Entrevista a Michel Maffesoli

Michel Maffesoli (Graissessac, França – 1944) no deixa indiferent ningú. Acostumat a les polèmiques al seu país, aquest sociòleg de la postmodernitat conegut per difondre el concepte de tribus urbanes acaba de publicar Homo eroticus. Des communions émotionnelles (2012), on desenvolupa la seua teoria sobre el predomini de les emocions i l’emotivitat en la nostra societat. Una societat postmoderna –una de les paraules que més repetirà durant l’entrevista– de la qual el sociòleg posa com a referent l’expresident francès Nicolas Sarkozy. Així ho subratllava en el seu llibre Sarkologies. Pourquoi tant de haine(s)? (“Sarkologies. Per què tant(s) odi(s)?”), publicat durant les passades eleccions presidencials gal·les. Dels resultats es podria deduir, no obstant això que els francesos es resisteixen encara a entrar de ple en l’era postmoderna.

Les seues relacions amb el poder han despertat recels entre els sociòlegs francesos, però un dels episodis més polèmics que ha protagonitzat prové d’una tesi acadèmica. El 2001, Michel Maffesoli va dirigir la tesi d’una coneguda i mediàtica astròloga, Élizabeth Teissier, que li va valer la condemna d’una gran part dels sociòlegs francesos, però també dels científics, que van veure en aquest treball una forma de suport a l’astrologia des de l’àmbit acadèmic. De fet, amb motiu d’aquesta controvèrsia, un grup de sociòlegs i científics (astrofísics, físics i historiadors de la ciència) va realitzar una anàlisi del treball acadèmic que van qualificar de «manifest a favor de l’astrologia» i «panegíric de la “ciència” astrològica». El grup de científics trobava preocupant que aquest episodi poguera ser el preludi de la introducció de l’astrologia en els ensenyaments universitaris. Una qüestió que el sociòleg sempre ha negat.

«En la nostra societat hi ha un retorn al sincretisme, que pot ser l’astrologia o les pseudociències en les seues diverses formes. No dic que estiga bé o malament, la meua posició és de neutralitat axiològica absoluta»

Amb motiu de la seua participació en un col·loqui internacional organitzat pel professor Domingo Pujante en la Universitat de València, titulat «Diverciutats: Visions urbanes del quotidià», el professor Maffesoli accedeix a concedir una entrevista en el cèntric hotel de Russafa on s’allotja, i no posarà objeccions a parlar d’aquesta qüestió, ni d’altres de relatives a la seua visió de la nostra societat d’avui dia. Amb el seu característic estil, amb un impecable vestit blau i corbatí a joc, el professor de sociologia de la Sorbona es mou amb total naturalitat –i paciència– en la sessió fotogràfica, posant segons els requeriments del fotògraf. És obvi que està acostumat a relacionar-se amb els mitjans. En seure a la butaca, els pantalons deixen veure uns mitjons rojos, a joc amb els cordells de les sabates. «Són mitjons de cardenal», assegura jocós amb un mig somriure que no abandonarà durant tota l’entrevista.

Vostè ha popularitzat el concepte de «tribus urbanes», d’on pensa que ve aquesta necessitat humana de pertànyer a un grup? És una necessitat biològica?

La tribu és una metàfora per mostrar el pas que estem vivint de la modernitat a la postmodernitat. Es tracta d’un trànsit d’una concepció més racional de viure junts a una altra de més emocional. De les grans institucions que havien caracteritzat la modernitat racional, ens trobem davant d’una fragmentació del cos social que podem lligar més amb la biologia i que ens recorda la nostra essència d’animals humans. Entre els nostres instints hi ha el del sentiment de pertinença, que ens fa buscar la proximitat. Per a mi, la principal tendència de la nostra societat és aquesta que ens recorda que existeix una noció d’animalitat a dins nostre.

Foto: Miguel Lorenzo

En els seus treballs, compara les icones de la nostra societat amb els tòtems de les tribus primitives. Necessitem tenir models per imitar-los o idolatrar-los?

Més enllà del mite del progrés que ha caracteritzat la modernitat racional, hi ha un retorn a les imatges. I sí, necessitem aquestes icones. En certa manera, la modernitat havia desterrat les imatges, perquè no permetien el bon funcionament del cervell. Però de sobte, les imatges són presents a la televisió, a la publicitat, als videojocs… i ens trobem amb un retorn a les icones, de la mateixa manera que a les societats primitives. És un tema que he tractat en el meu llibre Iconologies. Nos idolatries postmodernes (2008), on parle de diferents icones modernes com poden ser Harry Potter o futbolistes com Zidane.

Però què hi trobem, en aquestes icones? Per què són importants per a nosaltres?

