Mirar-se de cara a l’espill

Jo Spence i Hannah Wilke

doi: 10.7203/metode.77.2477

84-77

RESUM
El càncer ha estat durant molt de temps una malaltia tabú assetjada per l’ocultació i el silenciament social i per la consegüent exclusió del marc de la representació visual i artística. Aquest text pretén posar en relleu el paper pioner de dues artistes –Hannah Wilke i Jo Spence– que en la dècada dels vuitanta van trencar amb la por i el pudor a representar aquesta malaltia i van introduir en la seua obra les seues experiències, viscudes en primera persona, del càncer. L’autoretrat fotogràfic, seguint diverses estratègies que van de la fototeràpia a la labor desconstructiva d’estereotips i tabús o la militància crítica, serveix a aquestes autores per a enfrontar-se personalment a aquesta patologia i intentar des-entranyar les metàfores i estigmes que l’envolten socialment i culturalment. 

Paraules clau: càncer, visibilització, autoretrat, fototeràpia, desconstrucció crítica, articulació del gènere femení, Hannah Wilke, Jo Spence, Marie Mandy.

Les connexions entre malaltia i representació artística són de molt divers signe i vénen de llarg. Per trobar la presència de la malaltia en l’art ens podríem remuntar a l’antiguitat i a la creació de tota una sèrie d’amulets i talismans amb finalitat sanadora. Però no sols s’ha donat aquesta relació benefactora, també la presència de cossos malalts en la història de la representació ha servit per a donar forma a l’abjecció i a allò que cal denigrar i estigmatitzar socialment. Una altra reblada, fins i tot més radical, d’aquest enfocament és la generació d’un tabú silenciador entorn de determinades afeccions que s’enquisten en l’ocultació i la consegüent exclusió del marc de la representació. D’altra banda, determinats enfocaments i teories estètiques han vist la malaltia com un esperó per a la creativitat. La presa de consciència del propi cos, el dolor o la reflexió sobre la mortalitat associades a les xacres i malalties generen un estat depressiu que propiciaria la coneguda malenconia creativa a què Albrecht Dürer va dedicar el seu cèlebre gravat Melancholia I i de la qual les teories romàntiques de l’art han tret tant de profit (només cal recordar que hom pensava que les fases finals de la tuberculosi propiciaven la creació o la importància que hom va atorgar a la bogeria).

86-77

Hannah Wilke. S.O.S. – Starification Object Series, 1974-82. Còpies en gelatina de plata amb escultures de xiclet, dimensions variables. / Cortesia de Ronald Feldman Fine Arts, Nova York

«Dues malalties com el càncer i la sida han reactivat la creació contemporània entorn de la malaltia en l’últim quart del segle passat»

No obstant això, i acostant-nos al nostre present –i ja lluny d’enfocaments romàntics–, dues malalties com el càncer i la sida han reactivat la creació contemporània entorn de la malaltia en l’últim quart del segle passat. Dues afeccions maleïdes i sense guariment definitiu, que, com Susan Sontag analitza en les seues conegudes anàlisis culturals sobre aquestes malalties, estan socialment farcides de tabús i metàfores estigmatitzadores. Un bon nombre d’artistes i literats que van viure en primera persona, o molt de prop, aquestes malalties es van llançar a analitzar minuciosament aquesta experiència per mitjà de l’autobiografia, del diari personal i de l’autoretrat fotogràfic. Aquest és el cas tant de l’obra de l’artista americana Hannah Wilke (1940-93) com la de la fotògrafa anglesa Jo Spence (1934-92), les produccions de les quals es van centrar en la representació fotogràfica de la malaltia del càncer una vegada que elles mateixes van ser diagnosticades d’aquesta afecció, encara que Wilke ja havia fet una incursió en el tema quan sa mare va haver de lluitar contra un càncer de mama. Totes dues són pioneres a donar visibilitat a una malaltia silenciada i emmascarada durant molt de temps i no sols en el camp de l’art sinó també –i de manera més sagnant– en l’àmbit social. Mitjançant diverses estratègies, que van des de la fototeràpia fins a la militància crítica, aquestes artistes utilitzen l’autoretrat per confrontar tant el silenci i l’ocultació com la denigració i commiseració que la societat occidental exerceix sobre els cossos malalts i en especial sobre el de les dones amb càncer.

87ab-77

Hannah Wilke. Intra-Venus Series #4, 26 de juliol i 19 de febrer de 1992, 1992. Fotografia cromogènica en paper Supergloss (díptic), 122,61 x 183,61 cm. / Helsinky City Art Museum, Finlàndia

