Entrevista a Jordi Garcés

«No hi ha prou recursos hospitalaris per atendre la quantitat de persones grans que patiran malalties cròniques»

Director de l'Institut Polibienestar de la Universitat de València

Jordi Garcés és catedràtic de la Universitat de València del Departament de Treball Social i Serveis Socials i dirigeix l’Institut d’Investigació en Polítiques de Benestar Social (Polibienestar), un centre únic a l’Estat espanyol que se centra en la recerca, anàlisi i innovació de les polítiques socials i en la planificació estratègica de polítiques públiques. El projecte es va posar en marxa l’any 2006 com a estructura de recerca interdisciplinària, i l’any 2011 va ser presentat oficialment com a institut d’investigació. Al llarg d’aquests anys, Polibienestar ha desenvolupat diverses línies d’investigació sobre envelliment actiu, salut, smart cities o política social, aspectes que afecten directament la qualitat de vida de la població.

El professor Garcés acaba de finalitzar una estada a la Universitat de Georgetown, on ha ocupat la Càtedra Príncep d’Astúries. Poder fer classes en aquesta universitat nord-americana reconeix que ha estat una experiència «espectacular», tot i que admet que prefereix el sistema universitari europeu. Durant la seua estada als Estats Units ha participat en la creació de l’associació Científicos Españoles en USA (ECUSA), una associació on destaca el treball col·laboratiu, de manera similar a com ho fa al seu institut, on treballen investigadors de diferents disciplines, com juristes, economistes, metges, enginyers o arquitectes, provinents de diferents grups i universitats. «No podem estar mirant-nos el melic –assegura–. El creixement consisteix a obrir-se, no a tancar-se. I en aquest aspecte, nosaltres ho hem sabut fer.»

Al seu despatx, una sala lluminosa i de línies modernes presidida per la bandera de la Unió Europea, una foto amb l’ara rei d’Espanya Felip VI sobre un dels aparadors recorda el seu pas per la Càtedra Príncep d’Astúries. Però l’espai principal a l’escriptori el reserva per a les fotografies de les seues dues filles, presents també als dibuixos infantils que pengen a les parets. El professor Garcés recol·loca amb cura les dues fotografies a sobre la taula i comencem la nostra conversa.

Fotografia de Miguel Lorenzo

En l’Institut Polibienestar us agrada destacar el caràcter interdisciplinari de l’institut. Què aporta aquesta dimensió a la recerca?
Els fenòmens socials són molt complexos i per poder abordar-los de manera eficaç, amb un plantejament cien­tífic i acadèmic, és necessari fer-ho des d’una perspectiva molt ampla. Per a nosaltres aquest punt de vista interdisciplinari és absolutament fonamental per abordar qualsevol projecte, estudi o fenomen social, i les polítiques públiques més encara. D’acord amb aquesta metodologia, a Polibien­estar fem el seguiment de plans estratègics i lleis relacionades amb polítiques públiques, sobretot adreçades als camps del mercat laboral, l’ocupabilitat i la salut. Aquests són els tres aspectes fonamentals dins de la planificació estratègica de política pública. A banda, tenim una tercera via d’investigació molt potent sobre turisme social.

L’Institut Polibienestar dedica una gran part de la investigació a l’envelliment. Com influeix l’augment de l’esperança de vida en la qualitat d’aquesta?
A Espanya tenim una expectativa de vida de les més altes del món. No obstant, l’estat del benestar de tipus meridio­nal o mediterrani té uns recursos per davall del sistema continental, del sistema britànic o del sistema nòrdic. No hi ha prou recursos hospitalaris per a atendre la quantitat de persones majors que patiran malalties cròniques i de llarga durada i necessitaran cures pal·liatives en els últims set o vuit anys de la seua vida. Per tant, tot el que siga augmentar la qualitat de vida de l’envelliment –amb ciutats amigables, nutrició, esport i turisme actiu– implica que la persona gran estarà més activa, i tindrà una percepció de qualitat de vida més alta i de felicitat major i, per tant, es consumiran menys recursos sanitaris i de farmàcia. Estem col·laborant amb la Comissió Europea per desenvolupar una estratègia molt potent per incrementar l’envelliment actiu i saludable. Aquesta estratègia està duent-se a terme a tot Europa, no només en els països mediterranis. Nosaltres ja som més oberts, tenim una dieta millor, un bon clima… Però això no és suficient per a mesurar la qualitat d’un sistema de benestar: també hi ha els beneficis, els recursos, els pressupostos, i hem de millorar necessàriament respecte als sistemes de benestar continental i nòrdic.

