La ciència i la ideologia política

L’exemple de l’Alemanya nazi

DOI: 10.7203/metode.10.13657

Encara que el marc bàsic de la ideologia nazi i de les seues polítiques antisemites no es fonamentava en la ciència, els científics no solament els van donar suport de diverses maneres sinó que van aprofitar l’oportunitat que els oferien per a, per exemple, experimentar de manera poc ètica amb humans. No obstant això, la complicitat dels científics amb la ideologia i la política nazi no implica que totes les ciències de l’Alemanya nazi estigueren ideològicament contaminades. En aquest article sostinc que, malgrat que algunes disciplines van continuar a un gran nivell, el que va afectar de manera més negativa la ciència de l’Alemanya nazi no va ser la imposició de la ideologia nazi en el procés científic, sinó l’aprovació de mesures legals per a executar l’expulsió dels científics jueus. L’antisemitisme dels joves acadèmics i estudiants va ser especialment agressiu. A més, en aquest document mostre que els científics van donar suport a les ideologies i les polítiques nazis no solament mitjançant el que es coneix com a ciència reduccionista, amb àrees com l’eugenèsia o la higie­ne racial, sinó també promovent ideologies organicistes i holístiques sobre l’estat racial. 

Paraules clau: antisemitisme acadèmic, ecologia i holisme a l’Alemanya nazi, ciència i valors. 

Introducció

En les últimes dècades hem viscut un fort ressorgiment de l’antisemitisme i el racisme als països occidentals, impulsat, entre altres coses, per l’arribada d’un gran nombre de refugiats i uns altres migrants no europeus a Europa. L’ultranacionalisme, el racisme i l’homofòbia prevalents en l’extrema dreta recorden la ideologia nazi (i altres ideologies feixistes). No obstant això, el creixent antisemitisme, a vegades redactat en termes d’antisionisme i prevalent en les organitzacions esquerranes, també planteja interrogants sobre els seus orígens ideològics. 

Una retrospectiva contínua sobre la complicada relació entre la ciència i les ideologies nazis i antisemites mostra que i) malgrat que la naturalesa d’aquestes ideologies no era científica, sovint rebien el suport de científics que violaven les normes ètiques existents; ii) aquest fet no implica que totes les ciències estiguen en tot moment polititzades o que siguen inseparables de la ideologia; iii) combatre aquestes ideologies avui dia no hauria de ser una qüestió de canviar els principis científics, sinó d’incidir sobre aquests i sobre la seua implantació en la nostra societat al complet.

La ciència i la ideologia de l’Alemanya nazi

En 1941 Sir Richard Gregory, exeditor de Nature, va assenyalar el perill de fonamentar els processos científics en principis que no ho són: «Convertir la raça, les conviccions polítiques o la fe religiosa en barreres per a la cerca de coneixement natural implica que la ciència de l’Alemanya nazi perd la seua ànima amb el propòsit d’obtenir el món» (citat en Deichmann, 2000). Sis anys després, Max Delbrück, un físic i genetista alemany que llavors residia als Estats Units, preparava una visita a Alemanya. El genetista americà Hermann Muller li va demanar que esbrinara quins genetistes alemanys no havien ajudat voluntàriament el règim nazi en cap moment. Aquesta informació, va suggerir, «seria molt útil per al nostre Comitè d’Ajuda als Genetistes a l’Estranger, perquè molts dels seus membres […] no volen que s’utilitzen els seus diners per a ajudar gent que haja participat en la prostitució de la ciència o en el moviment que podria haver destruït els valors que hauria de representar la civilització» (Deichmann, 1996, p. 312).

Muller i Gregory responien d’aquesta manera a l’existència d’un ethos científic que havia estat violat pels cien­tífics de l’Alemanya nazi. Pensaven que la ciència no està, ni hauria d’estar, influïda ideològicament, sinó que hauria d’actuar d’acord amb les seues pròpies normes i preceptes; per tant, el suport ideològic i pràctic dels científics a la política racial nazi es podria qualificar de prostitució. També consideraven la universalitat, és a dir, la independència de qualsevol afiliació nacional o ètnica, un principi científic fonamental. 

