El gen festiu

Rastreig dels orígens evolutius de les celebracions festives com a formes específiques d’interacció ritual. Per fer-ho es localitza el seu repertori d’activitats (joc, cant, dansa, música, etc.) en un moment definit del procés d’hominització a partir del creixement del grup. Després se n’analitza la matriu constitutiva i s’assenyalen els efectes socials. I per fi s’identifica la funció específica prestada per la festa, que és la construcció i interiorització de la nositat¹.

De les institucions privatives de la humanitat, poques semblen tan atraients i alhora tan intranscendents com les festes. En efecte, l’humà és l’únic ésser viu que celebra festes, però alhora les festes es defineixen com a activitats purament fútils, ocioses i gratuïtes, que no serveixen per a res pràctic. Més aviat al contrari, consumeixen improductivament massa temps, recursos i energies, fins al punt que els sorruts censors rigoristes solen desaprovar els pobles que es dediquen amb frenètic deler al conreu de la festa, com fem els mediterranis des de temps immemorial. La qual cosa planteja l’enigma de si els festers som bojos o si som almenys irracionals, ja que ens dediquem a celebrar quelcom tan aparentment disfuncional com les festes.

«L’humà és l’únic ésser viu que celebra festes, però alhora aquestes es defineixen com a activitats purament fútils, ocioses i gratuïtes, que no serveixen per a res pràctic»

Ací seguirem la pista als fonaments biològics del comportament festiu a la llum de la més recent investigació en paleoantropologia, arqueologia i psicologia evolutiva, tractant d’identificar en última instància quin degué ser l’avantatge adaptatiu que va aportar al procés d’hominització a mesura que el llinatge d’Homo sapiens es va anar diferenciant dels nostres afins, els grans simis i la resta de primats: en tot semblants a nosaltres, tot i que manquen de qualsevol propensió festiva.

Cristina García Rodero. El bou (Benavente), 1980. Col·lecció «Espanya oculta». Fotografia, dimensions variables. / Cristina García Rodero / Magnum Photos

La genètica festiva

La pista més pertinent per reconstruir l’origen biològic del comportament festiu es troba en Robin Dunbar (cèlebre psicòleg evolutiu britànic), autor d’un llibre publicat el 1998: Grooming, Gossip and the Evolution of Language (que es podria traduir com “Empolainament, xafardeig i evolució del llenguatge”). Allí va plantejar la hipòtesi que la parla humana, en un 80% dedicada a la xarrada social (gossip), va substituir funcionalment el grooming: activitat de neteja corporal (empolainament i espollament) amb què els primats estrenyen els seus vincles interactius.

«Tant el (bon) humor com el joc, el ball i la música són mitjans corporals de comunicació no verbal que produeixen les mateixes conseqüències carnals que el ‘grooming’»

En efecte, el pressupost temporal (time budget) dels primats es dedica en un 80% a necessitats pràctiques de subsistència, com ara dormir i menjar o escapar dels predadors, però sobretot a buscar i recol·lectar aliments. I el 20% restant el dediquen a la socialització, camp en què destaca l’empolainament corporal de les cries, les parelles i els altres subjectes amb què els lliguen vincles de suport mutu. És el grooming, una forma d’amanyagar i acaronar que els fa gaudir físicament perquè aquesta pràctica allibera endorfines (opiacis corporalment produïts) i això els relaxa psicològicament i els reforça el vincle d’afecció social. D’ací que el grooming servesca de ciment grupal amb què es lliga i es referma la cohesió social. Aquest era l’avantatge adaptatiu, que permeté seleccionar positivament els grups de primats que el practicaven, mentre que els que no ho feien es mostraven menys capaços d’adaptar-se amb èxit.

