliminant candidats. No obstant això, normalment quan no es disposa d’un disc d’identificació clarament associat amb un individu concret (vegeu, per exemple, Dewilde et al., 2018), només es pot aconseguir una identificació positiva mitjançant l’anàlisi d’ADN si es té accés a un familiar compatible o a una mostra de referència (vegeu també Loe et al., 2014). Alguns governs pro­mouen l’anàlisi d’ADN en laboratoris forenses acreditats si existeix la possibilitat d’identificar un soldat i s’han trobat familiars compatibles després d’una investigació de l’arbre genealògic. En el cas d’una víctima britànica, una vegada s’ha realitzat una identificació positiva, s’enterren les restes en presència de familiars, militars i altres autoritats, normalment en un cementeri de la Commonwealth o en un cementeri general amb una làpida de la Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth.

Figura 4. Reconstrucció craniofacial d’un soldat alemany de la Primera Guerra Mundial recuperat a Bullecourt (França) pel projecte Operation Nightingale, una iniciativa britànica privada per a rescatar restes arqueològiques relacionades amb conflictes bèl·lics. La tècnica de la reconstrucció pot ajudar en el procés d’identificació i descartar candidats. / FACELAB, Liverpool John Moores University

Mentre que els arqueòlegs troben i recuperen les restes, els antropòlegs treballen en el laboratori i solen estar a càrrec de la presa de mostres d’ADN amb totes les precaucions necessàries. La recuperació d’ADN de restes de la Primera Guerra Mundial (mostres de dents, ossos i pèl) sol estar subjecta a una sèrie de dificultats. Una limitació important és que en molts casos no es tracta d’excavacions planificades, sinó de descobriments casuals, per la qual cosa les restes i els materials rellevants queden exposats a l’entorn en condicions no controlades (vegeu, per exemple, Ambers, Votrubova, Vanek, Sajantila, i Budowle, 2018). A més, el risc de contaminació augmenta en mancar del corresponent equip de protecció preventiva. L’exposició a l’atmosfera del seu entorn original, com la radiació ultraviolada dels raigs del sol, també pot començar a provocar un efecte perjudicial. La contaminació és de summa importància des del punt de vista de l’ADN. És essencial, per tant, minimitzar la contaminació durant la recuperació, l’anàlisi i l’emmagatzematge de les restes humanes. Cal recordar que prendre i processar mostres de referència d’aquelles persones que treballen en el procés d’excavació i anàlisis de les restes humanes és una peça clau de la comprovació d’ADN ambiental, amb l’objectiu de descartar la contaminació per part d’aquestes persones. A la UE, aquestes mostres es consideren dades sensibles i s’han de gestionar d’acord amb el Reglament General de Protecció de Dades de 2018.

Tant l’estat de conservació de l’os com les patologies dentals són aspectes que els antropòlegs que prenen mostres de restes esquelètiques han de considerar per a prendre una mostra d’ADN adequada; no obstant això, en molts casos relacionats amb la Primera Guerra Mundial, els elements disponibles per als antropòlegs han estat molt limitats, amb pocs ossos i dents per a triar, per la qual cosa prendre mostres de d’elements específics no és sempre viable. La preferència per diferents tipus d’os (per exemple l’os petrós, enfront d’ossos llargs o dents) i els protocols d’extracció poden variar en funció del laboratori. Avui dia, els avanços tecnològics ens permeten aplicar nous mètodes a restes òssies fragmentades i en mal estat de conservació (vegeu, per exemple, Ambers et al., 2018). L’automatització (per exemple amb els sistemes Qiagen EZ1 o Promega RSC Maxwell) també ha millorat en els últims cinc anys. En conseqüència, cada vegada és més senzill accedir a processos d’extracció més ràpids i eficients amb protocols determinats per a ossos concrets. Els avanços en quantificació RT-PCR (reacció en cadena de la polimerasa amb transcriptasa inversa, en les seues sigles en anglès) humana i l’amplificació d’ADN han ajudat a analitzar dades genètiques utilitzant una sèrie de paquets específics de programari.