Les icones són una espècie de cristal·lització –en el sentit del novel·lista francès Stendhal– dels nostres fantasmes. És a dir, les icones són una espècie de caricatura dels desitjos inconscients que són viscuts pel poble. I açò ens recorda que tenim la necessitat de tenir tòtems, al voltant dels quals les tribus primitives es reunien. I ara, les tribus postmodernes en funció del seu desig sexual, religiós, esportiu, musical, s’apleguen també al voltant d’un tòtem sexual, religiós, esportiu o musical. Açò són els tòtems, i tenen una funció agregativa.

Foto: Miguel Lorenzo

Alguns antropòlegs i biòlegs evolutius entenen la religió com un tret adaptatiu de l’ésser humà, que, per mitjà de la cohesió grupal, ens ha permès evolucionar com a societat. Què en pensa vostè, d’aquesta visió evolutiva de la societat?

Personalment no estic totalment segur que l’evolució siga una qüestió lineal. És el que considere el fals mite del progrés. La visió evolutiva ens diu que la humanitat parteix d’un punt A de barbàrie per arribar a un punt B de civilització absoluta. I tanmateix veiem com tornem a modes viscuts del passat. Les tribus són arcaiques, pertanyen a societats primitives. Des del punt de vista de l’evolucionisme social, podríem pensar que ja havíem deixat enrere aquestes tribus justament a través de les grans institucions creades en el segle xix. Però mostre que hi ha un retorn a les tribus. A mi m’agrada exemplificar-lo amb la imatge de l’espiral. No és simplement una evolució, però tampoc una regressió. Trobe que la paraula ingressió és molt més interessant, perquè tornem a la tribu però amb tecnologies com Internet. Retornem a coses que ja hem viscut, però amb l’afegit del desenvolupament tecnològic. Així doncs, la meua posició no és evolucionista en aquest sentit.

En política, vostè posa com a exemple de l’home postmodern Sarkozy, per què?

Vaig trobar divertit mostrar Sarkozy com un polític postmodern perquè representava l’infant etern. Tenia aquest aspecte lúdic i no racional, que li feia posar l’accent sobre allò més emocional.

No sé si coneix bé la política espanyola, hi troba alguna figura semblant en aquest sentit?

La veritat és que desconec la realitat espanyola, i potser diria una bestiesa.

I a Europa?

Berlusconi a Itàlia tindria el mateix perfil. Barreja el cervell i la passió. També Lula a Brasil, o Chávez a Veneçuela. Hi ha un retorn d’aquest aspecte més emocional. Però la veritat és que a Espanya no ho sé. Trobe que Zapatero, per exemple, representaria el contrari a l’home postmodern, seria l’exemple de la racionalitat, l’equivalent d’Hollande a França.

«No estic totalment segur que l’evolució social siga una qüestió lineal. Veiem com tornem a modes viscuts del passat. Les tribus són arcaiques, pertanyen a societats primitives»

Vostè assenyala aquesta «emocionalitat» com una característica de la postmodernitat, podem dir que som menys racionals avui dia?

En francès hi ha dues paraules que són interessants. Una és el contracte social, el gran terme de Jean-Jacques Rousseau, i que ha caracteritzat la nostra manera de viure en societat. Un contracte social implica un acord entre dues persones racionals per fer la política. I actualment hi ha un desplaçament del contracte al pacte. El pacte és molt més emocional. El contracte implica una llarga durada, mentre que el pacte és purament passional. Així doncs, pense que sí que hi ha un retorn a les emocions col·lectives en tots els àmbits. Però açò no implica una negació de la raó. Vaig escriure un llibre que es diu Éloge de la raison sensible (1996), que, tot i semblar un oxímoron, és allò que jo vull mostrar: com la raó i la passió es barregen. Els afectes, els sentiments, representaran un paper cada vegada més important. I per mi aquesta és la característica de la postmodernitat.

És en aquest marc on vostè parla de l’Homo eroticus que dóna títol al seu darrer llibre?

Sí, en aquest llibre reprenc la idea que existeix una eròtica social. Per mi l’eròtica no és simplement sexual, sinó el fet que tot és bo per vibrar conjuntament. La paraula seria «sintonia», és a dir, hi ha una agrupació esportiva, religiosa… i en aquesta unió veiem que la qüestió principal és compartir les emocions. Pense que ocorre igual a Espanya que a França, on qualsevol ocasió s’aprofita per produir vibracions col·lectives.

Foto: Miguel Lorenzo

Quin lloc pot ocupar la ciència dins d’aquesta societat més emotiva i menys racional?

La postmodernitat no és una negació de la raó, sinó la complementarietat de la raó i dels sentits, allò que he comentat: la raó sensible. I des d’aquesta perspectiva, la ciència i la tecnologia hi tenen el seu lloc. Jo mateix vaig escriure un llibre mostrant que hi havia, gràcies a la tecnologia i a les aplicacions científiques, un cert reencantament. La ciència i la tècnica moderna han reencantat el món. Hi ha un lloc, evidentment, per a la ciència en la nostra societat des de la perspectiva d’aquest reencantament o refascinació.

En una entrevista de 2009 vostè assegurava que el treball del sociòleg està en els llibres, però també en els bars. Volia dir que la Universitat s’ha allunyat de la societat?