Les investigacions que s’estan realitzant sobre envelliment semblen indicar que l’esperança de vida augmentarà cada vegada més. Estem preparats per afrontar aquest canvi demogràfic?
Tant la Comissió Europea com els governs haurien de ser molt més actius en la promoció de polítiques d’envelliment actiu i saludable i de planificació estratègica de l’envelliment en cadascuna de les nacions. Es fan coses, però no tot el que s’hauria de fer. Caldria que hi haguera una planificació estratègica dels recursos, les pensions, l’envelliment actiu i saludable i també en el tema de l’eutanàsia. I tot això acompanyat d’una planificació estratègica d’entorns amigables i turisme. Hauria d’haver-hi una planificació estratègica del futur de les persones grans, que seran una gran majoria dins de quaranta o cinquanta anys a Europa. A Espanya, per exemple, en els pròxims anys es retirarà gran part de la generació baby boom, és a dir, tots aquells que van nàixer entre els anys 1955-1960. Augmentarà molt la despesa en pensions i hauríem de tenir un pla per veure com ajudar o millorar la qualitat de vida de totes aquestes persones en aquesta època determinada.

«En campanya electoral, el benestar i les polítiques socials sempre són el centre d’atenció, però després són els que menys recursos reben al llarg de la planificació pressupostària dels governs»

En aquest pla d’envelliment actiu, es preveu l’aspecte digital? Per exemple, ensenyar a les persones majors a utilitzar tecnologies com les aplicacions mòbils per autogestionar la seua pròpia salut?
Sí, efectivament. En aquest sentit treballem tant amb persones grans com amb joves. Les noves tecnologies representaran un paper fonamental en la sostenibilitat dels sistemes sanitaris i de protecció. Nosaltres estem sensibilitzats amb les TIC [tecnologies de la informació i de la comunicació] perquè hem nascut en aquesta època, però no sols cal fer estratègies de sensibilització per a les persones grans, sinó també per als seus cuidadors, les persones que fan tota la tasca d’acompanyament. Perquè no oblidem mai que, darrere d’una persona gran, avui dia sempre hi ha una persona que és el seu cuidador principal. Costarà temps, però hem d’anar cap a una societat on si vols viure a soles el dia de demà de manera independent, com més pugues comptar amb el suport de les tecnologies de la informació i menys de les persones, millor, perquè el problema és que la tasca de cuidador al final sempre recau en un mateix perfil. El 80 o 85% són cuidadores, i no poden ser sempre les dones qui s’ocupen de cuidar les persones grans, perquè aleshores estem davant d’una iniquitat.

«Cal tenir uns sistemes de protecció i de benestar planificats per a un futur que possibiliten mantenir una qualitat de vida i el consum intern»

Troba que el canvi demogràfic i les seues conseqüències estan suficientment presents en l’agenda política?
En campanya electoral, el tema del benestar i les polítiques socials sempre és el centre d’atenció, però després és el que menys recursos rep al llarg de la planificació pressupostària dels governs. És un punt estratègic, perquè en aquest moment hi ha vuit o nou milions de persones majors en aquest país que, afortunadament, tots cobren una pensió i poden ajudar els fills o les famílies d’alguna manera. Si això desapareguera, el sistema econòmic actual seria impossible. Cal fer polítiques actives de treball, però al mateix temps, cal tenir uns sistemes de protecció i de benestar planificats per a un futur que possibiliten que la gent mantinga una qualitat de vida i el consum intern.

Fotografia de Miguel Lorenzo

En l’institut treballen amb diferents institucions públiques. Com valora aquest tipus de col·laboracions des de la universitat?
Nosaltres ens definim com a un institut interdisciplinari, multicèntric i interinstitucional. El 97 % de fons que captem per a recerca són de la Comissió Europea, del sisè i setè Programa Marc d’Investigació i Innovació. Som un dels centres que capta més fons d’Excel·lència de la Comissió Europea i no fem cap investigació europea sense que estiguen presents empreses, administracions públiques i ONG. No ens conformem amb fer una investigació amb distints centres tecnològics i instituts d’investigació. Hem d’assegurar-nos que aquesta investigació beneficie almenys una persona i per això hem de comptar amb les administracions públiques, que tenen el poder de legislar. Hem de treballar amb les ONG, ja que aquest treball pot repercutir en les persones que en formen part i la tasca que fan ells a nivell social. I també cal treballar amb empreses, per activar-les i enfortir-les.

Aleshores des del seu punt de vista la relació entre universitat i empresa és també necessària?
Nosaltres ho tenim clar: hem de col·laborar amb la societat perquè som una administració pública. Qualsevol administració ho hauria de fer, però nosaltres més encara. La transferència de la investigació a la societat és fonamental perquè se’n beneficien les persones.