Ara bé, el grooming, com el joc sexual amb què es relaciona, és una activitat exclusivament bilateral que només es pot realitzar de dos en dos: una femella amb la seua cria, un primat amb un altre, etc. D’ací que només puga servir de ciment social en grups reduïts, com són les bandades de primats que no sobrepassen les poques dotzenes de membres, on tots puguen relacionar-se entre si amb els altres mitjançant el grooming. Però quan el grup creix, el grooming deixa de servir per a crear cohesió social. Per damunt dels cinquanta membres, el temps dedicat a esplugar els altres sobrepassaria el 30% del total, amb la qual cosa ja no seria possible dedicar-se a buscar aliment amb eficàcia. D’ací que en créixer els grups fóra necessari inventar nous instruments de cohesió social. Així va sorgir la parla, la xarrameca, la xarrada, la conversa, el xafardeig (gossip): una activitat coral, ja no bilateral sinó multilateral, que permet crear múltiples llaços de cohesió social entre tots els membres del grup. Tot això va fer possible l’aparició del llenguatge no fa més de 500.000 anys, moment en què la grandària dels grups d’homínids va passar de menys de cinquanta a més de cent membres capaços de relacionar-se amb un mateix llenguatge comú.

«Robin Dunbar va plantejar la hipòtesi que la parla humana va substituir funcionalment el ‘grooming’: activitat de neteja corporal amb què els primats estrenyen els seus vincles interactius»

Ara bé, en una obra posterior, el mateix Robin Dunbar ha estès aquesta troballa a la resta de mitjans de relació social que van anar sorgint en el procés d’hominització al mateix temps que el llenguatge. Ací destaca abans que res la rialla (inexistent en els primats): l’humor, el joc, els acudits, la gresca. Però també la dansa, el ritme i el cant, sobretot quan és un cant coral. I a partir d’ací la música, segons ha documentat el paleoarqueòleg britànic Steven Mithen en el seu llibre The Singing Neanderthals, a partir del fòssil de la flauta més antiga descoberta, que ha estat datada fa quaranta mil anys. Així resulta que tant el (bon) humor com el joc, el ball i la música són mitjans corporals de comunicació no verbal que produeixen les mateixes conseqüències carnals que el grooming, alliberen endorfines que relaxen extraordinàriament les ments, generen onades de gratificació carnal i sobretot estrenyen i reforcen els vincles interpersonals entre tots els participants, cosa que eleva de colp la cohesió grupal. Tot això es potencia extraordinàriament si s’hi afegeix la ingesta coral de substàncies dopants com les exorfines (drogues externes) o qualsevol altre estimulant de la sociabilitat grupal, com l’alcohol, el tabac, el cafè, la marihuana, etc.

Humor i erotisme són ingredients essencials de la sociabilitat festiva. En la fotografia, participants del Ball dels Espies de Biar (Alacant), dramatització ritual que simula en clau jocosa l’avançada del bàndol moro en la seua conquista del territori cristià durant les festes de la Mare de Déu de Gràcia (maig), i en la qual participen parelles disfressades. / Mario Rabasco

La matriu festiva

Amb això ja tenim complets tots els ingredients del comportament festiu, la matriu del qual és el ritual generador d’efervescència col·lectiva. Aquest últim concepte, proposat pel fundador de la sociologia, Émile Durkheim, ha estat actualment codificat pel sociòleg nord-americà Randall Collins en el seu model de «ritual d’interacció».

El concepte d’«efervescència col·lectiva» (EF) va ser proposat pel sociòleg Émile Durkheim i posteriorment codificat per Randall Collins dins del seu model de ritual d’interacció. /Font: Adaptat de R. Collins, 2009, p. 72

Perquè hi haja comportament festiu han de reunir-se unes quantes persones, si és possible més de dos (és discutible si els rituals de parella poden considerar-se «festes»), que es congreguen en una situació delimitada tant en l’espai com en el temps per barreres de separació: s’està dins o fora de la festa, i hi ha un abans i un després de la festa. Una vegada dins de l’espai festiu i iniciada la festa, els congregats celebren una sèrie de pràctiques diverses (cants, balls, concursos, certàmens, libacions, àpats, etc.) que s’articulen entre si perquè presenten una referència comuna a un mateix focus d’atenció, coincident amb la celebració mateixa de la festa. I aquestes pràctiques produeixen en els membres congregats uns estímuls sensorials transitoris que entren en reverberació (en paraules de Collins: «retroalimentació intensificadora mitjançant consonància rítmica»), el que genera la durkheimiana «efervescència col·lectiva».

