Einstein i la física nazi

Quan la ciència s’enfronta a la ideologia i als prejudicis

DOI: 10.7203/metode.10.13472

einstein líders sionistes

En les dècades de 1920 i 1930, en una Alemanya presa per un antisemitisme creixent i generalitzat, i més tard amb l’ascens del nazisme, la física d’Albert Einstein es va rebre amb hostilitat i va ser atacada per motius racials. L’assalt va ser orquestrat per dos premis Nobel de Física que defensaven que els trets racials estereotípics afectaven el pensament científic. Les seues accions mostren que la ideologia pot infectar i modular l’activitat científica. Des del prisma actual, aquest episodi continua sent una història amb una moralitat molt instructiva.

Paraules clau: Albert Einstein, nazisme, antisemitisme, ciència i ideologia.

Va ser la societat alemanya qui va revelar a Albert Einstein el seu propi judaisme, segons va assegurar ell mateix. «Aquest descobriment li’l dec més als no jueus que als jueus», va escriure en 1929 (citat en Folsing, 1998, p. 488).

Poc després del boicot a les empreses jueves a començament d’abril de 1933, l’Associació Alemanya d’Estudiants, encoratjada per l’ascens d’Hitler al poder absolut, va declarar que calia netejar la literatura de l’«esperit antialemany». El resultat d’aquestes paraules va arribar el 10 de maig amb una crema ritual de desenes de milers de llibres «embrutats» per l’intel·lectualisme jueu. Entre aquests hi havia els treballs de Sigmund Freud, Bertolt Brecht, Karl Marx, Stefan Zweig, Walter Benjamin i, per descomptat, Albert Einstein.

«L’atac contra Einstein mostra que la ideologia pot infectar i modular l’activitat científica –i que això pot ocórrer en tots els nivells de la jerarquia científica»

Com és que una teoria científica va acabar sotmesa al judici pseudomoralista basat en motius racials? Una teoria no és simplement correcta o incorrecta? Per descomptat, la majoria dels qui van cremar aquells llibres no devien haver dedicat ni un segon a reflexionar sobre aquestes qüestions. El fet que Einstein fora un jueu prominent ja va ser suficient perquè els seus llibres cremaren en la foguera.

Però els atacs a la seua ciència es basaven en motius racials. L’assalt va ser orquestrat per dos premis Nobel de Física que defensaven que els trets racials estereotípics afectaven el pensament científic. Les seues accions mostren que la ideologia pot infectar i modular l’activitat científica –i que això pot ocórrer en tots els nivells d’estatus i experiència de la jerarquia científica–. Aquesta idea no hauria de sorprendre’ns en una era en la qual s’ha demostrat que els biaixos personals, professionals i polítics afecten l’activitat científica i la manera com se’n presenten els resultats en camps que van des de l’epidemiologia i la investigació sobre malalties (la connexió entre el tabaquisme i el càncer, i entre el VIH i la sida) fins al canvi climàtic. Però, per aquesta mateixa raó, l’hostilitat que la física d’Einstein va trobar a Alemanya en els anys vint i trenta continua sent una història amb una moralitat molt instructiva.

stark i lenard

Johannes Stark (esquerra) i Philipp Lenard (dreta) van orquestrar l’atac contra Albert Einstein. Tots dos eren guanyadors del Premi Nobel de Física i defensaven que els trets racials estereotípics afectaven el pensament científic. / AIP Emilio Segre Visual Archives, Gift of David Cassidy

Contra la relativitat

Els enemics d’Einstein en les altes esferes de la física alemanya van ser Philipp Lenard i Johannes Stark. Lenard va guanyar el Premi Nobel en 1905 pels seus estudis sobre els raigs catòdics, la «radiació» emesa pels metalls calents. Al principi Lenard pensava que aquests raigs eren fluctuacions en l’èter –així es conceptualitzava la llum en aquell moment–. Però en 1897, J. J. Thomson, director del Laboratori Cavendish de Cambridge, va mostrar que els raigs catòdics tenen càrrega elèctrica negativa i són desviats pels camps elèctrics i magnètics, per la qual cosa va concloure que en realitat eren corrents de partícules, conegudes a partir de llavors com a electrons.

