Entrevista a Francesc Gascó

Francesc Gascó, més conegut al seu canal de YouTube com El Pakozoico, és un paleontòleg que compagina el seu treball amb l’escriptura i la divulgació científica. Va estudiar Biologia a la Universitat de València i, posteriorment, es va doctorar en Paleontologia a la Universitat Autònoma de Madrid. En Mètode, hem parlat amb ell sobre el seu últim llibre Paleontología Pop, sobre la seua carrera com a paleontòleg i divulgador i sobre diverses curiositats relacionades amb els dinosaures que no deixaran indiferent a ningú.

Portada de Paleontología Pop de Francesc Gascó Lluna (Ariel, 2023).

Per què el títol Paleontologia Pop?

Originalment, el títol era el que ara és el subtítol, Lecciones desde el pasado, però la meua editora i l’equip editorial i de màrqueting em varen recomanar posar un més curt i que l’altre es quedara com a subtítol. Dsprés de donar-li moltes voltes, pensant en un nom atractiu, curt i amb ganxo, vam topar amb l’opció de Paleontología Pop. Aquest em va parèixer bé perquè el subtítol representa realment el significat del llibre i el que es pretén és popularitzar la paleontologia.

En el capítol 3 parla sobre com fantasiejava sobre petits cavalls de tres dits en el Plistocè mentre veia el monument commemoratiu Ventana a Madrid. A quina espècie es referia?

Em referia a Hipparion. Els avantpassats més llunyans dels cavalls tenien cinc dits, com nosaltres, tret que ha canviat al llarg de la seua història evolutiva. Els cavalls actuals només tenen un dit que suporta el casc. Per la meua banda, jo estic molt familiaritzat amb un cavall de tres dits que es diu Hipparion, les restes del qual han aparegut no només a Madrid sinó també al jaciment de Venta del Moro de València. Com a estudiant de biologia, vaig estar un temps en aquestes excavacions i el principal cavall, si no l’únic, que es trobava en aquest jaciment del Miocè, era Hipparion. Evidentment, n’havia de fer menció perquè és molt curiós estudiar l’anatomia dels ancestres i el registre fòssil dels cavalls.

En el llibre també esmenta les escales de temps geològic. Les persones no expertes confonem fàcilment els dinosaures que van viure en el Triàsic, en el Juràssic o en el Cretàcic.

Popularment, la imatge que es té dels dinosaures és que visqueren en una mateixa època totes les espècies juntes. Però, en realitat, varen aparèixer a mitjan Triàsic, fa uns 200 milions d’anys, i es varen desenvolupar i convertir en dominants en el Juràssic. Els sauròpodes apareixen al final del Triàsic i en el Juràssic es tornen molt dominants i també apareixen els estegosaures. En el pas del Juràssic al Cretàcic canvien unes espècies per altres; de fet, al principi del Cretàcic i a finals d’aquest els grans grups que dominaven els ecosistemes eren diferents. Popularment, pensem que tots vivien junts i que tots es varen extingir al final del Cretàcic, però hi ha una extinció de fons durant tota l’era mesozoica en què unes espècies van desapareixent i van sent reemplaçades per altres.

En general, es tendeix a veure l’evolució com una cosa lineal, però en el llibre explica que l’evolució és un procés totalment aleatori. En aquest cas, és possible que l’ésser humà no estiga destinat a evolucionar cap a una espècie més intel·ligent? 

Tots els estudis genètics, paleontològics i geològics en general ens donen a entendre que l’evolució no té res de lineal, no hi ha tendències evolutives, tan sols pot observar-s’hi una suposada o potencial tendència quan hi ha un canvi en l’ambient. Al final, som un cúmul de conseqüències i la intel·ligència ha sigut una acumulació de fets en l’evolució humana. Així doncs, el posar-nos drets és el que canvia la nostra perspectiva i ens deixa lliures les mans per a començar a experimentar i fer ferramentes, a consumir la carronya que deixen els carnívors i a tenir més recursos, el que dispara d’alguna manera l’evolució del nostre cervell i la nostra intel·ligència. Per tant, la intel·ligència, al contrari del que es pensava, no és el primer que va aparèixer en l’evolució humana sinó que el bipedisme va ser el motor de la nostra evolució.

A banda de divulgador científic, és paleontòleg i, en concret, es dedica a  la paleohistologia. En què consisteix aquesta branca i com és per a vostè compaginar el seu treball amb la divulgació?