Els efectes que es deriven de les celebracions festives afecten tant cada una de les persones participants com el grup col·lectiu que formen considerat com un tot. Pel que fa al grup, es produeix un intens reforç de la seua cohesió i solidaritat col·lectiva, identificada amb certs «objectes sagrats» (instruments rituals com ara el tancament dels bous, el foc que consumeix les falles, etc.), que passen a simbolitzar el poder sobrehumà (en tant que supraindividual) de l’experiència col·lectiva. Quant a les persones, la participació els produeix una sensació d’exaltació personal, d’eixir fora de si expandint els límits habituals per aconseguir un nivell d’autorealització personal que altrament mai podrien aconseguir. Alhora, s’adquireix una mena de patriotisme festiu gràcies al qual els festers s’identifiquen amb la nositat col·lectiva generada per la festa (un concepte aquest, el de nositat, sobre el qual caldrà tornar després), a la qual passen a atribuir màxima autoritat moral, fins el punt que la defensen amb ardor de qualsevol intent d’ignorar-la, devaluar-la o menysprear-la.

El ritual pel ritual

Ara bé, d’interaccions rituals n’hi ha de molts tipus. Entre les més complexament codificades destaquen les litúrgies, que són formes religioses de ritual els objectes sagrats de les quals (símbols de relació social) s’atribueixen al més enllà sobrenatural. I ací podem plantejar-nos la coneguda pregunta retòrica: què va ser abans, la religió o la festa? Pel que fa als rituals religiosos, sabem a partir de la data dels soterraments conservats, com a signe del culte als morts, que els més antics no poden remuntar-se més arrere dels 40.000 anys de la flauta adés esmentada. No obstant això, aquesta dada no ens serveix de gaire, perquè la major part de les festes no tenen per què deixar cap rastre fossilitzable, i les restes fòssils d’instruments de què disposem poden servir com a testimoni tant de rituals festius com de rutines ordinàries (caça, pesca, recol·lecció) i la resta de comportaments pràctics. Les rialles, els balls, els jocs, els càntics, les desfilades rítmiques, les palmades a cor, etc. no deixen empremtes.

Mitjançant la festa els grups socials adquireixen la nositat que permet la identificació col·lectiva com a grup diferenciat. En la imatge, la Mahoma de Biar (Alacant), figura clau en la dramatització de les lluites entre moros i cristians que tenen lloc durant les celebracions en honor de la Mare de Déu de Gràcia i que llueix visiblement el nom de la població en la seua vestidura. / Mario Rabasco

D’ací la dificultat per a distingir la festa profana de la litúrgia sagrada, igual com per a distingir el ritual festiu de la rutina pràctica. Més encara si considerem que la major part de les activitats rituals potser es van derivar dels hàbits de rutinització del treball. Per exemple, els cants a cor degueren sorgir per pautar i compassar la marxa en columna camp a través, com en la instrucció militar, les partides de caça o les desfilades públiques. També ajudava a preparar les partides de caça, repartir-se llocs i tasques mitjançant pràctiques cooperatives ritualitzades. I de la mateixa manera moltes cerimònies festives potser van sorgir per contagi dels rituals familiars (noces, batejos) o dels cultes de celebració religiosa (soterraments). De manera que festa, joc, treball, religió, màgia, caça, pesca, família, etc. formen un tot continu ritual en què es fa difícil deduir cada diferència específica.

Com aïllar el gen específic de la festa? Una possibilitat és considerar que es tracta no sols d’un ritual (pràctica interactiva habitualitzada) sinó d’una institució.
I com sabem per Searle, les institucions es defineixen per les seues respectives «funcions d’estatus», enteses com a «assignació col·lectiva d’una funció a entitats que no podrien complir la funció sense aquesta assignació» (Searle, 1997). Per exemple, la funció d’estatus dels rituals religiosos és convocar els déus o els morts. Dit en termes vulgars, els rituals de cacera serveixen per a propiciar una bona cacera i els rituals religiosos serveixen per a aplacar els déus tornant-los benèvols i propiciatoris. Doncs bé, per a què serveixen les festes? Quina és la funció d’estatus que els assigna la col·lectivitat? Una pregunta aquesta que admet dues possibles respostes.