Lenard també va investigar l’efecte fotoelèctric: l’expulsió d’electrons dels metalls irradiats amb llum ultraviolada. Va descobrir que l’energia d’aquests electrons no depenia de la intensitat de la llum sinó únicament de la seua longitud d’ona. Quan Einstein va explicar aquest resultat en 1905 mitjançant la hipòtesi quàntica de Planck, i va suggerir que la llum en si mateixa està quantitzada en paquets anomenats fotons, Lenard va sentir que li havien robat el seu descobriment. El seu ressentiment va créixer quan Einstein va rebre el Nobel de Física en 1921 pel seu treball sobre l’efecte fotoelèctric.

Einstein era l’encarnació de tot el que Lenard detestava. Lenard era un nacionalista militarista, mentre que Einstein era internacionalista i pacifista, i la seua física extremadament matemàtica desconcertava Lenard. Ja en 1910 va criticar la relativitat especial, però en els anys vint els seus atacs contra Einstein van començar a incorporar referències racials explícites. Lenard defensava que existia una forma jueva de fer ciència, que implicava teixir teranyines de teoria abstracta, allunyades del sòl fèrtil i ferm del treball experimental.

Lenard enyorava l’esperit del romanticisme alemany, i lamentava la invasió de la tecnologia en la vida moderna: una expressió, segons la seua opinió, del tipus de materialisme que infectava tant el comunisme com l’esperit jueu, enemics bessons de la grandesa alemanya. Va parlar de l’«esperit estranger que tot ho corromp, que impregna la física i les matemàtiques» (estranger ací implicava jueu).

«Conforme augmentava l’antisemitisme, Einstein va començar a ser sotmès a crítiques i i insults amb tints racials per part de la premsa alemanya general i especialitzada»

En 1919 Johannes Stark va rebre el Premi Nobel de Física pel seu descobriment de l’efecte dels camps elèctrics en les energies dels fotons emesos pels àtoms quan els electrons canvien d’òrbita. Com Lenard, Stark era un experimentalista desconcertat per la complexitat matemàtica que havia arribat recentment a la física. Era un altre nacionalista extrem que, arran de la Primera Guerra Mundial, havia endurit les seues posicions ideològiques de dretes. Ell també pensava que Einstein li havia robat les idees. A més, quan va veure que no se’l tenia en compte en les grans cites acadèmiques, ho va atribuir a l’egoisme d’un «cercle jueu i prosemita».

A mesura que augmentava l’antisemitisme, Einstein va començar a ser víctima de crítiques i insults amb tints racials de la premsa alemanya general i especialitzada. Va ser denunciat en una reunió pública celebrada a Berlín en 1920, organitzada pel Sindicat de Científics Alemanys per a la Conservació de la Ciència Pura, una organització més o menys fictícia inventada per l’activista d’extrema dreta Paul Weyland. Durant la trobada, que es va produir en un edifici amb tanta capacitat com la Filharmònica de Berlín, es van repartir pamflets antisemites i insígnies amb esvàstiques entre l’audiència.

L’acte va despertar una gran indignació, i ben prompte van aparèixer cartes de suport a Einstein en la premsa berlinesa. Max Planck va escriure a Einstein qualificant l’atac de Weyland com «una porqueria amb poca credibilitat». Einstein va respondre amb una carta en el Berliner Tageblatt, amb l’irònic títol «La meua resposta a l’Anti Relativitat Teòrica Co. Ltd.». En la carta, Einstein va incloure Lenard entre els seus oponents, dient «admire Lenard com a mestre de la física experimental, [però] encara no ha produït res destacat en física teòrica, i les seues objeccions a la teoria de la relativitat general resulten d’una superficialitat tal que fins ara no havia jutjat necessari respondre-les» (citat en Hentschel, 1996, p. 2).