«Els científics de l’Alemanya nazi van violar els principis ètics existents i van donar suport als objectius racistes i imperialistes nazis de múltiples maneres»

Encara que puguen semblar idealistes avui dia, aquests punts de vista estan relacionats amb principis que, al costat de metodologies i epistemologies especials, han permès que la ciència es convertisca en l’autoritat del coneixement, molt superior i més fiable que la generada per qualsevol altra activitat humana. El fet que, al llarg dels segles, els científics, particularment en els règims totalitaris, no s’ajustaren exclusivament a principis científics, sinó que foren influïts també per les ideologies imperants, no ha impedit la generació d’un cos creixent de coneixements científics universals i ben fonamentats. El descobriment de la fissió nuclear i la síntesi dels gasos nerviosos tabun i sarín a l’Alemanya nazi són exemples del potencial de les activitats científiques també en els règims totalitaris. Per aquesta raó, la tendència actual de considerar que totes les ciències estan arrelades en la ideologia política i de negar el seu estatus privilegiat com a generadores de coneixement és perillosa. Relativitza el poder real dels resultats científics en mans d’enginyers i polítics, especialment en règims inhumans, i exculpa els científics que donen suport voluntàriament a ideologies i pràctiques immorals amb el seu treball i prestigi. 

Com s’ha documentat àmpliament, els científics de l’Alemanya nazi, sovint sense pressió política, van violar els principis ètics existents i van donar suport als objectius racistes i imperialistes nazis de múltiples maneres, per exemple com a milloradors de plantes que perseguien el desenvolupament de varietats de cultius que s’adaptaren a les condicions dels territoris ocupats en l’«Est» (a Polònia o la Unió Soviètica); psiquiatres que van decidir assassinar pacients per mitjà de l’eutanàsia; antropòlegs que es van pronunciar com a experts en matèria de pertinença a grups «racials» en el marc de la Llei de Nuremberg (en molts casos basant-se només en fotografies dels presumptes pares); químics que realitzaven investigacions amb aplicacions bèl·liques, entre aquestes la guerra química; i doctors que duien a terme experiments, amb freqüència fatals, sobre els reclusos als camps de concentració, amb el propòsit d’aportar nous tractaments o vacunes als seus militars, per mencionar només alguns dels exemples. 

No obstant això, el fet que molts cien­tífics donaren suport a les ideologies i polítiques nazis no significa que les crearen ells mateixos. Per tant, encara que mesures individuals com l’esterilització forçada dels «no aptes genèticament» es basaven en la ciència, els marcs racistes i antisemites de la ideologia i la pràctica nazis certament no ho estaven. Però la llei d’esterilització eugenèsica, encara que fora extrema en la seua aplicació en comparació amb lleis similars en altres països, incloent-hi els Estats Units, no estava dirigida a races particulars, i no era, com afirmava, per exemple, l’historiador Robert W. Sussman (2014), la raó de ser de la deportació i l’extermini dels jueus.

camp Auschwitz-Birkenau

Encara que mesures individuals com l’esterilització forçada dels «no aptes genèticament» es fonamentaven en la ciència, els marcs racistes i antisemites de la ideologia i la pràctica nazis certament no s’hi fonamentaven. Per tant, no podem buscar la lògica científica de la deportació i l’extermini dels jueus en la ideologia i les polítiques nazis. La fotografia mostra les cues de jueus esperant per a la selecció en l’andana del camp d’Auschwitz-Birkenau al maig de 1944. / United States Holocaust Memorial Museum, cortesia de Yad Vashem (domini públic)