En els laboratoris de la companyia LGC de Londres, l’equip liderat per Victoria Moore, una de les autores d’aquest article, ha examinat restes humanes de 27 soldats britànics de la Primera Guerra Mundial en dotze localitzacions a Bèlgica i el nord de França durant un període de quatre anys. Aquestes mostres les van prendre en la morgue els antropòlegs de l’equip CRICC, de la Universitat de Cranfield, seguint les indicacions dels experts en ADN de LGC. Alguns dels esquelets estaven ben conservats; uns altres estaven en pitjor estat. L’extracció d’ADN es va dur a terme a partir d’una sèrie de dents (ullals, molars) i elements ossis que incloïen mandíbules, vèrtebres, radis, fèmurs i metatarsos. Tots els mètodes d’extracció dels ossos i les dents es van processar per a realitzar proves autosòmiques i de cromosoma Y, i per a seqüenciar el genoma mitocondrial (vegeu Howard et al., 2013). De les mostres es desprèn un 100 % d’èxit en la prova dels marcadors de les regions hipervariables I i II de la regió de control del genoma mitocondrial. També es dona un 96 % d’èxit en els marcadors Y-STR (sigles en anglès de short tandem repeats; és a dir, microsatèl·lits d’ADN en el cromosoma Y) utilitzant la tecnologia Y23, i amb què s’obtenen així perfils per a comparar. La identificació d’ADN va tenir èxit en 10 dels 27 jocs, als quals es va enterrar sota el seu nom propi.

«En molts casos no es tracta d’excavacions planificades, sinó de descobriments casuals, per la qual cosa restes i materials rellevants queden exposats a l’entorn»

El principal repte amb les identificacions de la Primera Guerra Mundial és la distància familiar entre el soldat que va morir en la guerra i els familiars vius actuals. En la majoria dels casos, és increïblement estrany trobar un familiar de segon grau pròxim (nebots) i és fins i tot més difícil trobar-ne un de primer grau (descendent directe del mort), ja que tindrien més de cent anys en aquest moment. Per tant, s’han de considerar acuradament els arbres genealògics i s’han de repassar els registres per determinar quins són els millors candidats per a l’anàlisi genètica. En tots els casos es va comparar l’ADN amb parents llunyans, separats almenys tres generacions del soldat mort en qüestió, i el procediment de la comissió d’identificació incloïa la consulta de proves addicionals com les dades antropològiques, arqueològiques i registres històrics de la guerra en relació amb els possibles candidats. A més, hem de considerar aspectes com la no paternitat i l’adopció, entre d’altres, ja que és possible que els registres històrics no siguen exactes. Des d’una perspectiva genòmica, tant una coincidència del cromosoma Y com una de mitocondrial entre els perfils del soldat i del donant de forma independent ofereixen una probabilitat estadística de més de 100.000 vegades en favor d’un nivell fort de confiança; no obstant això, la confiança d’aquestes proves no hauria d’avaluar-se mai de manera aïllada. Això reitera una vegada més la importància d’altres fonts de proves per a donar suport a la identificació. Així, encara que l’ADN és una eina útil per a la identificació, no és un element decisiu en casos històrics. Totes les disciplines i fonts d’informació s’han de considerar i avaluar en conjunt quan es presenten a un jutge o a una comissió d’identificació.

Figura 5. La recuperació i identificació de les restes de soldats desapareguts en conflictes bèl·lics permet que, finalment, se’ls puga proporcionar un soterrament digne. En la imatge de l’esquerra, moment del funeral amb honors d’Alan James Mather, soldat australià que va morir en juny de 1917 a la batalla de Messines i les restes del qual van ser trobades en les excavacions arqueològiques de Ploegstreet (Bèlgica), en una secció de la trinxera alemanya. Aquestes van ser posteriorment identificades, entre altres factors, perquè es va poder prendre una mostra de referència d’ADN de la suposada neta del soldat i així establir una comparació. En la imatge de la dreta, tomba d’Alan J. Mather, al cementeri militar de la Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth de Prowse Point, a Valònia, Bèlgica. / Angela Jobson / No Man’s Land

Conclusió

Encara que 2018 va marcar el centenari de l’armistici i l’11 de novembre de 2018 el va commemorar molta gent arreu el món (vegeu, per exemple, Hanson, 2006; Shubert, Borcak, i McKenzie, 2018), els esforços per a recuperar i identificar els caiguts continuen. Després d’aquelles commemoracions segueix el treball d’historia­dors, arqueòlegs, antropòlegs, genetistes i altres experts (sovint amb el suport dels seus governs), a més de familiars, que intenten localitzar les restes dels desapareguts, identificar-les i, finalment, enterrar-les amb dignitat (Figura 5). Algunes de les organitzacions esmentades a dalt i moltes més ajuden avui dia en les labors de recuperació i identificació dels morts en la Segona Guerra Mundial i en altres conflictes. Les proves històriques, l’accés al lloc on estan pressumptament depositades o enterrades les restes humanes, els recursos disponibles i el finançament també són reptes als quals hem d’enfrontar-nos. Però l’augment del suport per part de diversos governs, d’altres agències i de familiars, i un augment en el nombre d’arqueòlegs i antropòlegs qualificats, així com d’altres professionals, faran possible que continue la interminable lluita per a trobar i identificar les víctimes de la guerra.