Introducció
Ernst Haeckel (1834-1919) va néixer a Potsdam (Alemanya). El seu pare, Karl, pertanyia a l’alta burocràcia estatal de Prússia. Pel costat de la seva mare, Charlotte Sethe, es tractava d’una família d’esperit protestant molt arrelat, car hi havia existit una forta relació d’amistat amb el teòleg Friedrich Schleiermacher (1768-1834), de forma que Haeckel va créixer en un ambient en què el record del clergue hi era sempre present (Bölsche, 1906). Schleiermacher havia estat una personalitat una mica contradictòria. Calvinista, una confessió reformada minoritària a Alemanya, representava un corrent liberal dins el protestantisme, i fins i tot en la política, si bé era totalment contrari a la utilització de l’anàlisi racional en religió segons la proposta kantiana (Casinos, 2009). S’ha discutit molt la influència que Schleiermacher va tenir sobre Haeckel, no només en la seva joventut, ans en el seu posterior canvi d’opinió en matèria religiosa.
Ernst Haeckel (Figura 1) començà la carrera de medicina a la Universitat de Würzburg (1852-1854). El seu interès per l’anatomia comparada, però, va fer que es traslladés a la de Berlín (1854-55) per tal de treballar amb el prestigiós fisiòleg Johannes Müller (1801-1858), el qual l’inicià en la recerca amb una estada a l’illa de Helgoland. Haeckel va professar sempre per Müller una gran devoció. Tornà a Würzburg (1855-57) on fou assistent d’anatomia patològica amb el fundador de la patologia cel·lular, Rudolf Virchow (1821-1902); allà conegué l’anatomista Carl Gegenbaur (1826-1903), que era ja professor, amb qui l’uniria una gran amistat durant gran part de les respectives vides, malgrat la confessionalitat catòlica de Gegenbaur i el suport que donà Haeckel a la Kulturkampf de Bismarck, com veurem. El 1858 fa una estada a Viena i obté la llicència per exercir la medicina.
Entre el 1859 i el 1860 viatjà per Itàlia i França i llegí la primera traducció alemanya de L’origen de les espècies. El 1861 Gegenbaur el cridà a Jena com a Privat-Dozent per explicar zoologia. Posteriorment va ser professor extraordinari i professor ordinari (catedràtic). Ensenyà zoologia en aquella universitat durant 48 anys. A Jena fundà el Phyletisches Museum (Museu Filogenètic), amb l’objectiu de divulgar l’evolució orgànica.
Per aquells anys es casà amb la seva cosina Anna Sethe, que moriria molt aviat (1864), fet que li provocà una greu crisi. Posteriorment contragué matrimoni amb Agnes Huschke, filla d’un dels seus col·legues, amb qui tingué tres fills.
A partir del 1862 començà a ensenyar evolució, amb la pretensió d’anar més enllà de Darwin, tractant l’ésser humà com una espècie zoològica més. A Jena va aconseguir crear un poderós grup científic (amb tres càtedres) gràcies a l’aportació del mecenes de Basilea Paul von Ritter (1825-1915). El mateix 1862 publicà Die Radiolaren, monografia dedicada als radiolaris on per primera vegada es declara evolucionista. El 1866 veu la llum la seva gran obra Generelle Morphologie der Organismen. El 1868 apareix el que es pot considerar la versió popular de la Generelle, Natürliche Schöpfungsgeschichte, títol que s’ha traduït al castellà com a Historia de la creación de los seres organizados según las leyes naturales (Haeckel, s. a.). En aquesta obra exposa també les seves idees sobre el monisme, que abordarem més endavant.
Els seus últims anys van ser molt difícils. D’ençà del 1911 estava impossibilitat a conseqüència d’una fractura de pelvis. La derrota del 1918 va significar la fi de l’Alemanya guillemina amb la qual s’havia sentit tan identificat. Aquell mateix any es va veure obligat a vendre el seu habitatge a Jena (Vil·la Medusa) a la Fundació Carl Zeiss. Actualment, la casa allotja l’Institut d’Història de la Medicina i de la Biologia de la Universitat de Jena (Figura 2).
