La contribució científica de l’exili

The Exiles’ Scientific Contribution. Citing the Journal Ciencia (1940-1975).
Ciencia was a publication launched by Spanish scientists, exiled due to the Civil War (1936-1939), through which they disseminated their work. Despite economic setbacks, which were to blame for the irregularity of its issues, the magazine became an internationally renowned focus of study between 1941 and 1975, during which time it was published in Mexico. The Editorial Board brought together the major names in Spanish science that had been forced to leave the country. Noteworthy was the high female participation in writing articles for publication, touching on topic areas such as Biomedical Sciences.

«Un dels objectius dels científics exiliats va ser el de demostrar la vitalitat de la comunitat espanyola exiliada, a través de la publicació d’articles científics i la creació de grups de treball»

La derrota del govern de la República Espanyola, després de la Guerra Civil de 1936-1939, va obligar un gran nombre d’intel·lectuals a patir un llarg i penós exili per a evitar les represàlies dels vencedors. Com a conseqüència del seu compromís polític amb els partits d’esquerra, molts científics de distintes àrees del saber (metges, biòlegs, matemàtics, entomòlegs, bioquímics, etc.) que havien ocupat càrrecs de responsabilitat en les estructures polítiques republicanes hagueren d’exiliar-se. El primer pas del seu exili els va conduir a França, majoritàriament, però la situació política d’Europa els va obligar prompte a iniciar una nova aventura cap als països de l’Amèrica de parla hispana, que es van oferir a acollir-los amb una generositat i una calidesa que no havien trobat en la mateixa Europa.

El naturalista Ignacio Bolívar Urrutia va ser un dels fundadors de la revista Ciencia i el seu primer director, fins a la seua mort el 1945. En el moment d’exiliar-se, Bolívar era president de la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE). / © Biblioteca de la Residencia de Estudiantes, Madrid

Per a demostrar el perill que la permanència a Espanya comportava per a aquests intel·lectuals, podem posar el cas del valencià Joan Baptista Peset Aleixandre. Catedràtic de Medicina Legal i rector de la Universitat de València entre 1932 i 1934, Peset era un home de reconegut prestigi intel·lectual, com demostren les seues nombroses publicacions en revistes científiques i els seus doctorats en medicina, dret i ciències químiques, així com el seu càrrec de director de la prestigiosa revista valenciana Crónica médica. Considerant que la seua actuació política, durant el període republicà, no constituïa motiu suficient per a allunyar-se de la seua família i del seu entorn, Peset Aleixandre va decidir romandre a València en acabar la Guerra Civil. Va ser denunciat, empresonat i jutjat en consell de guerra, i al maig de 1941 va ser executat al cementeri de Paterna. Només després del final de la dictadura ha pogut ser rehabilitada la seua figura humana i intel·lectual i rescabalar-lo, si és possible, de l’abandó en què la Universitat de València de la postguerra va deixar qui havia estat el seu rector.

Els científics i intel·lectuals que es van exiliar van haver de passar per múltiples vicissituds, però van poder conservar la vida i, una vegada assentats en els països d’acollida, dedicar-se novament al conreu de les seues respectives professions. Un dels seus objectius va ser el de demostrar la vitalitat de la comunitat espanyola exiliada, a través de la publicació d’articles científics i la creació de grups de treball, que mantingueren viva l’esperança dels republicans, enfront d’una Espanya opaca, que havia quedat privada de les seues principals figures intel·lectuals.

Cándido Bolívar (segon per l’esquerra) en l’exili, al costat del geògraf Antonio Núñez (primer per la dreta), el zoòleg Carlos de la Torre (al centre) i altres col·legues cubans a la Gran Antilla. Juntament amb son pare, Ignacio Bolívar, i al bioquímic Francisco Giral, Cándido Bolívar va ser un dels fundadors de la revista Ciencia, de la qual va ser director. / © Col·lecció d’Antonio Bolívar

Dins d’aquest context es va crear la revista Ciencia, que es va publicar a Mèxic entre 1940 i 1975. Els seus fundadors van ser Ignacio Bolívar Urrutia, entomòleg que havia creat el Museu d’Història Natural de Madrid, el seu fill, el també entomòleg Cándido Bolívar i Pieltain, i el bioquímic Francisco Giral.

