Entrevista a Miquel De Renzi
«El registre fòssil és una base fonamental per entendre l’evolució de la vida»
Professor emèrit de Paleontologia
Miquel De Renzi (Barcelona, 1941) és professor emèrit de Paleontologia de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València, d’on fou catedràtic entre el 1977 i el 2011, tan prompte com arribà de la seua ciutat natal. Paleontòleg, geòleg i poeta, De Renzi ha conjugat l’estudi dels ossos amb el món de la literatura, on ha destacat amb poemaris com Tres fan la centena (1978) o Descripció d’un riu (1983), entre altres.
El passat 6 d’octubre, l’auditori Joan Plaça del Jardí Botànic de la Universitat de València va acollir l’homenatge a Miquel De Renzi per la seua trajectòria professional en les XXXVIII Jornades de la Societat Espanyola de Paleontologia. Una trajectòria en la qual ha destacat per les seues línies d’investigació enfocades en l’estudi de la forma i morfologia a través del coneixement dels mol·luscs. En aquest camp, destaquen les influències de Pere Alberch i d’Adolf Seilacher. En l’actualitat, continua la seua tasca d’investigació en aquesta línia.
Com afronta l’homenatge a la seua trajectòria?
És un honor per mi. Estic molt agraït a l’organització que haja pensat en mi.
Com ens ajuda el registre fòssil per a entendre l’evolució de la vida?
El registre fòssil és una base fonamental per entendre l’evolució de la vida. Sobretot, l’evolució morfològica, tot i que també es pot arribar a aspectes de l’evolució del comportament i altres, però sobretot evolució morfològica. I, per mi, això lliga, no només amb genètica, sinó lliga sobretot amb desenvolupament. Com deia el Pere Alberch, el desenvolupament és causat per l’expressió gènica. Però després, el desenvolupament passa a governar epigenèticament aquesta expressió.
Ha anomenat el biòleg Pere Alberch, com va influir en la seua trajectòria?
M’ha influït molt. Els paleontòlegs ens trobem amb uns fòssils que representen, sobretot, la morfologia d’alguna part rellevant de l’organisme. Una conquilla de mol·luscs et pot donar molta informació de com era l’animal vivent. Si tens esquelets complets de vertebrats, pots reconstruir, d’alguna manera, com funcionava tot el que embolicava a l’esquelet i, per tant, arribes a la forma de l’animal. Bé, doncs, precisament els fòssils, què ens donen? Forma. I, aleshores, el paleontòleg ha d’estar interessat en com es genera la forma. Com es genera, per exemple, una conquilla de mol·lusc. O com es genera un os. Tot això és bàsic. I, evidentment, aquí influeix l’expressió de gens, però al mateix temps, influeix una sèrie d’esdeveniments epigenètics que van guiant el procés d’expressió de gens. En arribar aquí a València el curs 1977-1978, vaig escriure un article i aquí ja va aparèixer Pere Alberch, qui definia les developmental constraints. És a dir, les limitacions que imposa el desenvolupament a l’evolució. Tot i que va haver-hi un paleontòleg que, prèviament, havia parlat d’aquests temes mitjançant un esquema que es deia constructional morfology, que era una mala traducció d’una expressió alemanya. Aquest paleontòleg era un amic meu, Adolf Seilacher, i va decidir canviar el terme a biomorfodinàmica. A més, jo vaig tindre l’honor d’introduir la seua manera de pensar.
Com valora el seu pas per la càtedra de Paleontologia a la Universitat de València?
Jo vaig venir molt il·lusionat a la Facultat de Biologia. La meua por era si jo estaria a l’altura de gent de quart de carrera amb estudis biològics forts. I resulta que jo els hi aportava moltes coses. Abans, la paleontologia era del domini de les ciències biològiques. A la Autònoma de Madrid hi havia José Luis Sanz, Angela Buscalioni, que van generar ja una escola de biòlegs interessats. Aquí, jo vaig ser el que va endegar biòlegs i biòlogues. I puc dir que Margarita Belinchón, que va ser directora del Museu de Ciències Naturals, va ser alumna meua. Tinc també l’honor de dir que hi ha dos catedràtics biòlegs deixebles meus que han guanyat la càtedra fa pocs dies, Borja Figueirido i Héctor Botella.
A més de la seua tasca investigadora i docent, vostè ha desenvolupat també un vessant artístic. Com aconsegueix combinar la poesia i la ciència i, a més, també la pintura?
Que jo sàpiga, Goethe va fer la mateixa cosa. I això fa dos-cents i tants d’anys. Es combinen i es poden combinar. Penseu en alguns dels grans morfòlegs alemanys que van ser també pintors romàntics, per exemple. Perquè la ciència de la forma està sobretot lligada al pensament romàntic alemany.
Actualment, vostè és professor emèrit de la Universitat de València, quins són els seus interessos actuals en el camp de la ciència?
Jo seguisc treballant. I, precisament, segueixo amb problemes de morfologia. Ara estic a punt de treure, amb un company de la Universitat de Huelva, un treball sobre morfologia teòrica, al voltant d’unes galeries verticals que són helicoidals: quins paràmetres les determinen, quines restriccions hi ha…
Quins tipus de respostes als problemes actuals podem trobar en els fòssils?
Com a mínim, la paleontologia serveix per a respondre aquelles preguntes tan fonamentals que es fa la humanitat des de sempre: Qui som, d’on venim i on anem. D’altra banda, també ens pot servir per a problemes com al canvi climàtic actual. És a dir, nosaltres tenim les grans crisis biòtiques, tenim el seu enregistrament i l’abans i el després. I això dona moltes lliçons.
