On la natura ens diu allò que no ens pot dir enlloc més

Les cales a través de la pintura

pintura mallorquina

La capacitat de la pintura per crear espais mítics es veu reflectida en les obres que tenen com a protagonistes les cales balears, amb artistes com Santiago Rusiñol, Degouve de Nuncques o Joaquim Mir. No obstant això, el paper de la pintura no ha estat el que s’hauria pogut esperar per conscienciar els ciutadans del valor del paisatge, i molts d’aquests espais no s’han salvat de l’impacte del turisme i la construcció.

Visitants i mallorquins davant el paisatge

Sobre el protagonisme del paisatge a la pintura mallorquina en el tomb dels segles xix al xx no s’han detectat dubtes significatius. Cert que reduir a aquest gènere la història d’aquell període esplendorós seria del tot inadmissible: tant com pretendre que el paisatgisme practicat amb posterioritat no mereix cap atenció especial –ens ho impugnarien les figures de Miquel Brunet, de Jaume Mercant, de Juli Ramis, etc., fins al mateix Miquel Barceló–. Sí que és cert, però, que, de la capacitat de la pintura de crear espais mítics en fórem especialment conscients a partir d’aquells artistes, majoritàriament externs –visitants de darreria del segle xix i començament del xx– a la conquesta de la llum, que contribuirien a sintonitzar la pintura mallorquina amb els moviments predominants al continent: en una primera etapa, cal consignar el pes en aquesta modernització de figures com Santiago Rusiñol, Degouve de Nuncques o Joaquim Mir.

«La cala ens convida a la construcció de la imatge de la nostra relació amb la mar, i descriu més que cap altra forma de la naturalesa la totalitat d’una paràbola de l’home sobre la terra»

La influència que vingué a agitar més endavant un panorama propens a la inèrcia és la d’Anglada Camarasa, que amb l’esclat de la Gran Guerra donà per pràcticament conclosa la seva etapa francesa i s’establí a l’illa acompanyat d’un estol de deixebles i apòstols. A través de l’art, Mallorca apareixerà amb traços més definits en la Mediterrània, un fet de cultura del qual encara avui som deutors, per més que la roïna propensió a oblidar els fruits socials de la cultura ho hagi ignorat sistemàticament. Val a dir que, a Mallorca, hom hi podia arribar seguint un camí propi: de manera que, al marge d’aquestes dues grans onades, els artistes que obraren a l’illa formen una nòmina atapeïda, des de Francisco Bernareggi, amb obres com Cala Figuera, fins a Berhard Gutmann i tants d’altres, molts dels quals encara han de ser estudiats en la seva relació amb el nostre país.

Però no és ben bé la influència que exerciren en els nostres pintors allò que ens interessa remarcar ara, sinó la seva contribució a la percepció del paisatge, és a dir, a la creació del paisatge per part dels mallorquins, els nostres avantpassats.

55-74

El pintor belga William Degouve de Nuncques representà part del litoral mallorquí durant la seua estada a l’illa, de 1900 a 1902. A dalt, la seva visió de la cala de Sant Vicenç. William Degouve de Nuncques. Cala de Sant Vicenç, ca. 1901. Oli sobre tela, 170 x 111 cm. Fotografia: Joan Torres. Arxiu Gran Enciclopedia de la Pintura i l’Escultura a les Balears

El paisatge percebut

El paisatge, la percepció de la realitat física del país, òbviament no neix entre nosaltres amb l’arribada dels artistes externs que hem mencionat, bàsicament catalans, i amb l’evolució pictòrica que acceleraren en el nostre entorn artístic. Alguns pintors illencs l’havien practicat amb encert, per més que una sensació de llunyania respecte de la modernitat els n’escatima el caràcter fundacional. A més, la Renaixença ja havia creat uns espais mítics literaris a partir de determinats paisatges i, singularment, d’alguns elements dotats d’especial capacitat simbòlica. L’olivera de Pons i Gallarza; i, en una etapa posterior, El pi de Formentor de mossèn Costa i Llobera; o l’arbre mutilat o la pageseta que baixa de la serra alcoveriana: havien afonat les bases d’una profunda relació literària amb una terra que l’art començava a mirar com a imatge i símbol d’un passat i d’un destí. Podríem dir que la geografia esdevé paisatge quan la persona s’hi comunica en cerca de preguntes o respostes, d’afirmacions o de negacions, que transcendeixen la naturalesa física del medi. «La llengua diu la pàtria», escriví el gran poeta eivissenc Marià Villangómez i Llobet, però el paisatge ens en conforma la imatge. El paisatge també ens diu la pàtria, i és així perquè la nostra mirada converteix la terra en un afer de l’esperit.

«La pintura ens ha ensenyat a mirar el país d’una altra manera, ens ha mostrat com convertir alguns dels seus indrets en espais sagrats»

Ara, no convé oblidar com n’era, de reduït, el camp d’influència dels poetes de la Renaixença o dels de l’edat d’or de la poesia insular. El paisatge era una conquesta de la sensibilitat orientada per la cultura, però aquesta cultura tenia un radi d’acció ric per la seva recepció, però esquifit pel seu abast demogràfic. Aquest radi d’acció, amb els anys, no s’ha ampliat en sintonia amb la demografia ni amb el PIB, disfunció que ens menaria a la dramàtica realitat d’una riquesa que no ha creat progrés i que ens proposa les més ombrívoles reflexions, sobretot perquè res, en el panorama actual, indica voluntat d’encetar un nou rumb.