Ideologia política
Ernst Haeckel venia d’una família liberal. En un primer moment no sentia gens de simpatia per Bismarck i el seu procés d’unificació. El 1866, a causa de la guerra de Prússia contra l’Imperi austríac i alguns estats alemanys aliats, es va mostrar especialment crític envers la política de Berlín (Richards, 2009). Després de la unificació del 1871, quan Bismarck enceta la campanya contra l’Església catòlica coneguda com a Kulturkampf (“lluita cultural”), Haeckel canvia d’actitud cap a l’anomenat canceller de ferro. En realitat la maniobra de Bismarck no anava tan dirigida contra la institució religiosa en si mateixa, ans contra el partit Zentrum, de base catòlica, i la seva influència en el Reichstag, la cambra baixa del parlament de l’Imperi. A començaments de la dècada de 1880 les preocupacions del canceller passen del pes polític dels catòlics al creixent del socialisme, de forma que la Kulturkampf es relaxa, cosa que no entusiasmà Haeckel.
Pel que fa a la seva actitud envers el socialisme, Haeckel el rebutjava amb arguments clarament del que es coneix com a «darwinisme social», l’aplicació del qual no admetia en altres situacions. Així, raonava que la variabilitat orgànica intraespecífica, que es dona també en l’espècie humana, anava en contra de l’igualitarisme, de la mateixa manera que ho feia l’instint de competició (Richards, 2009).
El 1913 s’afilià a la Societat Alemanya per la Pau, però el 4 d’octubre del 1914 va ser un dels 93 signants del manifest An die Kulturweit (“Al món civilitzat”) amb la flor i nata de la ciència alemanya; entre d’altres, el bacteriòleg Ehrlich, el químic Ostwald o el físic Planck. Prèviament, al cap de pocs dies de començar la guerra, al mes d’agost, Haeckel va escriure un pamflet radicalment antibritànic (Englands Blutschuld am Weltkriege, “El deute de sang d’Anglaterra en la Guerra Mundial”), en el qual es feia ressò de la posició adoptada pel kàiser Guillem II: Anglaterra, un país d’arrel germànica, havia traït Alemanya, envejosa de la seva prosperitat, cultura i ciència. Evidentment l’argument tenia un rerefons racista, ja que introduïa el factor del suposat origen racial comú d’ambdues nacions. No deixava de plànyer-se d’haver-se vist forçat a escriure aquelles pàgines contra la «germana» Anglaterra, atesa la seva admiració durant tota la seva vida per la cultura anglesa (Richards, 2009).
Monisme
S’entén per monisme la doctrina que afirma la unitat indivisible de l’ésser, oposada al dualisme matèria/esperit, però que també aspira a la superació d’altres formes de dualisme, com matèria inorgànica/matèria orgànica o força/substància. Dins el corrent evolucionista, el monisme ha estat molt arrelat. Es remuntaria a Herbert Spencer i a diversos darwinistes alemanys (Tort, 1996). Haeckel, com altres monistes, basava la justificació del sistema en el fet que la representació del món havia quedat totalment transformada per les noves ciències de la natura. Aquesta nova representació es faria palesa a través de les lleis de conservació de l’energia i de la matèria, que es podrien englobar filosòficament en una llei de conservació de la substància, que unificaria força i matèria (Haeckel, 1905).
El monisme defensat per Haeckel ha estat sovint interpretat com una forma de materialisme. Però ell negava aquesta analogia. El monisme no contemplaria la matèria sense esperit, que seria materialisme, ni l’esperit sense matèria, que seria espiritualisme. Per al monisme no existirien matèria i esperit com a realitats separades, sinó quelcom que seria alhora una cosa i l’altra (Uschmann, 1979).
És generalment acceptat que el monisme de Haeckel s’arrela en les idees de Goethe. De fet la seva devoció vers l’autor del Faust era total. Això queda molt ben reflectit en la seva correspondència amorosa amb la baronessa Frida von Uslar-Gleichen (Casinos, 2003). En una de les seves cartes a l’aristòcrata, li diu que la seva concepció del món és la mateixa que la de Spinoza, Goethe o Frederic el Gran. Aquest vincle amb les idees de Spinoza, que fa palès en altres moments, apunta que el monisme que defensa té una base clarament panteista, en absolut atea, de forma que, a banda de les protestes del mateix Haeckel en contra de la identificació entre monisme i materialisme, s’ha discutit molt sobre si en el fons les seves idees eren o no materialistes (Holt, 1971). Richards (2009) cita una frase en què deixa molt clar com concebia el zoòleg alemany el monisme: una religió monista de la humanitat basada en el panteisme.