La paleohistologia és molt interessant perquè a través del microscopi, amb preparacions molt primes d’ossos de dinosaures, podem arribar a veure quina edat o quin estat de maduresa tenia l’animal en el moment de morir i es poden extraure alguns detalls del seu metabolisme. A banda, em serveix per a reconciliar-me amb la part de ciències biològiques que té el meu treball. Quant a compaginar-ho tot, és molt difícil: de fet, vaig decidir dedicar-me a la divulgació científica perquè no podia optar als següents passos de la carrera investigadora i tampoc tenia tantes publicacions, així que vaig començar a donar forma a la meua tasca com a divulgador científic amb els temes que jo treballe i amb la disciplina en què m’he format.

Va formar part d’ una excavació a Níger en 2022 al costat del seu ídol de la infància, Paul Sereno. Què va significar aquesta experiència?

Participar en l’expedició de Níger va ser una experiència en tots els sentits. Jo he vist els documentals on eixia l’equip de Paul Sereno a l’Àfrica i altres llocs participant en expedicions i excavant dinosaures des que soc xicotet i tenia l’espineta clavada de participar-hi algun dia. Va ser tota una experiència vital estar allí preparant-ho tot per a eixir al desert, conviure amb els locals, haver d’estar en la tenda de campanya, sopar tots junts i parlar de com havia anat el dia… A més, teníem la sort de comptar amb un equip de gravació i de premsa que estava al costat en tot moment, de manera que en algun moment això també podreu veure-ho tots i totes.

En 2022 va participar en una altra excavació en Cueva de los Toriles, a Ciudad Real, i enguany en la del jaciment de Ruidera – Los Villares. La paleontologia pot servir com a reclam turístic a les zones rurals?

Estic molt a favor d’emprar els recursos de patrimoni, tant paleontològic com de qualsevol altre tipus, com a motor de desenvolupament rural. Trobe que és molt important des de molts punts de vista, primer perquè tradicionalment pareixia que els científics anaven a qualsevol lloc de la geografia, estudiaven el que els interessava i després se n’anaven a la ciutat. Això generava una espècie de malestar cap a en disciplines com la paleontologia o l’arqueologia, perquè pareixia que s’emportaven el patrimoni a les ciutats. Ara es treballa allà mateix, en col·laboració amb aquestes zones. El cas paradigmàtic és el de Dinópolis i Terol: allí, des que va obrir el parc de dinosaures i el museu paleontològic s’han duplicat els restaurants i l’oferta hotelera, evidentment també gràcies a altres esforços, però un dels fets determinants han sigut aquests.

Tenim en la península més restes paleontològiques del que es creu?

El potencial que té aquest territori és enorme, no només quant a dinosaures sinó quant a restes paleontològiques en general. Per exemple, la província de València té un potencial increïble per a la paleontologia de dinosaures. Però fins fa poc, mentre altres països es desenvolupaven científicament parlant, ací la Guerra Civil i la posterior dictadura van dificultar molt aquest procés. Però als anys vuitanta ja es va descriure el primer dinosaure propi a Espanya, a Terol, i poc després es va descobrir el primer dinosaure valencià. La comarca dels  Serrans, a l’interior de la província de València, està plagada de fòssils. El que falta és més suport a les institucions i als professionals que ens dediquem a açò.

A l’Argentina, especialment a la Patagònia, hi ha moltes restes de dinosaures. Per què s’acumulen més en alguns llocs que en altres?

Els dinosaures vivien per tot el planeta, així que la conservació de restes té més a veure amb la història geològica i els factors geològics. Per exemple, és molt fàcil que els fòssils dels animals marins es conserven perquè en tots els ambients amb aigua té lloc la sedimentació, però si parlem d’animals adaptats al medi terrestre, o bé han quedat soterrats o no en queda ni un queixal, de manera que és molt complicat que se’n conserven restes en el registre fòssil. Per tant, els que trobem són aquells que estaven prop de rius llargs, platges o mars, que van quedar soterrats en aquells sediments, o que hi van ser arrossegats per causes climàtiques. Tots aquests condicionants influeixen en si en perduren restes o no.

Dinosaures, tigres dents de sabre, megalodons… Eren animals gegants i podríem pensar que el gigantisme era el normal en l’època dels dinosaures. Aquest gigantisme tenia algun sentit evolutiu? O, per contra, era més aviat un hàndicap per a la supervivència i per això els éssers de gran grandària han disminuït al llarg de l’evolució?

