«Entusiasmen els nens» és el poc original comentari a què s’han acostumat els qui es dediquen a la investigació sobre dinosaures. L’estima popular per aquests animals arranca gairebé des del mateix moment del seu descobriment científic a mitjan segle XIX i, durant gran part del temps transcorregut des de llavors, els dinosaures han estat considerats popularment com a elements d’entreteniment. Però, en els darrers decennis, s’ha anat implantant més coneixement entre la societat sobre aspectes més geològics i biològics que lúdics. Per què hi ha tants jaciments en certes zones i en manquen en d’altres de pròximes?, quins van ser els més grans i per què van aconseguir mides tan gegantines?, o com es pot saber el color que tenien? són preguntes quotidianes en auditoris que s’omplen per conèixer els enigmes que desxifra la paleontologia.
Les grans produccions audiovisuals i els nombrosos museus que han introduït dinosaures en les seues exposicions –o fins i tot els protagonitzen per complet (Figura 1)– han alimentat la curiositat de molts tipus de públics; això ha servit, a més de per a incrementar la cultura científica de la ciutadania, per a multiplicar el nombre de persones expertes en dinosauriologia, fomentar noves troballes i promoure estudis sorprenents sobre aquestes criatures apassionants.
Figura 1. El Museu dels Dinosaures de Haenam Uhangri, a Corea del Sud, és un dels nombrosos museus dedicats als dinosaures. Juntament amb les grans produccions audiovisuals, aquests llocs incrementen la cultura científica de la ciutadania i multipliquen el nombre de persones dedicades a la dinosauriologia./ Foto: Luis Alcalá
Durant molt de temps, les investigacions sobre dinosaures es van limitar a la descripció de noves troballes i a la seua incorporació a un incipient –i cada cop més complet– sistema de classificació. Cal no oblidar que a principis del segle XIX no se sabia res sobre aquests «llangardaixos terribles» i tampoc ningú havia pronunciat encara la paraula dinosaure. Actualment, es descriuen contínuament noves espècies i, si bé aquesta tasca de documentació de la dinodiversitat és tan útil com imprescindible, l’àmbit dels estudis s’ha ampliat extraordinàriament fins a convertir la dinosauriologia en un veritable compendi de disciplines.
En efecte, a partir dels fòssils mateixos es duen a terme inferències sobre biomecànica, història de la vida, reproducció, alimentació, dimensions, comportaments (caça/ carronyeig, gregarisme, cura parental…), etc., mentre que a partir de la informació obtinguda es contribueix al progrés en el coneixement de mitjans sedimentaris, tafonomia, paleobiogeografia, paleoecologia, paleoclimatologia o aspectes evolutius, entre d’altres. I, com ja s’ha dit, suposen un reclam fonamental per a augmentar la cultura científica de la societat a través del seu paper estel·lar en el món de l’oci en les seues diverses facetes, ja que hi ha nombrosos productes adreçats a tota mena de públics. I encara més important que això darrer, la fascinació que provoquen en els joves els converteix en una via d’accés atractiva al mètode científic, com ho demostra que moltes persones llegues en paleontologia o biologia siguin capaces d’utilitzar correctament la nomenclatura binomial del tiranosaure. Aquest factor pot desembocar en una futura carrera professional enfocada a la investigació o, simplement, despertar l’estima per la ciència en sentit ampli, amb els beneficis que comporta per a la millora de la qualitat de vida en una societat correctament informada.
Entre fòssils de dinosaures
En aquest número monogràfic es resumeix la varietat d’aportacions anteriorment assenyalada, incloent-hi contribucions sobre documentació de la dinodiversitat, càlculs de dimensions dels individus que han proporcionat els majors ossos conservats, aplicació de tecnologies específiques per a desxifrar trets anatòmics anteriorment inaccessibles i utilització dels dinosaures en benefici de la divulgació científica i del desenvolupament socioeconòmic de les comunitats locals al voltant de les troballes. Són només alguns exemples de la diversificació actual dels estudis sobre dinosaures, que no deixa d’aportar primícies d’interès científic i que permet reconstruir de manera integral els avatars del seu llinatge, així com dels ecosistemes que van habitar.