Sí, i per mi és un dels problemes de la universitat. El saber acadèmic i universitari s’ha abstret, s’ha desconnectat de la realitat, i d’ací aquesta resposta-broma sobre els llibres i els bars. Cal trobar un equilibri entre el pensament acadèmic, que és important, i al mateix temps, la necessitat «d’olorar» la societat. Olorar el bar, el mercat, el carrer… que per a nosaltres és el camp d’observació. No s’ha d’oblidar que la universitat es funda en l’Edat Mitjana, i està arrelada orgànicament en la vida de l’època. Però des d’aleshores, a poc a poc, va esdevenint més racional, massa abstracta, i per tant trobe que hi ha una necessitat de rearrelar el saber en la vida quotidiana. Dirigesc a la Sorbona un centre d’investigació que vaig fundar ja fa trenta anys sobre l’actualitat i la quotidianitat, de manera que per a mi la importància de la vida quotidiana és molt gran.

«La postmodernitat no és una negació de la raó, sinó la complementarietat de la raó i dels sentits. I des d’aquesta perspectiva, la ciència i la tecnologia hi tenen el seu lloc»

Per aquest motiu va dirigir una tesi sobre astrologia el 2001? Va crear una gran controvèrsia en la universitat i els cercles acadèmics francesos.

Efectivament hi va haver una gran controvèrsia. Jo he dirigit tres tesis sobre astrologia, però n’hi va haver una que va ser cèlebre perquè l’autora era una astròloga molt mediàtica i açò és el que va suscitar molta polèmica. El meu centre i jo tenim la particularitat d’estudiar temes que les universitats no toquen. Per exemple, jo vaig ser el primer a dirigir una tesi sobre l’homosexualitat, que no era un tema de moda al seu moment. Però també he dirigit tesis sobre els restaurants, sobre els locals d’intercanvis de parella… He pres temes que a la ciència clàssica li feia por d’analitzar. Però a més, dins de la sociologia comprensiva, un fet social pot esdevenir un fet sociològic. Des del moment en què existeix, per mi és suficient i cal estudiar-lo. Hi havia un 50% de francesos que consultaven l’horòscop a la premsa, i per a mi això va ser suficient per prendre aquesta tesi, perquè érem davant d’un fet social. I, per últim, algú que està implicat en un tema, com era el cas d’aquesta astròloga, pot estudiar-lo. Per a mi no existeix l’objectivitat absoluta. Per exemple, un sacerdot pot fer una tesi sobre l’Església o un militant polític pot fer-ne una sobre la vida política. I de la mateixa manera, una astròloga pot fer una tesi sobre astrologia. Hi va haver molta polèmica perquè els intel·lectuals francesos i els sociòlegs en particular consideren sempre d’una manera molt moral les coses. És a dir, pensen com hauria de ser el món, mentre que la meua posició és que això és el món. A títol personal, no tinc cap interès en l’astrologia, però al mateix temps no puc negar que és un fenomen social.

«Hi havia un 50% de francesos que consultaven l’horòscop a la premsa, i per a mi això va ser suficient per a dirigir una tesi sobre astrologia, perquè érem davant d’un fet social»

Una de les coses de les quals l’acusaven era d’haver deixat entrar l’astrologia a la Universitat.

No, de cap manera. Era un estudi sobre l’astrologia. Ningú no es va llegir la tesi i ningú no coneix que el seu títol era Situació epistemològica de l’astrologia a través de l’ambivalència fascinació/rebuig en les societats postmodernes. És a dir, com els mitjans, i en concret els periòdics, són atrets per l’astrologia. Aquesta era la tesi. No es tractava d’ensenyar astrologia a la Sorbona.

Foto: Miguel Lorenzo

Però en la tesi, i en concret en un dels annexos, sí que defensava la influència dels astres en les persones.

En un dels annexos, i per tant fora del que és la tesi, es feia una explicació dels signes astrològics. Però la tesi no tractava sobre açò, sinó sobre la fascinació dels mitjans per l’astrologia.

Aquesta fascinació per l’astrologia i per les pseudociències en general, té alguna relació amb la creixent emotivitat que segons vostè defineix la nostra època?

Sí, podem dir que en la nostra societat podem observar que hi ha un retorn al sincretisme, que pot ser l’astrologia, el New Age americà, les pseudociències en les seues diverses formes… Una vegada més no dic que estiga bé o que estiga malament, la meua posició és de neutralitat axiològica absoluta, però sociològicament ho observem i ho analitzem. Però és cert que cada vegada més hi ha una necessitat de sacralitat, de religiositat, en la nostra societat. El nostre segle veurà retornar moltes d’aquestes formes un poc místiques o esotèriques. I cal analitzar-ho, no ens serveix de res negar que aquests fenòmens existeixen. I aquest és l’objecte de la sociologia. Qualsevol fet social pot esdevenir un fet sociològic.