Einstein despatx

Albert Einstein, al seu despatx de la Universitat de Berlín en 1920. Un any després, en 1921, el físic va rebre el Premi Nobel de Física pel seu treball sobre l’efecte fotoelèctric, el mateix camp en el qual treballava un altre físic alemany, Philip Lenard. Lenard va ser un dels crítics més durs d’Einstein, i, en els anys vint, els seus atacs van començar a incorporar elements racials. / ETH Archive

En una reunió de la Societat de Científics i Metges Alemanys a Bad Nauheim al setembre del mateix any, Einstein i Lenard es van enfrontar en un debat sobre la relativitat. Els relats sobre aquest debat difereixen. Alguns periòdics informen que va ser assossegat i objectiu, mentre que uns altres indiquen que Planck, moderador de l’esdeveniment, va haver d’intervenir en diverses ocasions per a evitar que alguns espectadors molestos interromperen Einstein. Lenard va criticar la relativitat per violar «el sa sentit comú», la qual cosa implicava que representava no solament una idea física errònia sinó també una espècie de malaltia insidiosa.

Després del debat, Einstein es va mostrar molt agitat –va admetre penedir-se per perdre’s «en tan profunda falta d’humor» (citat per Van Dongen, 2007)– i sembla que la seua dona Elsa va patir algun tipus de col·lapse nerviós. Lenard, per la seua banda, va abandonar el seu càrrec en la Societat Física Alemanya perquè el seu rebuig a les idees d’Einstein no va rebre suport.

Física per a Hitler

En 1922 els atacs contra Einstein s’havien tornat tan virulents que es va negar a parlar en una reunió de la Societat de Científics i Físics Alemanys a Leipzig, per por de posar-se físicament en perill. No era cap paranoia; al juny, el ministre d’Afers Estrangers jueu del govern de Weimar, Walther Rathenau, a qui Einstein coneixia bé, va ser assassinat a Berlín per dos oficials ultranacionalistes de l’exèrcit. Lenard s’havia negat a posar a mig pal la bandera en el seu institut a Heidelberg com a mostra de respecte pel ministre assassinat; quan la universitat el va reprendre, va anunciar la seua renúncia indignat.

Quan, en 1923, els nacionalsocialistes van organitzar el fallit colp d’estat contra la República de Weimar a Munic, Lenard i Stark van reconèixer el líder com un esperit afí. Al maig de 1924 van escriure un article anomenat «L’esperit i la ciència de Hitler». Sobre Hitler i els seus camarades deien:

[…] ens semblen com un regal d’un déu dels temps antics, quan les races eren més pures, la gent era superior i no es deixava enganyar… Ell està ací. S’ha revelat com el Führer dels sincers. El seguirem. (Hentschel, 1996, p. 9)

El líder nazi va prendre nota d’aquesta promesa de suport i, juntament amb Rudolf Hess, va visitar Lenard en 1926.

Per a Stark i Lenard, el problema central de la física alemanya no era merament el nepotisme dels jueus i els seus partidaris, ni les teories fosques o l’internacionalisme antipatriòtic d’Einstein. El problema fonamental era l’enfocament estranger i degenerat de la ciència mateixa. Segons deien, una idea tan generalitzada com ara que la ciència és de naturalesa i esperit universal estava bastant equivocada. En un article titulat «Nacionalsocialisme i ciència», Stark va escriure en 1934 que la ciència, com qualsevol altra activitat creativa, «està condicionada pels dots espirituals i caracteriològics dels seus practicants» (Mosse, 1966, p. 206): Els jueus feien ciència de manera diferent a com la feien els alemanys. El que Alemanya necessitava, segons Lenard i Stark, era una física veritablement alemanya, «ària» (Deutsche Physik), que rebutjara les invencions abstractes i profundament matemàtiques de la física relativista en favor d’un enfocament rigorosament experimental.

Lenard honoris causa

Lenard i Stark defensaven la idea d’una física veritablement «ària» basada en l’enfocament rigorosament experimental davant les invencions abstractes de la física relativista d’Einstein. A dalt, Philipp Lenard, quan va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat de Heidelberg en 1942. L’home que vesteix l’uniforme nazi és Wilhelm Ohnesorge, ministre de Correus del Reich, que havia estat estudiant de Lenard en la Universitat de Kiel. / AIP Emilio Segre Visual Archives

Uns altres amb opinions similars van abraçar la idea. D’acord amb el matemàtic nazi Bruno Thüring, la teoria de la relativitat d’Einstein:

[…] no és la pedra angular d’un desenvolupament científic, sinó una declaració de guerra total, lliurada amb el propòsit de destruir el que jau en la base d’aquest desenvolupament, és a dir, la visió alemanya del món… Per tant, en les seues conseqüències, la teoria de la relativitat sembla menys un problema científic que un de polític. (Mosse, 1966, p. 213)

L’activisme de Stark, Lenard i els seus seguidors contra Einstein va continuar a començament dels anys trenta. En 1931 un centenar d’intel·lectuals alemanys van col·laborar en la publicació d’un volum que denunciava Einstein i les seues teories. Per molt útil que els pensadors inconformistes troben aquest llibret avui dia (incloent-hi recentment un ministre britànic) per a demostrar que els «experts» poden estar ben equivocats, la realitat és que entre els signants amb prou feines hi ha físics alemanys de renom. En general, Einstein va rebre el suport dels seus companys per les seues idees científiques –encara que, això sí, solien separar acuradament aquest suport d’aspectes «problemàtics» relacionats amb la seua «raça» o les seues idees polítiques.

La qüestió jueva

La societat alemanya no era l’única d’Europa amb un arrelat sentiment antisemita. Però aquestes actituds van trobar suport en la tradició intel·lectual del romanticisme alemany, la qual cosa significava que no estava relacionada únicament amb idees d’extrema dreta. Un alemany podia tenir creences liberals i alhora ser antisemita. Com indica Kurlander (2009, p. 18), «els aspectes de la ideologia nazi que més ofenen els liberals moderns –el seu violent i expansionista nacionalisme völkish i el seu antisemitisme racial– eren els components menys problemàtics del nacionalsocialisme per a un gran nombre de demòcrates durant els últims anys de la República de Weimar». No va haver-hi estigma social, ni autocensura que reprimira l’expressió casual de sentiments antisemites, no més que qualsevol altra forma de prejudici o estereotip.

La «qüestió jueva» a Alemanya era una qüestió política, no moral. Qualsevol podia debatre aquesta idea amb el mateix ànim amb el qual debatia temes de comerç, guerra o impostos. Com el racisme avui dia, es podia entendre com una qüestió impersonal: es podia lamentar l’excessiva influència jueva en la política i el comerç o perpetuar estereotips antisemites mentre es mantenien bones relacions amb amics jueus. Molts alemanys corrents trobaven repulsives les mostres descarnades de brutalitat, però la «qüestió jueva» com a tema moral i polític simplement no tenia molta rellevància en les seues vides. La falta de resistència davant les persecucions als jueus en 1933 i posteriorment no és necessàriament un indicador d’acceptació, sinó més aviat, en les fredes paraules de Kershaw, d’una «indiferència letal» (Kershaw, 2008, p. 4).

Einstein ciutadania

Albert Einstein era als Estats Units quan Hitler va arribar al poder, i va jurar no tornar mai. La fotografia mostra el físic rebent el seu certificat de ciutadania nord-americana del jutge Phillip Forman l’1 d’octubre de 1940. / Al Aumuller / New York World-Telegram & Sun Newspaper Photograph Collection / Library of Congress

Quan Hitler es va convertir en canceller al gener de 1933, la primera de les mesures oficials antisemites dels nacionalsocialistes va ser la Llei de la Funció Pública, aprovada a l’abril, que disposava que «els funcionaris que no foren d’ascendència ària havien de ser retirats; en el cas dels funcionaris d’honor, havien de ser expulsats de les seues oficines» (Hentschel, 1996, p. 22).

La llei va ser especialment dura amb els físics alemanys, ja que molts dels millors –prop d’una quarta part del total en 1933– eren oficialment «no aris». Aquesta situació era més greu que per a altres ciències, perquè la física, com que era una disciplina relativament nova, estava menys afectada pels prejudicis contra l’avanç dels jueus que d’altres més conservadores i tradicionals.