La primera és que les festes no serveixen per a res, més enllà de celebrar-se a si mateixes. És la pràctica del ritual pel ritual, sense cap altra finalitat ulterior. És una manera de dir que la festa és el ritual no utilitari, no funcional, que no serveix ni per a propiciar la cacera, ni per a facilitar la faena, ni per a convocar els déus, ni per a celebrar el creixement de la família, etc. És aquesta una resposta basada en la negativitat de la festa, que trenca qualsevol dependència respecte a les altres institucions per conquistar així una plena autonomia. Se celebra la festa perquè sí, sense raó aparent ni cap causa. I això per subratllar la radical socialitat de la festa, que li permet separar el seu ritual de qualsevol funcionalitat natural, pràctica o física que pogueren tenir les activitats que la componen. Així, en el comensalisme festiu, se separa el fet de menjar de qualsevol funcionalitat nutricional, dietètica o alimentària que puga tenir el menjar per poder concentrar-se en el simple fet de menjar en comú. Tot això d’acord amb la definició de Searle d’institució: atribució col·lectiva d’una funció social independent de les propietats físiques de l’activitat en qüestió.

L’organització de la festa implica la cooperació, que reforça el sentiment de pertinença al grup. En la il·lustració, un grup d’homes prepara la foguera de Sant Antoni a Canals. / Mario Rabasco

Adquisició de la nositat

I així arribem a la segona resposta a la pregunta anterior. La funció d’estatus que la col·lectivitat assigna a la festa, amb independència dels efectes funcionals de les seues activitats constitutives, és la de crear la nositat abans mencio­nada, redefinint el jo individual de cada un dels seus participants per reconstruir-lo com a part d’un «nosaltres» supraindividual. D’açò, Searle en diu «intencionalitat col·lectiva», que es produeix quan emergeix un «nosaltres-intencionalitat» transcendent sorgida de la trobada de les «jo-intencionalitats» (Searle, 1997). També Raimo Tuomela parla de la «We–intencionalitat» o Mike Tomasello de la «intencionalitat compartida» en el mateix sentit que Searle. I aquest va ser el gran avantatge adaptatiu que la institucionalització de la festa va generar en l’Homo sapiens al llarg del procés d’hominització: el de fer-li adquirir una nova intencionalitat compartida que permetia superar les contradiccions derivades de la conflictiva reciprocitat interindividual.

La festa produeix un efecte de solidaritat col·lectiva que s’identifica amb certs objectes sagrats. En la imatge, el trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats a València (maig), on es produeix una forta exaltació de la identitat local a partir d’un símbol religiós. / Mario Rabasco

Les investigacions del psicòleg evolutiu Mike Tomasello, que comparen l’aprenentatge interactiu de ximpanzés o de xiquets humans en edat preescolar, demostren fefaentment que la nostra espècie és capaç d’assumir una intencionalitat compartida quan els subjectes adquirim la consciència d’estar formant part d’un «nosaltres» (quelcom fora de l’abast dels ximpanzés), experiència que s’aprèn en participar en interaccions cooperatives. Açò resulta possible en activitats pràctiques com la caça o el treball, on la interacció es posa al servei de l’eficàcia física. Però també s’aprèn en activitats lúdiques com el joc, el cant, la dansa, la festa: situa­cions aquestes en què la interacció es disposa al servei de la solidaritat col·lectiva, i ja no al servei del rendiment pràctic. Especialment en el cas del comportament festiu, l’única activitat ritual on no es busca més funcionalitat que el culte a la nositat com a matriu de la cohesió social. La qual cosa bé pot fer-nos pensar que la institució de la festa va ser la condició necessària i suficient perquè després d’ella pogueren institucionalitzar-se totes les altres celebracions rituals. Aquest va ser el seu gran avantatge adaptatiu, que ens va permetre evolucionar mitjançant la la institucionalització de totes les altres experiències culturals basades en la intencionalitat compartida.