El pensament dels principals ideòlegs del partit nazi estava fortament influït pel moviment Volkish, que, després dels escrits del filòsof Johann Gottlieb Fichte i d’altres autors del segle xix, va promoure la idea del Volk (“poble”) com una unitat orgànica. No van basar el seu virulent antisemitisme i racisme en conceptes antropològics. En l’era nazi, diferents grups d’ideòlegs i polítics del partit, com el ministre d’Agricultura Walther Darré, un dels ideòlegs del concepte de «sang i terra», o el fundador del periòdic antisemita radical Der Stürmer, Julius Streicher, tenien diferents concepcions de raça i dels canvis racials en l’evolució dels éssers humans que mai van arribar a ser vinculants des del punt de vista cien­tífic (vegeu Deichmann, 1996, p. 251–276; Wetzell, 2017), i els antropòlegs no parlaven d’una raça jueva o «ària» en les seues publicacions científiques (Hutton, 2005, p. 48, p. 80–100). Però els científics es van convertir en còmplices de la política racial nazi. Segons les paraules de Benno Müller-Hill sobre els genetistes humans, «van haver d’acceptar –i donar suport– al violent antisemitisme dels nazis per a ser recompensats amb càrrecs i amb un ampli suport a la investigació sobre les malalties hereditàries. I ho van fer» (Müller-Hill, 1988). 

La ideologia racial nazi va afectar la ciència alemanya de moltes maneres diferents. El seu impacte més negatiu per al desenvolupament de la ciència va ser l’acomiadament i l’emigració forçada de científics i acadèmics jueus. 

L’impacte de l’expulsió dels científics jueus

La porga de tots els científics jueus o descendents de jueus de les universitats alemanyes, una de les primeres mesures antisemites, es va basar en lleis i decrets, especialment en la Llei per a la Restauració de la Funció Pública del 7 d’abril de 1933. Es va identificar els jueus per l’afilia­ció religiosa dels seus avis; la categoria Mischling (“mestís”) incloïa tots aquells que tingueren almenys un avi jueu, la qual cosa era raó suficient per a l’acomiadament. 

«Els ideòlegs del partit nazi van intentar reemplaçar l’internacionalisme científic amb la ideologia nacionalista segons la qual la ciència era també producte de la sang»

Aquesta porga va tenir conseqüèn­cies de llarg abast per a moltes disciplines científiques (Bergmann, Epple i Ungar, 2012; Deichmann, 1996, 1999, 2001). Després de l’emancipació legal dels jueus a Alemanya en 1870, es va admetre científics i erudits jueus en càrrecs acadèmics i alguns es van convertir en figures importants de camps com la bioquímica, la química, les matemàtiques, els clàssics i el dret. Les raons de la seua participació científica desproporcionadament elevada i fins i tot de la seua desigual distribució i èxit en diferents àrees s’han analitzat en altres estudis (Charpa i Deichmann, 2007). Hi ha prou a dir que, a causa de l’extraordinària i desigual participació dels científics jueus en diferents àrees, les lleis antisemites van tenir un efecte sever en la investigació i l’ensenyament en general i en alguns camps en particular. Amb un 25 % d’acomiadaments i emigracions entre els professors i investigadors universitaris en els Instituts Kaiser Wilhelm, la química es va veure fortament afectada; entre les subdisciplines de la química, la química física va patir les pèrdues més considerables (36 %) (Deichmann, 1999, 2001). Tant la bioquímica com les matemàtiques van patir pèrdues de prop del 33 % (Bergmann et al., 2012; Deichmann, 1999, 2001), mentre que la biologia (zoologia, botànica i genètica no humana) es va veure menys afectada (8 %). L’impacte en la física estava en algun punt entre aquests extrems, però no tenim xifres concretes. Després de les matemàtiques, la bioquímica alemanya va ser la que més investigadors importants va perdre, entre ells uns quants guanyadors presents i futurs del Premi Nobel. 