Entre els qui es van enfrontar a l’exclusió per la llei antisemita hi havia Einstein, Max Born, Eugene Wigner, James Franck, Hans Bethe, Felix Bloch, Otto Stern, Rudolf Peierls, Lise Meitner i Samuel Goudsmit: tot un elenc de preeminència germànica en la física de mitjan segle XX. Alguns dels afectats van abandonar el país al moment: Einstein era als Estats Units quan Hitler va arribar al poder, i va jurar no tornar-hi mai. Uns altres, com Peierls, ja havien ocupat llocs a l’estranger. Unes altres, com Meitner, van aconseguir quedar-se uns anys més, assumint un risc personal cada vegada major. I uns pocs –molt pocs– científics no jueus importants, en particular Erwin Schrödinger, van abandonar Alemanya repugnats per la difícil situació dels seus companys (encara que Schrödinger tenia poques opcions, ja que la seua dona no era «ària»).

«Quan Hitler va arribar al poder, Einstein estava visitant l’Institut Tecnològic de Califòrnia i va anunciar que no tornaria a viure al seu país natal»

La física teòrica alemanya va ser delmada. La Universitat de Göttingen, un important centre per a la jove disciplina, va perdre una quarta part del seu professorat. Sovint els acomiadaments es van imposar de la manera més improvisada i brutal. Al bioquímic Hans Krebs el van fer fora del seu laboratori de Friburg sense advertiment previ, i mai va poder tornar a posar-hi un peu. Se’n va anar a Cambridge i va guanyar un Premi Nobel vint anys després.

La resposta de la comunitat científica alemanya a aquestes lleis ens sembla avui inquietantment obedient. El sentiment general era que tota protesta havia de ser decorosa i respectar el protocol. Planck, l’il·lustre estadista de la ciència alemanya, va ser un exemple d’aquesta actitud. Pensava que l’esclat d’antisemitisme alleujaria les tensions del moment i prompte desembocaria en una atmosfera més tolerant. Dedicat al servei a l’estat i la pàtria, no concebia el desafiament obert. Uns altres van seguir l’exemple de Planck i van guardar silenci o van protestar feblement.

L’austríac Paul Rosbaud, editor de la revista científica Naturwissenschaften, estava consternat per la falta de coratge dels acadèmics alemanys. Posteriorment, va escriure:

Recorde un distingit membre de la Universitat de Göttingen que em va dir: «Si gosen trencar la nostra universitat expulsant homes com James Franck, Born, Courant, Landau [els dos últims eren matemàtics], ens alçarem com un sol home per a protestar contra això.» L’endemà els periòdics van informar que aquells mateixos científics i molts més havien estat acomiadats per la seua raça jueva i per la seua deshonrosa influència en les universitats i els estudiants. I la resta de membres de la Universitat de Göttingen van continuar asseguts i van oblidar la seua intenció d’alçar-se i protestar. (Rosbaud, 1945)

La sensació de fatalisme i indefensió no sembla derivar-se d’un error de judici, sinó més aviat d’un egoisme calculat. El físic hongarès Leo Szilard, que treballava en la Universitat de Berlín en 1933 però prompte va haver d’abandonar-la i emigrar a Anglaterra, va expressar la situació amb claredat:

Em vaig adonar que els alemanys sempre prenien un punt de vista utilitarista. Es preguntaven: «Bé, encara que m’hi oposara, què podia aconseguir jo? No podria ajudar gran cosa, només perdria la meua influència. Així que per què m’hi havia d’oposar?» Veurà, el punt de vista moral no es tenia en compte, o es feia d’una manera molt dèbil, i tota consideració es fixava exclusivament en quines serien les conseqüències de les pròpies accions. I, a causa d’això, vaig arribar a la conclusió en 1931 que Hitler arribaria al poder no perquè la força de la revolució nazi fora molt forta, sinó perquè vaig pensar que no hi hauria resistència en absolut. (Szilard, 1979)

Einstein eliminat

Quan Hitler va arribar al poder, Einstein estava visitant l’Institut Tecnològic de Califòrnia. El 10 de març va anunciar que no tornaria a viure al seu país natal i que triava «un país en el qual prevalga la llibertat civil, la tolerància i la igualtat davant la llei» (Clark, 1973, p. 431).