En aquest sentit, el cas de l’obra de Wilke és paradigmàtic, ja que revela la importància dels paràmetres de gènere en la vivència física i psicològica d’aquesta malaltia. El seu treball des de mitjan anys seixanta es va centrar en la celebració de la fisicitat del cos de la dona (obres de làtex i argila amb formes vulvars que es van avançar a l’art vaginal dels anys setanta) i va utilitzar el propi cos per a un bon nombre de peces fotogràfiques i de performances. Peces com l’emblemàtica S.O.S. Starification Objects Series (1974) jugaven de manera ambivalent entre la glorificació de la dona en la cultura popular i la crítica al pes opressor que la societat patriarcal exerceix sobre les dones simplement per haver nascut amb una determinada marca de diferència sexual. L’artista apareix imitant un repertori de les postures sexies i coquetes de les models publicitàries i coberta amb una sèrie de cicatrius en forma vaginal fetes amb xiclet. Els marcadors sexuals situarien de manera predeterminada els individus en la societat amb un estatus o un altre de poder. Als ulls del feminisme més ortodox el seu atractiu físic va ser un impediment per a una lectura seriosa del seu treball de tipus crític, ben al contrari se li va acusar de narcisista i de reforçar les estratègies d’objectualització del cos femení imperants en la cultura occidental. Aquesta reacció contra el seu treball va canviar radicalment en els noranta, quan es va presentar de manera pòstuma la seua sèrie Intra-Venus Series a Nova York el 1994. Aquest conjunt de treballs fets després que se li diagnosticara un limfoma el 1987 consisteix en una sèrie de dibuixos i de fotografies en què la mateixa artista continua sent el focus d’atenció però ara amb el seu cos devastat per la malaltia. El títol (Intra-Venus) fa al·lusió per un costat a Venus, deessa de la bellesa i de l’amor en la mitologia i l’art occidental, i per un altre a la medicació i l’alimentació intravenosa a què es va sotmetre en l’hospital.

«El cas de l’obra de Wilke és paradigmàtic, ja que revela la importància dels paràmetres de gènere en la vivència física i psicològica del càncer»

En les fotos l’autora fa una citació paròdica de les convencions estètiques i arquetips femenins de dona bella, en els quals ella mateixa havia estat encasellada, però prescindint de tots els additaments de la mascarada femenina. Sense cap pudor i trencant tabús apareix sense maquillar, amb el cos inflat i sobretot (en gran part de les imatges) sense cabells, posant en escena actes, poses i gestos d’una feminitat exagerada. Així la veiem posant com una femme fatale, figuraamb què tradicionalment l’havien vinculada en el món de l’art tant homes com dones, però calba i amb vies en les mans, que recolzava sobre el rostre; mirant a la càmera amb la boca oberta, que al·ludeix a Gestures, una peça de 1974 en la qual amb les mans es crea suggestius orificis en la cara, que converteix en un cos penetrable, però que ací simplement és oberta perquè siga penetrada per a una auscultació mèdica; coberta amb una manta blava d’hospital com una marededéu; nua amb un gerro al cap a la manera d’una Venus; o joguinejant sensualment en un llit de llençols blancs com en un quadre de François Boucher, però amb apòsits a les natges. La mirada objectualitzadora és doblement negada davant del seu cos malalt, contaminat, debilitat i botinflat pels tractaments. La malaltia la va obligar a distanciar-se de la seua pròpia bellesa i de les normes estètiques de la feminitat; aquesta distància li permet desconstruir la idea de la imposició d’una identitat de gènere normativa i al mateix temps d’un cos sa, jove i vigorós. Les dones amb càncer han d’enfrontar-se no sols al deteriorament físic sinó també a la pressió de la pèrdua de dos significants fonamentals de la feminitat normativa com són els pits i els cabells. L’ús de perruques i de pròtesis mamàries mostra de manera dramàtica el caràcter performatiu del gènere que va assenyalar Judith Butler i també el del cos sa. El gènere, la sexualitat i el cos sa són construccions culturals ideals a les quals hem de respondre constantment i que generen grans dosis d’ansietat, i en el cas de les pacients de càncer de manera redoblada. Wilke, amb tota sinceritat, exhibeix la degeneració del seu cos –abans bell– desfent al mateix temps tota una sèrie de clixés de gènere i de tabús representacionals a l’entorn del càncer, mostrant-se com una dona valenta que riu davant de la malaltia i la mort.

87-77

Hannah Wilke. Intra-Venus Series #6, 19 de febrer de 1992, 1992. Fotografia en papel cibachrome. / Helsinky City Art Museum, Finlàndia

El treball de Jo Spence també va afrontar amb gosadia la representació del càncer per mitjà de la fotografia, entesa en el seu cas com una eina de poder terapèutic i amb grans possibilitats educatives i pedagògiques. L’autora, vinculada des dels inicis de la seua carrera a un feminisme militant d’arrel marxista, va participar en diversos projectes col·lectius educatius basats en la fotografia i va generar algunes exposicions com Women, Work and Wages (1973-75) o Who’s Still Holding the Baby? (1978) en les quals s’abordava la situació de les dones respecte al treball, els salaris o l’atenció als nens. En aquests projectes es combinava la tradicional fotografia documental amb entrevistes, informació extreta de periòdics i material educatiu per a informar i despertar la consciència crítica de l’espectador sobre el problema abordat. El 1982, quan va saber que tenia un càncer de mama, el seu treball va fer un tomb i va passar del punt de vista social i dels problemes de classe a qüestions relacionades amb la seua subjectivitat i la seua salut, encara que mai va abandonar la visió i els modes de fer d’una pràctica artística compromesa políticament. Després de sotmetre’s a una lumpectomia (cirurgia en què només s’extrau el tumor mamari i la part circumdant en compte d’extirpar tot el pit) i després de rebutjar la mastectomia que li recomanaven el metges, va realitzar The Picture of Health? (1982-91).