Com a instrument per a la difusió d’aquestes idees, va crear el 1906 la Lliga Monista Alemanya, bé que la idea havia ja sorgit dos anys abans en el Congrés de Lliurepensadors celebrat a Roma, on, d’una manera força ridícula, Haeckel fou anomenat antipapa (Figura 3). La Lliga era una amalgama de pensadors de diferents disciplines, car hi havia molts naturalistes, però també filòsofs, artistes i àdhuc teòlegs. Ideològicament agrupava des de persones properes a la socialdemocràcia fins a l’extrema dreta. Per iniciativa del químic Wilhelm Ostwald (1853-1932), el seu primer president, la Lliga va iniciar una campanya incitant a l’apostasia. Per combatre-la, tant protestants com catòlics van crear sengles organitzacions, la Lliga Kepler per al Foment del Coneixement Natural i la Lliga Tomista, respectivament. Malgrat que la Lliga Monista era una organització d’arrels burgeses i intel·lectuals, va tenir contactes importants amb el moviment obrer, de forma que Ostwald va participar en mítings amb el socialista radical Karl Liebnecht (1871-1919).
Aquesta lliga va arrelar ràpidament en zones geogràfiques veïnes. Així, el 1909 es va crear la Lliga Monista Austríaca i posteriorment una branca separada txeca (1913). En aquests casos, el plantejament no es va limitar a la pura concepció del món, ans van incorporar-ne de socials o àdhuc polítics. Per exemple, un dels fundadors de l’austríaca va ser el sociòleg d’origen jueu Rudolf Goldscheid (1870-1931), socialdemòcrata i pacifista; pel que fa a la txeca, no va tenir cap inconvenient a declarar-se socialista des de bon principi.
Els posicionaments xovinistes de Haeckel i Ostwald el 1914 van posar a prova el caràcter pacifista i internacionalista de la Lliga, de forma que els pacifistes van forçar la dimissió d’Ostwald, especialment per la pressió de la secció austríaca. La derrota del 1918 i la mort de Haeckel el 1919 van accelerar la deriva progressista de l’organització, que es va declarar socialista el 1920, especialment per la influència de Goldscheid. Així, durant la República de Weimar va assumir postures avançades en l’àmbit social i ètic, i es va oposar a l’antisemitisme. Tot això va ser determinant perquè el govern nazi dissolgués la Lliga a finals del 1933.
Haeckel fou criticat no només des del punt de vista de les confessions catòlica o protestant, sinó per part d’autors que tenien una diferent concepció del monisme. Però sens dubte dins l’àmbit de la religió és on es produïren les més grans controvèrsies, entre defensors i detractors. Per exemple, com a defensor destaca la figura de Joseph McCabe (1867-1955), un personatge que només cal qualificar de curiós. Després d’haver estat ordenat sacerdot de l’Església catòlica, dins l’orde franciscà, penjà els hàbits i es convertí en un dels crítics més ferotges del papat, així com en un campió del lliure pensament. Va ser l’autor de la traducció de l’obra de Bölsche (1906) a l’anglès i ja abans havia publicat una aferrissada defensa del zoòleg alemany (McCabe, 1903). Aquesta defensa motivà una extensa obra contrària del teòleg anglès Frank Ballard (1873-1931) (Ballard, 1905) que pretenia ser una resposta no tan sols a les idees de Haeckel, sinó també a l’esmentada defensa que n’havia fet McCabe.
Materialisme
El 1899 publica Die Welträthsel, títol traduït al castellà com Los enigmas del universo, que va provocar una gran polèmica entre els seus defensors i detractors. El títol feia al·lusió a una idea del seu mestre Emil du Bois-Reymond (1818-1896), que considerava que hi havia set grans enigmes al món, dels quals no tots eren resolubles. Contràriament, Ernst Haeckel defensava en el seu llibre que, de tots ells, la ciència moderna n’havia trobat resposta.
Per primera vegada, Haeckel deixava de tenir una actitud que es podria qualificar d’agnòstica per passar a negar la immortalitat de l’ànima i l’existència d’un Creador. L’èxit del llibre es pot mesurar per les successives edicions i reimpressions, que van suposar una tirada global de 400.000 exemplars fins al 1914 (Richards, 2009).