Figura 2. Diorama creat per a representar una escena de Parc Juràssic, exposat al Museu Nacional del Cinema (Torí). La saga de pel·lícules va fomentar les vocacions de paleontòlegs, va facilitar la creació de museus i grups de recerca i va promoure el finançament de campanyes paleontològiques./ Foto: Luis Alcalá
La producció científica sobre dinosaures és aclaparadora, per no parlar d’altres publicacions de divulgació i productes en línia, tant de professionals com d’aficionats. El ritme de descobriments és incessant, en bona part gràcies potser al detonant de la saga de pel·lícules Parc Juràssic (Figura 2) que va omplir les universitats d’entusiastes de la paleontologia, va facilitar la creació de museus i grups de recerca sobre dinosaures i va conduir a la receptivitat de patrocinadors –públics i privats– per a destinar finançament a campanyes paleontològiques. Ja fa temps que es va superar el ritme de descripció d’un nou tàxon de dinosaures cada setmana i, menys conegut però no menys evident, s’ha consolidat el progrés en diverses facetes de les investigacions, des de temes molt genèrics –com la mida (Figures 3 i 4)– fins a debats específics sobre aspectes molt concrets d’alguns, com és el cas vigent de l’abast dels possibles hàbits aquàtics de Spinosaurus o l’exploració de temes frontera com el color o la constitució encefàlica (Figura 5), completament inabordables no fa tant de temps.
Figura 4. El paleontòleg Diego Pol amb un fèmur de l’holotip de Patagotitan mayorum, al Museu Egidi Feruglio de Trelew (Argentina)./ Foto: Luis Alcalá
El grau de coneixement dels dinosaures, que comença a la segona meitat del segle XIX amb les reconstruccions dels seus esquelets (assajades a partir dels primers fòssils trobats i no sempre correctes en tractar-se d’animals anteriorment desconeguts), es va ampliar al llarg del temps mitjançant els avenços en la interpretació anatòmica dels animals en vida, dels ecosistemes en què convivien amb altres éssers vius i fins i tot dels seus comportaments. Durant la primera part del segle XX es van considerar sovint animals ridículs, com es reflectia fa exactament setanta anys a l’article del diari espanyol Lucha titulat «Cómo desaparecieron los mónstruos de la prehistoria. Los diplodocus, que eran animales estúpidos, murieron de hambre». Tanmateix, a partir de la dècada dels anys seixanta del segle passat, es va produir un canvi radical, en el que es coneix com a Dinosaur Renaissance. Els nous mètodes emprats, com és el cas de les investigacions histològiques que van reconsiderar la seua fisiologia, van confirmar que van ser éssers tan actius com ho són els mamífers i les aus actuals. Els fòssils indirectes, especialment els d’icnites i els ous, van contribuir a perfilar trets dels seus comportaments socials. Des de llavors es va començar a expandir i popularitzar la seua imatge d’animals àgils, en postures i accions dinàmiques, alhora que es precisaven les seues relacions filogenètiques i el grau de parentiu amb altres vertebrats. Si bé ja es coneixia Archaeopteryx des de feia molt de temps (Figura 6), els nous enfocaments en l’estudi dels dinosaures i l’aparició d’espectaculars troballes de dinosaures amb plomes –provinents principalment de la Xina– van desembocar en la constatació que les aus són, realment, un grup més de dinosaures teròpodes maniraptors. Per tant, els dinosaures no es van extingir fa 66 milions d’anys, al límit entre el Cretaci tardà i el Paleocè, ni van ser aniquilats després de la caiguda d’un meteorit o per la concatenació de qualsevol classe d’esdeveniments sobtats. Lluny d’haver sucumbit davant una catàstrofe devastadora, els dinosaures més populars de la nostra iconografia han perdurat mitjançant un formidable llegat: les aus, amb les quals compartim actualment les nostres vides i que colonitzen el planeta amb moltes més espècies que el mateix grup de mamífers a qui pertanyem.