Aquesta pèrdua és una raó important per al declivi de l’anteriorment famosa bioquímica alemanya i també va contribuir a retardar l’inici de la biologia molecular a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Els importants èxits científics de molts dels emigrats van contribuir a millorar els estàndards científics dels països que els van refugiar, en particular els Estats Units, el Regne Unit i Turquia, com va expressar el bio­químic de la Universitat de Harvard Eugene Kennedy (2001, p. 42619): «Abans de la Segona Guerra Mundial, la bioquímica als Estats Units tenia un fort sabor a química clínica. […] Els estudiants americans havien d’anar a Alemanya o a Anglaterra per a practicar el que es va acabar dient aspectes dinàmics de la bioquímica. Després de la guerra, el flux d’estudiants es va invertir en gran manera. Aquesta transformació va ser en bona mesura el resultat de noves perspectives i enfocaments portats als Estats Units per científics immigrants.» 

Un dels fenòmens acadèmics més notables en 1933 era que les polítiques nazis més severes amb la ciència –com l’expulsió dels científics jueus– es van dur a terme amb un major nivell de silenci i sovint amb el consens dels col·legues no jueus. Encara que la majoria dels jueus s’identificaven amb la nació i la cultura alemanyes, no solament no hi hagué protestes públiques, sinó que tampoc hi hagué moltes protestes privades ni mostres de compassió.

Walther Darré

Diversos grups d’ideòlegs i polítics del partit nazi –per exemple el ministre d’Agricultura Walther Darré, ideòleg del concepte de «sang i terra»– tenien concepcions diferents de raça i canvi racial en l’evolució humana que mai van arribar a ser científicament vinculants. En la fotografia, Darré fent un discurs en un míting a Goslar, amb el lema «Blut und Boden» (“sang i terra”) de fons. / Bundesarchiv, Bild 183-H1215-503-009 / CC-BY-SA 3.0

En altres articles he oferit algunes raons possibles per a aquest silenci i aquesta falta de solidaritat, com l’obediència a la llei (els acomiadaments es van ordenar per llei, i la majoria de científics alemanys eren funcionaris obligats a seguir-la), el benefici propi (atès que la majoria de les vacants les van cobrir ràpidament personal més jove, sovint membres de les organitza­cions nazis) i l’antisemitisme (Deichmann, 1999, 2001). Encara que el personal acadèmic no era obertament antisemita abans de 1933 i en molts casos els científics jueus tenien relacions d’amistat amb col·legues no jueus, ja existia un virulent antisemitisme, prevalent entre el personal més jove i particularment entre els estudiants, des dels anys vint. Els estudiants i les seues organitzacions eren els representants de la «revolució nacionalsocialista» –un terme oficial en aquell moment– en les universitats. Van identificar els estudiants de postgrau jueus a qui els professors havien permès completar el doctorat, o els professors jueus als quals s’havia permès mantenir el treball (fins a 1935) per ser veterans de guerra que havien lluitat en primera línia, i van fer campanya demanant que els despatxaren. Observant l’actual auge de l’antisemitisme a tot el món, fins i tot en l’àmbit acadèmic, és notable que la majoria de campanyes i incidents antisemites en les universitats europees i nord-americanes també arriben de la mà dels estudiants i les seues organitzacions. Encara que les raons actuals són certament diferents de les que van impulsar l’antisemitisme en la dècada de 1930, és important recordar les devastadores conseqüències que va tenir. 

L’aparició de l’«ecologia política»

Els fonaments de les polítiques antijueves i de la persecució d’altres persones que no es consideraven aptes d’acord amb la noció d’una raça alemanya sana, com els gitanos i els homosexuals, es van incrustar en la ideologia de la integritat i en l’ultranacionalisme prevalent entre els principals ideòlegs del partit nazi. Van intentar reemplaçar l’internacionalisme científic, entès com la manifestació de maneres de pensar antigues, liberals i jueves, amb la ideologia nacionalista segons la qual la ciència era també producte de la sang; és a dir, que la ciència alemanya era diferent de la ciència jueva. Com és ben sabut, aquesta ideologia va proporcionar durant uns quants anys un nínxol per al moviment de la «física alemanya» o «física ària» que van llançar en els anys vint dos premis Nobel de Física, Philipp Lenard i Johannes Stark. El moviment rebutjava l’alt nivell d’abstracció i matemàtica de la física teòrica i la teoria de la relativitat com a resultat de la manera de pensament jueu, que contrastaven amb la forma visualitzable (anschaulich) i pragmàtica del pensament alemany. Va guanyar suports sobretot entre els docents joves i els representants del moviment estudiantil nazi (Beyerchen, 1977). No obstant això, va perdre el seu poder als pocs anys i en els anys quaranta el partit nazi va restaurar oficialment la reputació de la física teòrica. 