La nacionalista Acadèmia Prussiana de Ciències es va ofendre. Com a president, s’esperava que Max Planck condemnara la resposta del seu amic. Ho va fer, argumentant que els comentaris i accions d’Einstein no ajudaven la situació. Però Einstein no havia de fer marxa enrere. «No compartisc el seu punt de vista», va escriure al seu company Max von Laue, «que un científic hauria de guardar silenci en assumptes polítics, és a dir, en els assumptes humans en sentit ampli… Aquesta moderació no comporta una falta de responsabilitat?» (Cassidy, 2009, p. 207–208).

«El suport rebut per Einstein va ser com a màxim tímid, fins i tot d’aquells companys i amics que no tenien dubte que la seua ciència era correcta»

Com a secretari general de l’Acadèmia Prussiana de Ciències, el meteoròleg Heinrich von Flicker va instar Planck a exigir la renúncia d’Einstein. Einstein se li va avançar i va presentar la dimissió abans de rebre la carta de Planck. Preocupat per com veurien això les autoritats alemanyes, un altre dels secretaris de l’Acadèmia, l’orientalista Ernst Heymann, va redactar una declaració acusant Einstein de «participació en la propaganda d’atrocitats des de França i Amèrica» (Einstein, 1949, p. 82). En les actes de les reunions de l’Acadèmia, Planck va deixar constància tímidament de la importància incontestable i duradora del treball científic d’Einstein, abans d’escriure que era «profundament lamentable que Einstein haja fet impossible la seua continuació en l’Acadèmia a causa del seu propi comportament polític» (Heilbron, 2000, p. 159).

Llavors Einstein va emetre un comunicat en el qual rebutjava les afirmacions de «propaganda d’atrocitats» i assegurava que ell «no volia viure en un país en el qual l’individu no és igual davant la llei i no té llibertat d’expressió ni d’ensenyament» (Einstein, 1954, p. 206). Acceptar la situació d’Alemanya, va dir Einstein després a les autoritats de l’Acadèmia, «hauria estat equivalent a repudiar totes les nocions de justícia i llibertat que he defensat tota la meua vida» (Einstein, 1949, p. 86).

Les conseqüències de la posició de Planck, que opinava que un no podia rebutjar les demandes dels nazis, i la d’altres autoritats de l’Acadèmia, que no pensaven que fora necessari fer res, van ser en última instància indistingibles. «Quan van haver de triar entre fer perillar la seua acadèmia o consentir la porga racista de l’Acadèmia Prussiana de Ciències», diu Walker, «els científics de l’acadèmia van cedir la seua independència i es van convertir en còmplices: van ajudar l’estat nacionalsocialista a expulsar els científics jueus de l’acadèmia» (Walker, 1995, p. 92–93).

La batalla equivocada?

La persecució contra Einstein a Alemanya per ser jueu el va convèncer que l’assimilació no era la solució. Per contra, es va associar amb el sionisme, i va fer campanya i va recaptar fons per a la formació de la Universitat Hebrea a Jerusalem. Però era massa internacionalista per a abraçar el nacionalisme jueu i va dubtar de la necessitat d’establir un estat jueu separat a Palestina; és ben sabut que va rebutjar l’oferta per a presidir Israel després de la mort del seu primer president, el seu amic el bioquímic Chaim Weizmann, en 1952. Encara que ho va rebutjar adduint que li faltava «tant d’aptitud natural com d’experiència», en la seua carta al govern israelià va afegir: «la meua relació amb els jueus s’ha convertit per a mi en el vincle humà més fort des que vaig ser plenament conscient de la nostra precària situació entre les nacions del món» (citat en Nathan i Norden, 1963, p. 572). Per a llavors, l’Holocaust havia fet que aquesta precarietat fora terriblement evident. Però l’experiència d’Einstein amb els Deutsche Physiker a l’Alemanya dels anys vint va ser el que va agitar la seua consciència per primera vegada.