La intenció dels fundadors va ser establir una estreta relació entre els científics espanyols exiliats a Mèxic, Colòmbia, Argentina, etc. i els intel·lectuals oriünds d’aquells països, així com aconseguir la col·laboració de científics europeus i nord-americans, amb els quals els editors de la revista mantenien relació d’amistat.

Al llarg de la trajectòria de la revista van figurar, en el seu comitè de redacció, els científics més destacats, tant espanyols com americans. Ignacio Bolívar, en una carta dirigida a Indalecio Prieto que reprodueix Alfredo Baratas, deia sobre la revista Ciencia que:

Convenia demostrar a ulls del món, i especialment dels científics americans, que la ciència espanyola no havia desaparegut, ni s’havia sotmès als designis dels dictadors, i com, majoritàriament, va haver d’abandonar la Península i es trobava acollida entre els seus col·legues europeus i americans. Per això va sorgir la revista Ciencia.

Com afirma Baratas, la revista es va constituir «en un aparador de l’activitat exercida pels republicans exiliats». Ciencia es va consolidar, al llarg de la seua trajectòria, com un referent de primer ordre de la producció científica en llengua castellana. Francisco Giral, en l’article titulat «La revista Ciencia», el qual ens ha estat de gran utilitat per a poder contextualitzar el nostre treball, ens diu sobre el prestigi aconseguit per aquesta publicació:

En la dècada dels seixanta, quan va començar a organitzar-se a Filadèlfia un Institut Internacional de la Informació Científica que va començar a reproduir els sumaris de les principals revistes científiques del món (Current Contents), va triar per a la primera selecció poc més d’un miler de revistes internacionals. Entre aquest miler llarg, només trobem set re­vistes en espanyol editades en quatre països de parla espanyola; una d’elles era Ciencia, editada a Mèxic.

Francisco Giral ens parla també de la irregularitat en la periodicitat d’edició de la revista, per motius principalment econòmics, sobretot perquè no volien dependre de subvencions de cap entitat pública que poguera influir en la independència de criteri de la revista. Això es constata en l’aparició de l’últim número anual, amb data de l’any següent, i en l’acumulació de fascicles també de manera irregular.

«Com a conseqüència del seu compromís polític amb els partits d’esquerres, molts científics de distintes àrees del saber que havien ocupat càrrecs de responsabilitat hagueren d’exiliar-se»

L’objectiu del nostre treball ha estat l’anàlisi de la contribució dels exiliats espanyols a la continuïtat de la publicació, així com la dels investigadors dels països sud-americans, europeus, o els científics dels Estats Units.

Per a això hem treballat a partir dels sumaris dels fascicles de la revista Ciencia, procedent de la col·lecció que es conserva en la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid, la més completa de les que es conserven a Espanya, perquè, com diu Giral, hi ha escassos exemplars d’aquesta publicació en les hemeroteques espanyoles, atès que:

Quan al maig de 1940 es van anar a lliurar en l’Administració de Correus de Mèxic els paquets del tercer número destinats a Espanya es va mostrar als editors de la revista un ofici de l’Administració de Correus d’Espanya recomanant a l’Administració mexicana que no admetera paquets de la revista Ciencia perquè serien íntegrament tornats per haver estat prohibida la seua difusió a Espanya. Mai es va escriure una sola línia de política en la dita revista […] però el fet de veure reunits tants noms de la ciència espanyola exiliada treballant i publicant des de Mèxic en col·laboració amb una selecta i nombrosa llista de científics hispanoamericans pareix que va ser considerat per les autoritats tiràniques franquistes com una agressió pitjor que els atacs militars.