Aquest moviment i alguns intents més de transformar ideològicament la ciència no van tenir èxit en el seu intent de canviar per la força el contingut de la majoria de la investigació bàsica. A diferència de l’URSS, sota les ordres de Lissenko, on diverses ciències, en particular la genètica, es van suprimir durant dècades i on els científics dissidents van ser perseguits i assassinats (vegeu, per exemple, Joravsky, 1970).

La ideologia de la «integritat», no obstant això, la van promoure biòlegs que van polititzar voluntàriament la retòrica de la seua disciplina, en part per raons oportunistes i en part perquè creien en aquella ideologia. L’ecologia és un d’aquests casos. 

La politització de l’ecologia a Alemanya va començar ja en els anys vint, quan conceptes teleològics i organísmics –basats en la idea que un entorn específic determina una biocenosi específica, que es comporta com un organisme per dret propi– prompte es van imposar als conceptes individualistes. Segons aquests últims, no hi ha unitats organísmiques per damunt dels organismes, només associacions més o menys fortuïtes. El concepte organísmic de l’ecologia es relacionava de manera estreta amb l’holisme, un concepte filosòfic marginal creat pel sud-africà J. C. Smuts, acompanyat habitualment pel conservadorisme polític. Això és cert no solament per als ecòlegs alemanys sinó també per als d’altres països, especialment els Estats Units (Trepl, 1987, p. 148).

Konrad Bloch i Fritz Lipmann

La bioquímica alemanya va perdre els seus investigadors més importants a causa de l’expulsió de científics jueus del país. En les fotografies, els bioquímics Konrad Bloch (esquerra) en 1964, l’any que va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, i Fritz Lipmann (dreta), que va rebre el Premi Nobel en 1953. Tots dos van ser expulsats d’Alemanya pel règim nazi. / Smithsonian Institution Libraries

El völkische Bewegung (“moviment völkisch”) va ser una altra raó per a la politització de l’ecologia. Una d’aquestes organitzacions nacionalistes (Artamen) havia desenvolupat en els anys vint el concepte de «sang i terra» (Bramwell, 1985), un concepte antisemita i antieslau que originalment intentava mantenir la població rural alemanya i evitar que els immigrants polonesos treballaren en les granges alemanyes. Més tard el van adoptar Himmler i les SS, que pretenien «solucionar la qüestió jueva» mitjançant l’assassinat de tots els jueus europeus i l’expulsió de milions d’europeus de l’est de les seues llars. 

Les activitats de l’entomòleg Karl Friederichs, que des dels anys vint havia desenvolupat conceptes ecològics teòrics centrant-se en l’autoregulació d’un sistema ecològic que assoleix l’equilibri biocenòtic, demostra clarament la politització de l’ecologia. En 1934 va incidir en la seua idea de processos teleològics orientats que condueixen a la preservació d’una norma en la naturalesa, encara de manera no política, per bé que les al·lusions polítiques són evidents. Quant a l’holista Adolf Meyer, aquest va afirmar que el «pensament teleològic» era un prerequisit per a «entendre l’organisme i el seu entorn com un tot viu i harmoniós». Per tant, l’ecologia era un camí «cap a una visió total del món, una visió del món en la qual tot es relaciona amb tota la resta; tot, de manera directa o indirecta, afecta tota la resta, i tot està alhora en moviment i en un procés de transformació» (Friederichs, 1934).