Viatgers i cales

Una vegada més hauríem d’al·ludir als viatgers del xix, que crearen i propagaren pel continent europeu la imatge de Mallorca –sobretot, però també la de Menorca i la d’Eivissa– a través de les seves descripcions, en general acompanyades d’il·lustracions en blanc i negre –el color tardarà a aparèixer– i de qualitat desigual. Els seus autors no es poden resistir a la invitació de la nostra llum, sobre la qual eixiran tot d’explicacions, més llegendàries que no científiques, però que, en qualsevol cas, contribuirà a reforçar la imatge d’indrets que, com la cala de Sant Vicenç, la cala Figuera de Santanyí, els ports de Sóller i de Pollença o el torrent de Pareis (a sa Calobra), amb el temps esdevindran espais mítics, temples panteistes de culte a la naturalesa.

La cala de Sant Vicenç, al nord de l’illa, és l’espai mític per antonomàsia creat per la pintura. Joaquim Mir o Degouve de Nuncques li dedicaran atenció en la seva obra. Però no ho devem exclusivament a l’eloqüència dels seus penya-segats o del combat de mar i terra que s’hi insinua o s’hi explicita. Ho devem, en una primera instància, al fet de ser una cala. Aquest benaurat accident geogràfic ens convida –convida l’artista– a la construcció de la imatge de la nostra relació amb la mar, alhora que, precisament per assenyalar-ne límits, es fa metàfora de l’infinit; o escenari simbòlic –La cala encantada, de Joaquim Mir– i, en qualsevol cas, perquè descriu més que cap altra forma de la naturalesa la totalitat d’una paràbola de l’home sobre la terra.

53-76

Cala Figuera de Santanyí, al sud de l’illa, immortalitzada pel pintor de la llum argentí Francisco Bernareggi. Francisco Bernareggi. Cala Figuera, 1934. Oli sobre tela, 201 x 102 cm. / Fotografia: Joan Torres. Arxiu Gran Enciclopedia de la Pintura i l’Escultura a les Balears

Aprendre a mirar el paradís

L’aprenentatge de la mirada és un fet fonamental en el curs d’una comunitat humana. Podríem dir que els illencs, gràcies a aquest aprenentatge i malgrat algunes adulteracions de la visió compartida, hem arribat a assolir una imago mundi a partir dels elements geogràfics i humans amb els quals ens sentim íntimament vinculats. D’alguna manera podríem dir que la formació de la mirada ens ha permès albirar un paradís que ara ja només podem somiar sobre la base de la reversibilitat de les obres dels homes que n’impedeixen la simple prefiguració. Les cales són els espais en els quals aquest paradís se’ns manifesta. La pintura ens ha ensenyat a mirar el país d’una altra manera, ens ha mostrat com convertir alguns dels seus indrets en espais sagrats, sagrats perquè la Terra els ha elegit per dir-nos-hi alguna cosa que no diu en cap altre lloc.

«No hi ha hagut una societat civil suficientment sensible i culta com per impedir els impactes que dinamiten aquests espais mítics, en els quals tots ens hauríem de poder reconèixer»

Aquest argument era al fons d’una certa mobilització popular per evitar la urbanització de les dunes de Truro, que Edward Hooper va representar en teles memorables. En aquests paisatges, és obvi que ens parla del silenci del món. Els habitants del lloc consideren que Hopper sacralitzà el lloc, la llum i aquest aire d’absència, en traslladar-los a la tela. L’art, el gran art, tria els altars de la natura. Així, quan l’hem vista assenyalada per l’art, ja mai més no la tornarem a mirar prescindint de l’alè que bategava a la tela. La capacitat de l’art per transformar les coses i els sentiments és infinita: una sereníssima natura morta de Zurbarán convoca la més alta intensitat espiritual, com també ho fa un dripping angoixat de Jackson Pollock.

Un paisatgisme frustrat?

No és menester confeccionar una nòmina de pintors que han contribuït a la sacralització de la nostra terra projectant-hi la seva mirada. Quant a la creació d’aquests altars de la natura, de ressonàncies panteistes, exemples com els de la cala de Sant Vicenç ens arriben amb una càrrega artística tan gloriosa que encara se’ns fa estrany anar a l’espai físic de la cala i veure-la tan allunyada, per la vulgaritat cobdiciosa, de l’ideal que hi havien aixecat els més grans paisatgistes del país i aquells que ens han visitat. Al contrari del que passà a Truro, aquí no hi ha hagut una societat civil suficientment sensible i culta com per impedir els impactes que dinamiten aquests espais mítics, en els quals tots ens hauríem de poder reconèixer.

«A través de l’art, Mallorca va aparèixer amb traços més definits en la Mediterrània, un fet de cultura del qual encara avui som deutors»

El rol de la pintura, concretament del paisatgisme, en la nostra societat no ha arribat a ser tan decisiu com hauríem tengut dret a esperar. Podríem preguntar-nos si n’és una raó principal el fet que no aprenguérem a mirar per nosaltres mateixos, sinó que ho férem induïts per la mirada externa. És possible que el fet de construir el paisatge a partir de l’admiració que l’illa provocava en els visitants contaminés els materials amb què el construírem, i que aquest paisatge ja nasqués com una mercaderia i no tant com un patrimoni espiritual. Si aquest fos el cas, més greu seria la nostra responsabilitat, ja que, a diferència d’altres països, a nosaltres el paisatge també ens fou revelat per la pintura.

Bibliografia
Frontera, G., 1996-1998. Gran enciclopèdia de la pintura i escultura a les Illes Balears. Promomallorca. Palma.
Frontera, G., 2011. El paisatge, una construcció cultural. Discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià. 6 d’octubre de 2011.

© Mètode 2012 - 74. La cala encantada - Estiu 2012
Etiquetes:

Escriptor i especialista en art, Mallorca.