Entre els detractors hi havia per descomptat molts teòlegs, mentre que els defensors estaven fonamentalment integrats per filòsofs que veien en el llibre una defensa de la seva concepció materialista, bé que, com s’ha apuntat abans, Haeckel no es considerava pròpiament un materialista.
Malgrat aquesta puntualització per la seva part, és evident el predicament que la seva concepció del món tingué entre l’esquerra contemporània, que va acceptar el contingut del llibre amb entusiasme, des dels moviments llibertaris, als polítics i intel·lectuals marxistes. Entre aquests últims Richards (2009) cita Bebel, Kaustky i Lenin. Probablement és al llibre de Lenin Materialismo y empiriocriticismo (Lenin, 1909/1967) on és més clara aquesta acceptació del pensament de Haeckel, malgrat les diferències polítiques que hi havia entre els dos personatges.
El llibre de Vladimir I. Lenin és un fort al·legat contra la tendència filosòfica de negar la realitat del món material, tendència que havia estat qualificada de neokantisme o també empiriocriticisme, de la qual el màxim representant n’era el físic austríac Ernst Mach (1838-1916). Aquesta tendència qualificava la defensa de la realitat objectiva de les troballes de les ciències naturals com a «realisme ingenu» o fins i tot «metafísica». El llibre de Lenin és alhora una argumentació contra el nominalisme, que negava l’existència de categories supraindividuals que englobessin éssers, objectes, etc., per les seves característiques comunes. Les tendències antirrealistes han estat sempre particularment fortes en física, tal vegada per la mateixa naturalesa d’aquesta ciència, al contrari que en biologia, en la qual el principi d’unicitat de la matèria viva, així com la seva continuïtat respecte a la matèria inorgànica –aferrissadament defensat per Haeckel– no era, ni és, en absolut qüestionat. Pel que fa al tema de les categories supraindividuals, només cal pensar que gran part de la teoria biològica es basa en el tractament de l’espècie com a unitat evolutiva, o bé les poblacions, la qual cosa invalida un enfocament nominalista en l’estudi dels éssers vius. Potser aquesta fou la raó per la qual Lenin va recórrer al biòleg, considerat materialista, més representatiu del moment, és a dir, Ernst Haeckel, per tal de reforçar la seva posició crítica envers l’empiriocriticisme. Cal no oblidar que Ernst Haeckel va ser el primer a formular la hipòtesi d’un origen únic de la vida, que va palesar en un famós arbre.
Malgrat la insistència de Haeckel a negar que el seu punt de vista sobre l’univers i la vida fos materialista, Lenin considerava que el zoòleg alemany compartia amb molts altres científics naturals el que ell qualificava de «materialisme espontani». El polític rus, que considerava Los enigmas del universo com un fet cabdal de la lluita del materialisme en contra de l’idealisme, i fins i tot de l’agnosticisme, no deixava de criticar la contradicció que representaven les repetides protestes de Haeckel de no considerar-se materialista, protestes que no dubtava a qualificar d’«ingenuïtat filosòfica».
En aquest context, i en la creença que les nostres sensacions són imatges del món exterior objectivament reals, cita específicament l’obra de Haeckel, publicada el 1904, titulada Die Lebenswunder (traduïda al castellà com a Las maravillas de la vida, encara que podria ser també “El miracle de la vida”) pel que fa a la diferència entres les teories dualista i monista del coneixement. De forma comparativa, Lenin cita les diferències que ell considera més fonamentals de les establertes per Haeckel, que es poden resumir en el fet que mentre que per al dualisme el coneixement seria un procés espiritual, per al monisme és un fenomen fisiològic, de base cerebral.
Ètica
S’ha discutit a bastament si els principis de comportament social que Ernst Haeckel defensava estaven basats en una mena de darwinisme social, segons el qual la civilització humana responia a un determinisme estricte de les lleis evolutives. Segons els que això pensen, hauria comportat, a més, una posició racista, especialment antisemita i, com a colofó, les idees del zoòleg alemany estarien en l’origen del nacionalsocialisme, en particular, i del feixisme en general. Totes aquestes diguem-ne acusacions estan especialment desenvolupades a Gasman (2007).