Tres anys després, Friederichs va declarar de manera explícita el seu intent d’«estendre el pensament ecològic» com a contribució a la ideologia i la política nazis: «Aquest esforç de l’ecòleg per a estendre la consciència de la naturalesa entre la població seria inútil si no estiguera enterament d’acord amb el corrent dels temps, especialment en termes polítics» (Frie­derichs, 1937, p. 86). Va afirmar (sense citar la font) que Hitler havia dit que l’home mai hauria de creure que s’havia convertit en l’amo de la naturalesa, sinó que havia d’entendre la necessitat dels processos en la naturalesa. Friede­richs ho va resumir de manera succinta: «L’ecologia és la doctrina de la sang i la terra» (Friederichs, 1937, p. 91). 

«Un estudi històric mostra que cada generació tendeix a oblidar aquelles accions dels seus avantpassats que no encaixen amb les perspectives prevalents»

Altres biòlegs, en particular el zoòleg Hermann Weber, van repetir aquesta idea d’una ecologia i una biologia polítiques. Segons ell, una nova era havia començat en què la biologia s’havia convertit en una ciència decisiva (Weber, 1935). «Per a nosaltres els alemanys», va dir, «la velocitat i la direcció del camí cap a la nova era estan determinades pel moviment d’Adolf Hitler». Considerava la biologia no solament com a part essencial de la nova era. Afirmava que «per a nosaltres els alemanys també és el fonament d’una nova actitud política». La biologia, concloïa Weber, ensenya a tothom «que hem d’entendre la vida en una comunitat com un fet organísmic i holístic». En un sentit més alt i nou, la biologia s’ha convertit en «una ciència política» (Weber, 1935). En 1942, quan les deportacions de jueus eren evidents per a tothom, Weber va equiparar els conceptes biològics d’«organisme i entorn» amb els de «sang i terra» en la política (Weber, 1942). 

Els resultats de la «política de sang i terra» són ben coneguts. Com s’ha indicat anteriorment, els conceptes d’unitat, integritat i organicisme van ser centrals per a la ideologia racial nazi. El cap de l’Oficina de Polítiques Racials de l’NSDAP, Walter Gross, va assenyalar en 1936: «La idea bàsica de política racial sorgeix de la consciència d’unitat i integritat de la vida. Aquesta afirmació de totalitat cobreix l’espai entre la matèria i l’esperit, i suprimeix al mateix temps la idea d’aquest dualisme. […] Per això, la doctrina racial no apareix com a part d’una altra ciència, sinó que abraça la integritat de la vida; no es queda mai en el terreny particular, sinó que crea a partir de si mateix una visió total del món, obligatòria per a la fi última de tot nacionalsocialista.» (Deichmann, 2004). La unitat i la integritat del poble alemany requerien l’exclusió de tot allò que es considerara una raça estrangera, especialment els jueus, i dels qui patiren malalties hereditàries. Per tant, els conceptes d’integritat i organicisme a l’Alemanya nazi estaven estretament relacionats amb la idea de «netejar-la» de gent indesitjable, primer negant-los drets bàsics i més endavant eliminant-los. 

 Konrad Lorenz

En 1973 Konrad Lorenz va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina. Durant els anys quaranta, Lorenz havia estat membre de l’Oficina de Polítiques Racials del partit nazi i havia defensat una «política racial amb base científica» per a erradicar els elements inferiors de la societat. En la imatge, Konrad Lorenz en una fotografia de 1940 en la qual apareix amb la insígnia nazi a la solapa. / Geheimes Staatsarchiv Preußischer Kulturbesitz, Berlin

