Des que Aristòtil, a les Parts dels animals (iv, 10), va decretar que «els animals són nans comparats amb l’home», i fins l’arribada de Darwin, la relació entre (la majoria de) filòsofs i els animals no humans es fonamentà en l’antropocentrisme més obvi i això ha provocat una inacabada sèrie de malentesos entre filòsofs i científics. Donar per descomptat que, com a molt, l’animal no-humà vindria a resultar una mena d’esborrany o d’ésser incomplet encara és, dissortadament, una tesi vigent en moltes mirades filosòfiques, fins i tot ben intencionades. Massa desinformats continuen fent seva avui la frase amb què Condillac obrí Traité des animaux (1755): «Seria poc curiós –deia Monsieur l’abée, armat amb la seva ciència– saber què són les bèsties si no fos un mitjà per tal de conèixer allò que som nosaltres.» Per a la tradició filosòfica, l’important no és descriure l’especificitat de l’animal, ans al contrari, delimitar, al seu través, la distància que el separa de l’humà. Al cap i a la fi «què és l’home?» constitueix la darrera i definitiva pregunta kantiana, fundadora, a més, de tota una disciplina, l’antropologia. En aquest context la humanitat s’ha explicat tradicionalment com l’anvers de l’animalitat. Antropocentrisme, s’anomena la figura.
«Si a (la majoria dels) filòsofs no els agrada Darwin és perquè de la seva obra es dedueix que no hi ha res de definitiu, que tenim molt de collage o de patchwork i res de perfecció clàssica»
Per a Condillac, com per a tots els predarwinistes, l’home, «únic capaç de discernir el veritable, de sentir el bell, ha creat les arts i les ciències i s’eleva fins a la divinitat per adorar-la i agrair-li els béns que ha rebut» (Tractat, conclusió de la 2a part). L’humà, en la tradició filosòfica, es diferencia de l’animal per posseir llenguatge, pensament i ànima, que no és poc. D’aquí que l’animal pugui ser «usat» i, en canvi, la més exigent tradició moral considera que usar els humans atempta a la seva dignitat. Fins i tot Kant, a les seves Lliçons d’ètica, considera «un autèntic disbarat (sic) parlar de deures envers els animals quan en realitat tan sols tenim deures envers els altres homes.»
I en aquestes va arribar Darwin, obligant-nos a replantejar el que crèiem saber. A partir de la seva obra, l’animal no serà considerat ni cap esbós imperfecte de l’humà, ni una màquina potser mal ajustada. Amb ell vam aprendre que la vida era una unitat i que, a més, calia definir-la en termes de procés sense fi. Si a (la majoria dels) filòsofs no els agrada Darwin, no és perquè posi la violència i l’agressivitat al centre del paisatge moral, cosa que ja havia intuït molta gent, de Plató a Hobbes, sinó perquè de la seva obra es dedueix que no hi ha res de definitiu, que tenim molt de collage o de patchwork i res de perfecció clàssica. Era fàcil veure que les conseqüències de la teoria de l’evolució implicaven un trencament amb la concepció piramidal de l’ètica i ens obligaven a pensar l’humà dins una xarxa d’elements contingents, i que privilegia la contingència. Potser per això una ètica «que es prengui Darwin seriosament» encara resta en bona part per fer.
El darwinisme és, com a poc, una manera eficaç de vacunar-nos del bonisme moralitzant, tan ben intencionat com eixorc. Hi ha molta més sospita sobre l’home i sobre la cultura en l’obra de Darwin que en la de Marx o Nietzsche. Tant de bo que algun dia, sense caure en l’error de creure que tot el natural és correcte, des d’una esquerra darwiniana com la que propugna Peter Singer, poguéssim entendre que per promoure la col·laboració necessitem entendre els mecanismes de la competència i entenguem el paper positiu de la competició.