Pel que fa al racisme, Haeckel no era més racista que qualsevol altre naturalista del seu temps, Darwin inclòs (Richards, 2010). Gran part de les acusacions de racisme en contra seva es basen en un arbre evolutiu de les dotze «espècies» humanes que el zoòleg alemany reconeixia, arbre que publicà al seu llibre, ja comentat, Historia de la creación de los seres organizados según las leyes naturales. Deixant a banda altres consideracions, l’esmentat arbre és la millor prova que l’acusació d’antisemitisme no té cap fonament. Entre els grups terminals de l’arbre, és a dir, les races més «evolucionades», n’hi hauria un conjunt de denominades «Méditerranées», comprenent semites, bascos, indogermànics i caucàsics (Figura 4). Quan es consulta l’arbre privatiu dels semites, hom troba els jueus en una posició culminant (Haeckel, 1874, p. 713, edició francesa). En termes generals, defensar que hi havia races humanes més o menys evolucionades, o que inclús les dones eren menys intel·ligents que els homes, era una assumpció pràcticament general a l’època. Ara bé, és innegable que dins el moviment monista va haver-hi tendències d’extrema dreta i antisemites, d’igual manera que n’hi hagué de signe contrari, com ja s’ha vist. Però això no té per què implicar Haeckel.
La millor prova que la seva visió de la societat humana no estava basada en la interpretació spenceriana de la supervivència del més fort és que Haeckel, malgrat la seva actitud totalment contrària a les religions, en cap moment va voler anul·lar els codis morals establerts pel cristianisme. És més, Richards (2009) destaca que a Las maravillas de la vida es manifesta totalment en contra dels «profetes moderns del pur egoisme», entre els quals cita Nietzsche. El que defensava (Richards, 2005) és que aquests principis morals es podien fonamentar en el fet evolutiu, que no portaria tan sols a una situació purament egoista d’autopreservació, sinó a la cooperació a fi de promoure el benestar comunitari. En certa manera, doncs, capgira els arguments que utilitzava per negar l’alternativa socialista.
Referències
Ballard, F. (1905). Haeckel’s monism false. Charles H. Kelly.
Bölsche, W. (1906). Haeckel. His life and work. T. Fisher Unwin.
Casinos, A. (2003). Haeckel, zoólogo enamorado. Mundo Científico, 241, 68–75.
Casinos, A. (2009). Las vidas paralelas de Georges Cuvier y Georg Wilhelm Friedrich Hegel. Naturaleza y filosofía. CSIC.
Gasman, D. (2007). The scientific origins of national socialism. Transaction Publishers.
Haeckel, E. (1874). Histoire de la création des êtres organisés d’après les lois naturelles. C. Reinwald et Cie.
Haeckel, E. (1905). Estado actual de nuestros conocimientos sobre el origen del hombre. El monismo, lazo entre la religión y la ciencia: profesión de fe de un naturalista. Atlante.
Haeckel, E. (s. a.). Historia de la creación de los seres organizados según las leyes naturales. Sempere y Cia.
Holt, N. R. (1971). Ernst Haeckel’s monistic religion. Journal of the History of Ideas, 32(2), 265–280. https://doi.org/10.2307/2708280
Lenin, V. I. (1967). Materialismo y empirocriticismo. Notas críticas sobre una filosofía reaccionaria. Editorial Grijalbo. Treball publicat originalment en 1909.
McCabe, J. (1903). Haeckel’s critics answered. Watts and Co.
Richards, R. J. (2005). Ernst Haeckel and the struggles over evolution and religion. Annals of the History and Philosophy of Biology, 10, 89–115.
Richards, R. J. (2009). The tragic sense of life: Ernst Haeckel and the struggle over evolutionary thought. University of Chicago Press.
Richards, R. J. (2010). Myth 19: That Darwin and Haeckel were complicit in Nazi biology. En R. L. Numbers (Ed.), Galileo goes to jail and other myths about science and religion (p.170–177). Harvard University Press. https://doi.org/10.2307/j.ctvjghtcb.23
Tort, P. (1996). Monisme. En P. Tort (Ed.), Dictionnaire du darwinisme et de l’évolution (p. 3002–3008). Presses Universitaires de France.
Uschmann, G. (1979). Haeckel’s biological materialism. History and Philosophy of Life Sciences, 1(1), 101–118.