«Tot el que importava als líders nazis era que no se celebraren els èxits intel·lectuals d’Einstein, ja que era un destacat jueu»

La batalla lliurada en la física alemanya durant els anys trenta no va enfrontar científics apolítics contra els nacionalsocialistes, sinó els partidaris d’Einstein contra el reduït però fanàtic i influent grup de físics «aris». Caldria esperar que els nacionalsocialistes abraçaren una física que desacreditava els jueus, però no van ser tan ingenus. La física durant el règim nazi no va estar segrestada mai per la ideologia, ja que els líders polítics estaven interessats sobretot en els resultats pràctics i no en les disputes acadèmiques. Una nota interna del Ministeri d’Educació del Reich (a càrrec de les universitats) sobre la polèmica de la «física jueva» aconsellava: «En el cas d’una disputa purament científica, al meu parer, el ministre hauria de mantenir-se’n al marge» (Hentschel, 1996, p. 141). Fins que es va descobrir la fissió nuclear a Berlín en 1938, la física tenia poc d’interès per a les autoritats, ja que semblava en general irrellevant per als preparatius de guerra. I quan l’energia atòmica va semblar possible, la defensa dels experiments pràctics –enfront de la teoria abstracta– per part dels físics aris no els servia de res perquè no produïa resultats. Per contra, era evident que els defensors de la teoria quàntica «jueva» i de la relativitat eren els qui coneixien realment els secrets del nucli atòmic, i fins i tot els nazis van veure que eren els únics que donarien bon ús als descobriments.

La Deutsche Physik va tenir problemes per la ineptitud política de Stark i Lenard. Especialment Stark, que va contrariar les autoritats del partit, en lloc de persuadir-les. «Si haguera actuat amb més seny», indica Heilbron, «hauria estat molt més perillós» (2000, p. 171). Això no significa únicament que els físics aris s’afebliren per si sols; mostra que, per a obtenir poder a l’Alemanya nazi, era necessari fer alguna cosa més que regurgitar doctrines, prejudicis i fórmules acceptades. Calia manipular els blocs de poder enfrontats, explotar els contactes adequats i forjar lleialtats útils. Stark no sabia jugar aquell joc: el seu judici polític no era millor que el seu judici científic.

Com a resultat, l’intent de la Deutsche Physik d’apoderar-se del sistema acadèmic va acabar fracassant. Però els seus oponents van haver de caminar per una fina línia perquè la defensa de les teories d’Einstein no implicara que donaven suport a punts de vista polítics impopulars. Sempre que evitaren reconèixer de manera massa explícita l’arquitecte de la teoria de la relativitat quan usaven les seues idees, en general podien continuar el seu camí. Durant la guerra, Werner Heisenberg va ometre de manera regular el nom d’Einstein en les seues conferències «culturals» als territoris ocupats.

La lluita contra la Deutsche Physik, malgrat ser frustrant per als físics alemanys que la rebutjaven, va oferir una narrativa útil després de la guerra, atès que proporcionava un criteri per a separar els físics entre aquells que s’havien nazificat i aquells que havien resistit. Segons aquest enfocament, si t’havies oposat a la física ària, en efecte t’havies oposat als nazis. Tota la culpa de l’era nacionalsocialista es podia transferir a Lenard, Stark i els seus partidaris. Va ser en part per aquesta raó que cap físic –ni tan sols Lenard o Stark– va patir conseqüències realment severes pel seu suport a un règim racista i assassí.

«Encara que és temptador entendre la prevalença de les idees d’Einstein com un triomf heroic de la ciència vertadera sobre la ideologia, això no reflecteix la realitat»

Conclusió

El fet que el treball científic d’Albert Einstein s’acabara reivindicant enfront dels atacs antisemites dels nazis i els seus partidaris es presenta a vegades en l’actualitat com a prova que la veritat científica és més forta i, en conseqüència, prevalent que la ideologia política.

Podem tenir l’esperança que això siga cert, però aquest optimisme no es veu abonat pel cas de la física a l’Alemanya nazi. El suport rebut pel mateix Einstein va ser com a màxim tímid, fins i tot d’aquells companys i amics que no tenien cap dubte que la seua ciència era correcta (aquesta era la posició de la majoria dels físics alemanys). Així i tot, molts d’aquells defensors van marcar una clara i acurada distinció entre el seu suport a la ciència i la seua oposició en principi al prejudici que va patir.