José Puche Álvarez, catedràtic de fisiologia i exrector de la Universitat de València, va ser l’últim director de Ciencia fins que va deixar d’aparèixer el 1975. Puche havia substituït Cándido Bolívar, fill d’Ignacio, en la direcció de la revista. / © Universitat de València

Estructura de la revista Ciencia

Com ja s’ha comentat, la revista Ciencia va ser publicada a Mèxic entre 1941 i 1975 i està considerada com l’òrgan d’expressió de la ciència espanyola en l’exili. Els elements d’identificació de la revista se situen en la portada i en el seu revers. El comitè editorial va estar format pel director, la secretaria de redacció i el consell de redacció.

Des de 1940 fins a 1945 va ser director el naturalista espanyol Ignacio Bolívar Urrutia, que havia eixit de Madrid com a president de la Junta para la Ampliación de Estudios, en la qual havia substituït Cajal quan aquest va morir (1934). Bolívar Urrutia feia vint anys que s’havia jubilat quan es va fer càrrec de la direcció de la revista i va publicar-hi algun article de la seua especialitat, l’entomologia, com també en altres revistes mexicanes. Al morir va ser substituït pel físic madrileny Blas Cabrera, exrector de la Universitat Central de Madrid i professor d’electricitat i magnetisme de la Facultat de Ciències de Madrid. Després de la seua mort, produïda també el 1945, va ser substituït per Cándido Bolívar Pieltain, fill d’Ignacio Bolívar. Finalment, quan aquest va caure malalt, va ser substituït pel murcià José Puche Álvarez, catedràtic de fisiologia i exrector de la Universitat de València, fins al 1975 en què la revista va deixar de publicar-se.

«La intenció dels fundadors de Ciencia va ser crear una estreta relació entre els científics espanyols exiliats i els intel·lectuals oriünds d’aquells països»

La secretaria de redacció va estar composta per tres o sis membres, segons l’època. Els tres primers van ser els espanyols Cándido Bolívar Pieltain (professor de zoografia d’articulats de la Facultat de Ciències de Madrid), Isaac Costero (professor d’histologia de la Facultat de Medicina de Valladolid) i Francisco Giral (professor de química orgànica de la Facultat de Farmàcia de Santiago de Compostel·la).

Als cinc anys, Isaac Costero va ser substituït per l’hidrobiòleg mexicà Bibiano F. Osorio Tafall. Quan Cándido Bolívar va passar a dirigir la revista, el seu lloc en la secretaria de redacció va ser ocupat per Honorato de Castro, professor de cosmografia i física del globus de la Facultat de Ciències de Madrid. La marxa a Nacions Unides d’Osorio Tafall va ser substituïda pel zoòleg Federico Bonet.

L’exrector de la Universitat Central de Madrid, Blas Cabrera, va ser director de la revista Ciencia durant un breu període de temps en substitució d’Ignacio Bolívar. Cabrera ocuparia aquest càrrec fins la seua mort en 1945. / © Mètode

El consell de redacció va estar compost per aproximadament 90 membres de diversos països hispanoamericans i europeus. Francisco Giral, en el seu treball «La revista Ciencia», presenta la llista de científics espanyols emigrats per l’exili.

Al llarg de la seua vida la revista va mantenir un esquema general, que no es va complir sempre, amb una sèrie de seccions fixes i altres que es van publicar esporàdicament, les més importants d’aquestes foren: «La ciencia moderna», on es presentava un article extens de revisió o posada al dia d’un problema científic, firmat per un sol autor i amb àmplia bibliografia; i la denominada «Comunicaciones originales», que va consistir en una secció d’articles més breus i amb referències bibliogràfiques menys nombroses que en el cas anterior, destinades a publicar les noves aportacions dels científics exiliats.

Els articles de la secció principal, és a dir, la de «Comunicaciones originales», solien estar estructurats, ja fóra segons els apartats habituals dels articles originals, o en diversos epígrafs i s’acompanyaven d’un breu resum no estructurat en espanyol i en anglès i, de vegades, en alemany. Generalment els articles es publicaven en espanyol, però, segons indica Giral, va ser una ostentació de Cándido Bolívar publicar diversos treballs en els idiomes originals en què venien redactats. En les instruccions als autors s’indicava que la revista acceptaria els treballs escrits en espanyol, portuguès, francès, anglès, italià i alemany.