Figura 5. La paleoneurologia dels dinosaures és una de les especialitats que es va començar a desenvolupar gràcies a l’aplicació de tecnologies avançades. A la imatge, portada del volum 529 (2021) de la revista The Journal of Comparative Neurology./ The Journal of Comparative Neurology
Del jaciment local al coneixement universal
Les contribucions d’aquest volum s’han articulat seguint un procediment lògic de la investigació, l’inici del qual rau en les troballes locals i en la documentació i l’inventari de jaciments, així com en la sistemàtica i taxonomia dels dinosaures trobats (Andrés Santos Cubedo), treballs necessaris per a postular hipòtesis evolutives o paleobiogeogràfiques a partir d’un gran nombre de dades al llarg del planeta. Després d’aquesta imprescindible etapa, sorgeixen les investigacions destinades a esprémer les possibilitats de convertir el material fòssil en un veritable «ésser viu», aquí representades per dos exemples: la reconstrucció de la seua aparença de manera fiable, exemplificada en l’establiment de les dimensions de l’animal a partir dels seus ossos (Jorge O. Calvo), cosa que reuneix ciència i curiositat popular, i les claus de la seua anatomia funcional (Daniel Vidal); i cal no oblidar que la curiositat sempre està a la base del plantejament de les preguntes científiques. També s’introdueix el paper que tot aquest bagatge del coneixement aporta al desenvolupament local, impulsant noves troballes que alimenten, afortunadament, els cicles del cercle ací descrit (Alberto Cobos Periáñez). I, finalment, concilia coneixement científic i satisfacció de l’interès popular l’aportació sobre la il·lustració científica tan útil per a documents científics com per a missatges divulgatius (Óscar Sanisidro).
Figura 6. Rèplica d’un dels fòssils i reconstrucció en vida d’Archaeopteryx , la troballa que va començar a il·luminar la relació de parentiu entre dinosaures i aus, al Museu d’Història Natural de Viena./ Luis Alcalá
Si bé està àmpliament estès el protagonisme a la bibliografia científica mundial dels qui investiguen dinosaures nord-americans, britànics o xinesos, en aquest monogràfic es compendien certs progressos en els temes anteriorment descrits que han dut a terme investigadors de llengua materna espanyola. Més enllà de resultar anecdòtic, convé reconèixer que des dels seus països fan aportacions de primera línia internacional, no sempre adequadament valorades per la indústria de les revistes científiques més potents que mostra preferències cap al predomini anglosaxó i l’expansió científica xinesa. Precisament, un dels investigadors argentins en dinosaures amb reconeixement internacional i convidat a col·laborar en aquest número de Metode Science Studies Journal, Jorge Orlando Calvo, ens va deixar de manera inesperada a principis d’aquest mateix any 2023. Jorge era professor de la Universitat Nacional del Comahue/Universitat Nacional La Pampa (Neuquén), però, sobretot, era l’entusiasta fundador i impulsor del Centre Paleontològic Lago Barreales (Projecte Dino Park), a la Patagònia argentina, on exercia d’explorador, investigador, docent i magnífic amfitrió dels que hi recalaven (Figura 7). Després de la pèrdua lamentada durant el procés d’edició del seu manuscrit per a aquest monogràfic, bé mereix el sentit homenatge dels qui vam tenir el privilegi de gaudir de la seua cordialitat i ensenyaments, a la seua Argentina natal o a través d’altres trobades personals, així com el reconeixement dels qui contribuiran al progrés de la paleontologia gràcies a la seua herència científica.