«Jo Spence va afrontar amb gosadia la representació del càncer per mitjà de la fotografia com una eina de poder terapèutic i amb grans possibilitats pedagògiques»

En aquest projecte, igual com en la seua trajectòria anterior, pretenia educar l’espectador sobre un tema poc tractat, per no dir silenciat, i fer una crítica molt dura tant de la representació social de la malaltia com de les visions del cos sa i desitjable de la dona, com també de la institució mèdica. En primer lloc va realitzar una àmplia investigació sobre els diversos tractaments del càncer i va descobrir la utilització per part de la institució mèdica dels malalts per experimentar amb diversos tractaments. Es va veure a si mateixa, amb gran sorpresa, inclosa en una llista secreta de persones que es podien sotmetre a assajos clínics. D’altra banda va trobar que hi havia tota una sèrie de tractaments alternatius menys agressius que donaria a conèixer mitjançant xarrades i articles per informar, educar i propiciar l’apoderament del pacient. Aquest projecte va sorgir de la seua pròpia experiència com a pacient i dels sentiments que va experimentar en ser tractada pel sistema mèdic i els seus protocols. Abans de ser operada es va sentir com un objecte que s’impersonalitza, es marca, se li priva de qualsevol veu i que s’infantilitza. En un dels panells fotogràfics apareix la pròpia artista amb la bata per a entrar a la sala d’operacions amb una gorra i un xumet o xuclant-se el dit, com si es tractara d’un bebè. Un altre dels panells està dedicat a l’actitud del pacient com a heroi o víctima i parodia, també amb humor, els reductors estereotips de l’imaginari social entorn dels malalts, amb el qual de manera maniquea s’és guanyador o perdedor, moralment fort o dèbil.

88ok-77

Esquerra, Jo Spence i Terry Dennett. The Property of Jo Spence, 1982-86. Pertanyent a The Picture of Health? Centre, Jo Spence i Terry Dennett. 15th October, 1984, 1984. Pertanyent a The Cancer Project. A la dreta, Jo Spence i Terry Dennett. Crash Helmet Portrait, 1983. Pertanyent a The Picture of Health? / The Jo Spence Memorial Archive, Londres

Per a la presentació de la seua tumorectomia es va fer un conjunt de fotos amb reminiscències de la fotografia policial que va dissenyar Alphonse Bertillon en el segle xix. En 15th October, 1984, l’autora apareix de front i de perfil amb el cap tallat per assenyalar la pèrdua d’humanització en el seu tractament i l’anonimat dels pacients en el sistema mèdic. Mostra ostensiblement la cicatriu al pit i amb una cartel·la a la mà indica la data en què es va fer la foto i l’estat del seu cos en aquell moment. La fotografia de malalts i de criminals té concomitàncies per a l’autora. El cos del malalt és mesurat i arxivat com el d’un criminal. En alguns treballs últims, com The Final Project (1991-92),va treballar amb la superposició d’imatges. Per exemple en Decay Project I, 1984 (1991-92) reprèn fotografies antigues del seu cos dels anys vuitanta sobre les quals llisca una superfície clavillada, en descomposició, que ens parla de manera malenconiosa de la fuga del temps i de la preparació per a la mort. En aquesta mateixa línia es troba Looking Death in the Eye (1991-92), en la qual fa coincidir una calavera, imatge de la mort, amb els ulls de l’autora.

Els treballs d’aquestes dues pioneres en la representació del càncer ens poden incomodar, fer que desviem la mirada per evitar-los perquè ens acosten al patiment i al dolor, però en qualsevol cas són treballs exemplars que expliquen com afrontar i viure la malaltia de manera crítica, destapant tabús i defugint el victimisme.

Bibliografia

Dennett, T. et al., 2005. Jo Spence. Más allá de la imagen perfecta. Fotografía, subjetividad, antagonismo. Macba. Barcelona.

Hannah Wilke Collection & Archive. <www.hannahwilke.com>.

Le Breton, D., 1999. Antropología del dolor. Seix Barral. Barcelona.

Sander, G., 1988. Disease and representation; Images of Illness from Madness to AIDS. Cornell University Press. Ithaca.

Sontag, S., 1996. La enfermedad y sus metáforas i El sida y sus metáforas. Taurus, Madrid.

Sontag, S., 2007. Bajo el signo de Saturno. Debolsillo Ediciones. Madrid.

Spence, J., 1995. Cultural Sniping: The Art of Transgression. Routledge. Londres.

Wilke, H., 1995. Intra-Venus. Ronald Feldman Fine Arts. Nova York. Wilke, H., (1940-1993), 2006. Hannah Wilke: exchange values. Artium. Vitòria.

© Mètode 2013 - 77. La línia roja - Primavera 2013

Professor titular del departament de Filologia Francesa i Italiana. Universitat de València.

Professor del departament de Belles Arts, Àrea escultura, Universitat de Múrcia.