I encara que és temptador entendre la prevalença de les idees d’Einstein, especialment en la física relativista, com un triomf heroic de la ciència vertadera sobre la ideologia, això no reflecteix la realitat. Les autoritats nazis no es jugaven res en l’èxit o el fracàs de la física d’Einstein; eren bastant indiferents a les discussions acadèmiques amb els «físics aris». En contrast amb el cas del lisenkisme antidarwinista sota el règim de Stalin, no hi havia res en la física relativista que produïra un conflicte amb la ideologia nazi, per la qual cosa no hi havia raó per la qual haguera de preocupar el règim. Tot el que importava als líders nazis era que no se celebraren els èxits intel·lectuals d’Einstein, ja que era un destacat jueu: l’amenaça en si era Einstein com a individu, no la seua física.

En qualsevol cas, encara que la disputa sobre la física ària va continuar a la fi dels anys trenta, els nazis van endurir el seu control sobre la ciència alemanya. La majoria de químics van obeir; en antropologia i medicina, la confabulació d’alguns investigadors va tenir conseqüències terribles. El cas de la física era diferent: era prou dòcil perquè es toleraren les seues fallades, evasions i desafiaments ocasionals. En l’anàlisi final, els físics més reticents eren bastant servicials i obedients.

«És més urgent que mai parar atenció al que va ocórrer quan la ciència d’Einstein va xocar amb la ideologia d’estat»

El que no va existir va ser una oposició sostinguda a la interferència política en l’àmbit institucional. Es tractava simplement d’una qüestió de consciència individual, i els científics alemanys que decidiren oposar-se a l’antisemitisme nazi podien esperar poc suport professional per part dels seus companys. Avui dia, aquesta situació està canviant. Però ara que la repressió política està tornant a nacions que pensàvem que havien aconseguit una robusta obertura democràtica, és més urgent que mai parar atenció al que va ocórrer quan la ciència d’Einstein va xocar amb la ideologia d’estat.

Referències
Cassidy, D. C. (2009). Beyond uncertainty: Heisenberg, quantum physics, and the bomb. Nova York: Bellevue Literary Press.
Clark, R. W. (1973). Einstein: The life and times. Londres: Hodder & Stoughton.
Einstein, A. (1949). The world as I see it. Nova York: Philosophical Library.
Einstein, A. (1954). Ideas and opinions. Nova York: Bonanza Books.
Folsing, A. (1998). Albert Einstein: A biography. Harmondsworth: Penguin.
Heilbron, J. L. (2000). The dilemmas of an upright man: Max Planck and the fortunes of German science. (2a ed.). Cambridge: Harvard University Press.
Hentschel, K. (Ed.). (1996). Physics and National Socialism: An anthology of primary sources. A. M. Hentschel (Trad.). Basilea: Birkhauser Verlag6.
Kershaw, I. (2008). Hitler, the Germans, and the final solution. New Haven: Yale University Press.
Kurlander, E. (2009). Living with Hitler. New Haven: Yale University Press.
Mosse, G. L. (Ed.). (1966). Nazi culture: Intellectual, cultural and social life in the Third Reich. Nova York: Grosset & Dunlap.
Nathan, O., & Norden, H. (Eds.). (1963). Einstein on peace. Nova York: Simon & Schuster.
Rosbaud, P. (1945). Rosbaud correspondence and manuscripts 1945. (Sèrie IV, Caixa 28, Arxiu 42). Samuel Goudsmit Papers. American Institute of Physics.
Szilard, L. (1979, març). Excerpts. Leo Szilard: His versions of the facts II. Bulletin of the Atomic Scientists, 35(3), 55–59.
Van Dongen, J. (2007). Reactionaries and Einstein’s fame: “German Scientists for the Preservation of Pure Science”, relativity, and the Bad Nauheim Meeting. Physics in Perspective, 9(2), 212–230. doi: 10.1007/s00016-006-0318-y
Walker, M. (1995). Nazi science: Myth, truth and the German atomic bomb. Nova York: Plenum.

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)

Escriptor i comunicador científic (Londres, Regne Unit). Ha treballat com a editor en Nature. Entre els molts llibres sobre la ciència i les seues interaccions amb la cultura general destaca Serving the Reich: The struggle for the soul of physics under Hitler (2014).