Com que Ciencia era una revista multidisciplinària, no van poder establir-se normes específiques per a la presentació de la bibliografia, de manera que s’aconsellava que cada autor utilitzara les regles establertes per a la seua especialitat per alguna de les publicacions periòdiques internacionals de reconegut prestigi.

«Les matèries tractades en la revista són molt variades, amb especial incidència en les ciències biomèdiques i centrades en l’estudi dels països de recepció dels científics exiliats»

Contingut de la revista ‘Ciencia’

Tot i acceptar articles en diversos idiomes, com ja s’ha comentat, l’idioma predominant en la revista Ciencia és l’espanyol, utilitzat com a llengua d’expressió científica en 932 articles, el que representa el 93,2% del total. En un segon grup trobem els articles que han utilitzat com a llengua l’anglès, amb 20 articles (2%), seguida, en tercer lloc pel portuguès, amb 15 articles (1,62%). El tercer grup, pràcticament insignificant, el constitueix  en l’italià i el francès, amb un article cadascun. No hem localitzat els articles en alemany que cita Giral.

Les matèries tractades al llarg de la vida de la revista són molt variades i comprenen aspectes amplis de les ciències, però amb especial incidència en el que actualment denominem ciències biomèdiques i centrades en l’estudi dels països de recepció dels científics exiliats: Mèxic i Colòmbia, o d’aquells amb els científics de les quals tenien unes relacions especials d’amistat els redactors de la revista, com ara Brasil.

Molts dels autors que publiquen en la revista Ciencia, al llarg dels anys d’edició d’aquesta, ho fan de manera irregular. Per això les seues contribucions no són quantitativament destacables.

La revista Ciencia es va convertir en tot un aparador de l’activitat investigadora dels científics exiliats. Dalt, primera pàgina d’un article de Severo Ochoa amb el títol «Repetición del ácido ribonucleico de virus», publicat el 1965. / © Biblioteca de la Residencia de Estudiantes, Madrid

Potser el que més ens ha sorprès de l’anàlisi del contingut de la revista és la participació femenina com a firmants dels treballs d’investigació. La perfecta integració de les científiques en aquesta època en els equips masculins –la qual cosa dóna idea de la situació de la dona en l’Espanya republicana, almenys en l’estatus intel·lectual– contrasta sensiblement amb el retrocés ideològic que va representar el d’aquelles que van romandre en l’Espanya de postguerra.

Des del primer volum, editat el 1940, apareixen ja articles firmats per investigadores. La primera que s’ha localitzat és Marietta Blau, qui entre 1940 i 1944 va publicar un total de quatre articles com a única firmant. El nombre total de dones que apareixen com a firmants ascendeix a 97. El bioquímic Francisco Giral és el que apareix en un nombre més gran d’ocasions com a cofirmant junt amb dones: en 24 dels 58 articles seus que hem localitzat en la revista, variant constantment la cofirmant femenina. Això fa pensar que havien de ser estudiants que participaven, junt amb Giral, en l’experimentació de laboratori.

Ens ha semblat important ressaltar la contribució femenina en la revista, ja que els treballs de bibliografia secundària consultats, com els de Baratas (2001) o Casado (2001), no citen aquesta destacada contribució de les dones a l’exercici de l’activitat científica de l’exili espanyol republicà.

Podríem concloure que la revista Ciencia va ser el marc que va permetre que els científics exiliats espanyols de la Guerra Civil pogueren continuar les seues investigacions; la publicació esdevingué l’òrgan d’expressió d’uns investigadors que demostraren la seua vitalitat publicant nombrosos articles i també aconseguint col·laboracions de científics de quasi tot el món. Malgrat les vicissituds i els problemes econòmics que va patir al llarg dels seus trenta-quatre anys de pervivència, la revista aconseguí consolidar-se com a referent de primer ordre de la producció científica en llengua castellana.