Foto: Generalitat Valenciana
La bona pràctica mèdica està lligada a l’evidència científica. D’acord amb aquest axioma, l’administració pública sanitària, com a responsable i garant del dret a la salut, està obligada a combatre les pràctiques que vulneren aquest principi irrenunciable. En aquest marc garantista és obvi, i així ho demostra l’experiència, que les pseudociències no hi tenen cabuda. No només per la seua ineficàcia, sinó també –el que és més greu– per ser un factor de risc. Així ho expressa de manera nítida un recent i demolidor informe sobre l’homeopatia de la Reial Acadèmia Nacional de Farmàcia en què s’alerta d’aquest perill. «Pot –diu literalment el text acadèmic– crear falses expectatives, substituir tractaments amb eficàcia demostrada, retardar la consulta mèdica […] amb greus conseqüències per al pacient i un impacte negatiu des del punt de vista social i econòmic per al sistema públic de salut.»
És per això que el govern de la Comunitat Valenciana es va erigir, el passat mes de juliol, en el primer a demanar al Govern central que es retire la condició de medicament als productes homeopàtics. A més d’açò, i dins de les seues competències, va cursar una instrucció als centres sanitaris públics perquè les pseudoteràpies no hi entren. Això implica que no s’autoritza la publicitat, promoció, presència o desenvolupament de qualsevol activitat que no estiga reconeguda com a assistencial. No és temps de declaracions d’intencions sinó de decisions tan fermes i valentes com les que exigeix preservar la salut de les persones a l’empara de la ciència. És a dir, recórrer sense excepcions a la metodologia clàssica que es basa en l’experimentació, en la comprovació, la reproductibilitat dels resultats, la refutabilitat i la formulació d’hipòtesis.
Recentment, un estudi de la Universitat de Yale va traduir a nombres i percentatges els resultats de l’ús de medicaments «alternatius». L’oncòleg Skyler Johnson, junt amb el seu equip, va comparar casos de 281 pacients de càncer que van optar per pseudotractaments amb 560 que van recórrer a la quimioteràpia, radioteràpia o cirurgia. El resultat és tan eloqüent que a penes mereix comentari. Per exemple, les dones amb càncer de mama tractades amb pseudociències van augmentar el risc de mort en un 470 %. Un 360 % en el cas de tumors colorectals i un 150 % en els de pulmó. Dades tan aclaparadores com per a extirpar de manera urgent aquestes teràpies del sistema sanitari.
«Quan és la salut el que està en joc, no hi ha lloc per a la tebiesa»
El filòsof argentí Mario Bunge, un dels pensadors més bel·ligerants amb aquestes pràctiques, adverteix en un dels seus assaigs que «la pseudociència i l’anticiència no són fem que puga ser reciclat per transformar-lo en alguna cosa útil: es tracta de virus intel·lectuals que poden atacar qualsevol (llec o científic) fins a l’extrem de fer emmalaltir tota una cultura i tornar-la en contra de la investigació científica». Per tal de prevenir açò –i tot i que el seu descrèdit va en augment, com mostra, per exemple, la suspensió de màsters sobre homeopatia en les universitats de València i Barcelona– és necessari que la implicació dels governs siga màxima i constant.
És necessària sobretot, i com deia a l’inici, una actitud valenta. Un estat modern, laic i on ha d’imperar la racionalitat ha de ser incompatible amb pràctiques que es nodreixen de la desesperança dels éssers humans o de les seues supersticions. Quan és la salut el que està en joc, no hi ha lloc per a la tebiesa. A la Comunitat Valenciana així s’ha entès. Només caldria esperar que servesca d’exemple.