Quan, a partir de la dècada dels vuitanta, els acadèmics i els moviments socials van començar a reflexionar de manera crítica sobre la complicitat dels científics amb les atrocitats racials dels nazis a Alemanya i en altres llocs, es va criticar severament el reduccionisme i els genetistes, mentre que la proximitat de les ideologies d’organicisme i holisme a la ideologia racial era anatema per a la majoria de moviments i comentaristes. El moviment mediambiental d’Alemanya occidental en els anys vuitanta va utilitzar la nova edició de 1959 del llibre de Karl Friederichs (publicat originalment en 1937) per a donar suport a aquesta crida a l’ecologia com a ciència natural unificadora (no interdisciplinària) en la qual es basaria el desenvolupament d’una nova era científica que hauria de reemplaçar l’era de la ciència reduccionista causal (Trepl, 1987, p. 17). Segons el científic polític i escriptor Peter Cornelius Mayer-Tasch (1985, p. 9), «l’ecologia política [molt probablement] es convertirà en la guia del postmodernisme de manera similar a com el cientifisme il·lustrat ha estat la guia del modernisme i la teologia ho va ser de l’edat mitjana». Ni Mayer-Tasch ni cap altre dels promotors d’una ecologia política van esmentar l’existència d’una ecologia política en els anys trenta i quaranta. D’igual manera, encara que durant els anys quaranta l’etòleg Konrad Lorenz, membre de l’Oficina de Polítiques Racials de l’NSDAP, havia demandat una «política racial amb base científica» que erradicara els elements inferiors de la societat (Deichmann, 1996, p. 187–191), va ser cèlebre entre els representants dels moviments ecologistes d’Alemanya i Àustria en els anys setanta com un dels seus mentors en qüestions de preservació de la naturalesa i protecció de la vida. En el seu llibre Die acht Todsünden der zivilisierten Menschheit, publicat en 1973 i traduït a l’espanyol anys després com Los ocho pecados mortales de la humanidad civilizada, Lorenz no esmenta l’holocaust, la qual cosa va portar el científic social nord-americà Donald Campbell a comentar que «encara que les armes nuclears estan en la seua llista de pecats capitals, el nacionalisme genocida ja era el pecat capital número u fins i tot abans de les bombes atòmiques i les bombes d’hidrogen» (Evans, 1975, p. 1069).

La idea d’una racionalitat cien­tífica moderna que substituïsca cada vegada més el coneixement i els mites populars es basa en la distinció entre fets i valors i, en essència i de manera ideal, en la independència dels corrents polítics. La indiferència sobre aquesta distinció va portar els científics a promoure la idea d’ecologia política i a etiquetar com a inferiors o superiors individus amb malalties o trets hereditaris suposats o reals. Avalua­cions com aquestes no són científiques, sinó que són el resultat d’una ideologia. Una de les pitjors prostitu­cions de la biologia al servei de la política racial nazi del moment va ser la petició del futur premi Nobel Konrad Lorenz entre 1940 i 1943 d’una «política racial amb base científica» per a erradicar els elements inferiors de la societat. 

Un estudi històric mostra que cada generació tendeix a oblidar aquelles accions dels seus avantpassats que no encaixen amb les perspectives prevalents. En el context dels nostres propis temps, la reaparició de la nació estat i el declivi d’un ordre internacional liberal, reforçat per la desinformació i les doctrines nacionalistes, ja estan soscavant la neutralitat de valors darrere del coneixement. Ens convé recordar que les posicions i accions anticientífiques o excessivament escèptiques que aquestes qüestions fomenten no condueixen a una ciència millor ni més ètica. Per contra, contribueixen a la irracionalitat i a actituds de postveritat i alimenten els perills per a la ciència i la humanitat que aquestes comporten. 

Referències

Bergmann, B., Epple, M., & Ungar, R. (Eds.). (2012). Transcending tradition. Jewish mathematicians in German speaking academic culture. Heidelberg: Springer. doi: 10.1007/978-3-642-22464-5

Beyerchen, A. D. (1997). Scientists under Hitler: Politics and the physics community in the Third Reich. New Haven: Yale University Press.

Bramwell, A. (1985). Blood and soil: Richard Walther Darré and Hitler’s ‘Green Party’. Bourne End, Buckinghamshire: Kensal.