Fer-se gegant comporta uns beneficis, però també problemes: un dinosaure molt gran no tenia rivals ni depredadors i aquests avantatges varen fer que en alguns llinatges s’arribara a grandàries colossals, però els animals més grans són també els més susceptibles als canvis climàtics i solen caure davant aquestes situacions, perquè necessiten més fonts d’energia. Per posar un exemple distint dels dinosaures: el megalodó. Aquest tauró va fer-se molt gran, però quan van començar les glaciacions va desaparèixer, i açò va afavorir que alguns cetacis començaren a fer-se també colossals, perquè ja no hi havia un depredador tan gran que els donara caça. Avui dia també tenim gegants.

Fa poc un grup d’investigadors va descobrir a Morella una nova espècie de dinosaure, Garumbatitan morellensis. Quantes espècies encara no coneixem?

La trobada de Garumbatitan morellensis és molt important perquè és el resultat final visible, el moment de glòria, de molts anys de faena. Molts equips estem treballant amb restes de dinosaures d’edats paregudes i mentre treballes amb el teu material, pots contrastar amb el que s’ha publicat abans, però no tens accés als resultats d’investigació dels altres equips que estan treballant en el mateix moment. De manera que, quan finalment es publica un article com aquest, és com de sobte abocar en el coneixement científic general tota aquesta informació. Això reformula el que sabem i ens dona més ferramentes a la resta d’investigadors, de manera que és una cosa a celebrar a tots els nivells. Que finalment s’haja publicat i es puga conèixer aquesta espècie nova és molt rellevant, ja no sols per a l’equip pel reconeixement de la tasca que han desenvolupat en la zona, sinó per a la mateixa Morella, perquè tot això és un recurs per al desenvolupament regional. El dinosaure com a tal aporta molta informació sobre el Cretàcic inferior, ja que és un sauròpode de coll llarg i en aquesta època no es coneixen tants ni estan ben estudiats.

Tenint en compte que existeixen molts museus dedicats als dinosaures i els avanços científics en matèria d’ADN i clonació, existeix la possibilitat que en un futur no gaire llunyà fora possible un «Jurassic Park»?

Antigament, quan em feien aquesta pregunta, jo contestava que no era possible, però avui dia, amb les sorpreses que ens ha donat el registre fòssil, veient que es conserven més biomolècules, amb la gent que està fent estudis de desenvolupament en aus per a veure quins gens en regulen les característiques, i tenint en compte que vivim en un moment en què hi ha molt de milionari interessat a desenvolupar la seua pròpia tecnologia, no pose la mà al foc que no puga passar. Si a qualsevol d’aquests magnats milionaris de la tecnologia se li posa entre cella i cella que vol muntar-se el seu parc de dinosaures, se’l munta, encara que siguen aberrants. Serien capaços de fer-ho perquè la humanitat de vegades no coneix els propis límits i aleshores els intenta creuar.

Li agradaria que passara?

Soc molt conscient que mai recuperarem aquestes espècies del passat tal com eren, perquè no tenim el seu genoma ni podrem extreure’l complet mai. L’únic que podríem fer seria agafar ocells d’avui dia i modificar-los genèticament perquè siguen més primitius en aspecte, perquè desenvolupen urpes, dents… però estaríem creant un monstre que potser a nosaltres ens pareixeria un dinosaure, però que en realitat seria una forma de vida aberrant. Fins i tot en el cas que poguérem ressuscitar una espècie del passat, el món ha canviat: ja no tenen l’aliment que consumien i ja no podrien aprendre els comportaments dels seus semblants, de manera que el seu comportament també seria aberrant. Així que, al meu xiquet interior li faria molta il·lusió veure un dinosaure viu, però de peus a terra, crec que seria una barbaritat molt grossa.

En el cas hipotètic que no s’hagueren extingit els dinosaures, hi ha alguna teoria sobre com haurien evolucionat? És possible que hagueren arribat a desenvolupar una intel·ligència com la nostra?

Hi ha una teoria dels anys vuitanta que diu que els dinosaures carnívors, un grup molt emparentat amb els troodòntids, podrien haver arribat a desenvolupar una intel·ligència com la nostra. Però avui dia ha canviat molt la cosa: sabem que els dinosaures varen sobreviure i que són aus que no han tingut gens d’interès a semblar-se a nosaltres. Hi ha aus tan intel·ligents com aquells dinosaures, però no són éssers bípedes, cabuts i amb mans prènsils com nosaltres ni se’ls espera. No hi ha cap raó perquè cap animal, encara que desenvolupara una gran intel·ligència, haja d’assemblar-se gens ni mica a nosaltres.