Charpa, U., & Deichmann, U. (2007). Jews and sciences in German contexts. Case studies from the 19th and 20th centuries. Tübingen: Mohr-Siebeck.

Deichmann, U. (1996). Biologists under Hitler. Cambridge/Londres: Harvard University Press.

Deichmann, U. (1999). The expulsion of Jewish chemists and biochemists from academia in Nazi Germany. Perspectives on Science, 7(1), 1–86. doi: 10.1162/posc.1999.7.1.1

Deichmann, U. (2000). An unholy alliance. The Nazis showed that ‘politically responsible’ science risks losing its soul. Millenium-essay. Nature, 405, 739. doi: 10.1038/35015633

Deichmann, U. (2001). Flüchten, Mitmachen, Vergessen. Chemiker und Biochemiker im Nationalsozialismus. Weinheim: Wiley/VCH. doi: 10.1002/3527603026

Deichmann, U. (2004). Politische Ökologie, biologische, chemische und medizinische Umweltforschung in der NS-Zeit. Acta Historica Leopoldina, 39, 117–134.

Evans, R. I. (1975). Konrad Lorenz: The man and his ideas. Nova York/Londres: Harcourt Brace Jovanovich. 

Friederichs, K. (1934). Vom Wesen der Ökologie. Sudhoffs Archiv zur Geschichte der Naturwissenschaften, 27, 277–285.

Friederichs, K. (1937). Ökologie als Wissenschaft von der Natur. Leipzig: J. A. Barth.

Hutton, C. (2005). Race and the Third Reich: Linguistics, racial anthropology and genetics in the dialectic of Volk. Cambridge: Polity Press. 

Joravsky, D. (1970). The Lysenko affair. Chicago: University of Chicago Press.

Kennedy, E. P. (2001). Hitler’s gift and the era of biosynthesis. Journal of Biological Chemistry, 276, 42619–42631. doi: 10.1074/jbc.R100051200

Mayer-Tasch, P. C. (1985). Aus dem Wörterbuch der politischen Ökologie. Munic: Dt. Taschenbuch-Verlag.

Müller-Hill, B. (1988). Murderous science: Elimination by scientific selection of Jews, Gypsies, and others, Germany 1933–1945. Oxford: Oxford University Press.

Sussman, R. W. (2014). The myth of race: The troubling persistence of an unscientific idea. Cambridge/Londres: Harvard University Press.

Trepl, L. (1987). Geschichte der Ökologie: vom 17. Jahrhundert bis zur Gegewart: zehn Vorlesungen (Vol. 4070). Frankfurt: Athenäum.

Weber, H. (1935). Lage und Aufgabe der Biologie in der deutschen Gegenwart. Zeitschrift für die gesamte Naturwissenschaft, 1, 95–106.

Weber, H. (1942). Organismus und Umwelt. Der Biologe, 11, S. 57.

Wetzell, R. (2017). Eugenics, racial science, and Nazi biopolitics. En D. Pendas, M. Roseman, & R. Wetzell (Eds.), Beyond the racial state: Rethinking Nazi Germany (p. 147–175). Cambridge: Cambridge University Press. doi: 10.1017/9781316691700.006 

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)
Directora del Centre Jacques Loeb per a la Història i la Filosofia de les Ciències de la Vida de la Universitat Ben-Gurion del Negev (Israel) i professora adjunta en la mateixa universitat, així com en la Universitat de Colònia (Alemanya). La seua investigació se centra en l’origen i el canvi de conceptes en la biologia moderna i en l’impacte de diverses ideologies en la ciència. Algunes de les seues publicacions recents inclouen: Epigenetics: The origin and evolution of a fashionable topic i Biologists under Hitler. Ha rebut diversos premis pel seu treball, com el Premi Ladislaus Laszt de la Universitat de Ben-Gurion i la Medalla Gmelin Beilstein de la Societat Química Alemanya. [email protected]