En aquest sentit, Polibienestar acaba de signar un acord amb el Col·legi d’Infermeria de València, per exemple. En la seua àrea d’investigació és molt important aquesta relació entre ciències socials i altres disciplines cientificotècniques?
En medicina tenim molta força en tot el que té a veure amb la vinculació dels sistemes socials i sanitaris, perquè aquesta va ser l’arrancada dels nostres projectes. Si som capaços de vincular el sistema social amb el sanitari, no sols aquest últim seria més eficient, sinó que podria atendre molta més gent. La nostra investigació la definim com a sociotècnica. Què vol dir això? Nosaltres som ciències socials i fem molt bé els models teòrics. Per exemple, fem un model per veure com augmentarà la qualitat de vida d’una persona major que estarà rebent atenció sanitària en una unitat d’hospitalització a domicili. Aleshores posem a prova aquest model, el validem, etc., però això no és prou. Hem d’anar a les ciències tècniques per a poder utilitzar la informàtica, l’estadística, la matemàtica i tota la força predictora que tenen les ciències tècniques, les TIC, en definitiva, per poder donar-li una capacitat predictiva al model. Nosaltres col·laborem amb matemàtics, amb informàtics, amb estadístics, perquè tot el que fem intentem convertir-ho en algorismes matemàtics de predicció. Això és una cosa importantíssima que fa molt poqueta gent en aquest país: utilitzar els nostres models i el Big Data des del punt de vista social, per a donar-li una capacitat predictiva i convertir en algoritme qualsevol teoria.

«La transferència de la investigació a la societat és fonamental»

En termes de salut, a banda de l’envelliment, quins altres factors afecten la qualitat de vida de les persones?
Els factors genètics són absolutament fonamentals. Després hi ha la dieta, l’esport i la cobertura sanitària. I també hi afegiria tenir unes bones relacions socials: la gent que està acompanyada viu més temps, té una percepció més positiva de si mateixa i de la seua qualitat de vida. I, per últim, viure en un lloc que no estiga contaminat. Aquestes coses són absolutament fonamentals.

Com definiria la cobertura sanitària a Espanya?
La cobertura sanitària que tenim a Espanya és millor que la de molts països europeus i sobretot que la dels Estats Units. És un sistema que funciona bé, sobretot si el compares amb el que costa atendre una persona ací i el que costa atendre’n una als Estats Units, quan allí la majoria són companyies privades i ací la sanitat és pública. Si tens una bona cobertura sanitària, l’expectativa de vida augmenta.

«Si haguera d’escollir entre les 4.800 universitats americanes i el sistema europeu, que té una alta accessibilitat i una relació qualitat-preu molt bona, jo escolliria l’europeu»

És més eficient, doncs, la sanitat pública que la privada?
Més eficient i més eficaç. Quan es diu que els sistemes públics no funcionen, això no és de veres. Nosaltres tenim més qualitat de vida perquè el nostre sistema de salut és espectacular.

Malgrat la crisi?
S’han fet retallades, evidentment. Però no s’ha desmuntat. I allò que s’ha retallat, caldrà anar recuperant-lo. La cobertura sanitària és fonamental per a predir la qualitat de vida. Que tu ara tingues un problema, vages a un hospital i sigues atesa gratis, això és espectacular. Però la salut és molt més complexa que el que implica un sistema sanitari.

«Si som capaços de vincular el sistema social amb el sanitari, no sols aquest últim seria més eficient, sinó que podria atendre molta més gent»

Explica que la dieta també és molt important. Quan parlem d’aquest tema sempre acabem recorrent a la idea de la dieta mediterrània. És l’opció més saludable?
És espectacular el que ofereix el Mediterrani. Jo crec que cal tendir cap a una percepció col·lectiva que som mediterranis. Què vol dir mediterrani? Amigable, que adores la vida, que ets una persona oberta, que tens una bona qualitat de vida, que tens una cultura comuna i ancestral impressionant… I dins de tot això, hi ha la cultura gastronòmica mediterrània, que és impressionant perquè no es basa en la carn i els productes manipulats, sinó en productes de primera qualitat que es duen del camp a la taula i que són fruites, verdures, peix i cereals, fonamentalment. I menjar de cullera, sense pressa. Tot això és la dieta mediterrània. És completament distint a la dieta anglosaxona, que és menjar ràpid per consumir pel camí. Allí tot ho fan des de la perspectiva de l’ansietat, corrents, pensant en com sobreviure, guanyar diners… Doncs així no viuràs més temps.

Fotografia de Miguel Lorenzo

Recentment en Mètode hem dedicat un número a la comunicació de salut. Com creu que reflecteixen els mitjans de comunicació tots aquests temes relacionats amb la qualitat de vida i el benestar?
Des de les universitats públiques i els sistemes de salut tenim una perspectiva bastant preventiva. I els mitjans de comunicació ens fan una propaganda increïble en aquest tema, en el bon sentit. En general, fins i tot el que es fa en les tertúlies televisives, els missatges que rebem a través dels mitjans de comunicació van enfocats a tenir una dieta sana, i trobe que és una cosa prou comuna als països més avançats de l’àrea mediterrània. Que s’hauria de fer més? També. Però pense que hi ha prou balanç en açò. Tothom sap que quan va al mercat no ha de comprar productes que siguen perjudicials per a la salut.

Recentment ha ocupat la Càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown. Quina és la percepció que tenen als EUA de les polítiques de benestar europees i dels nostres sistemes sanitaris?
Els experts coneixen els models, però la població normal no. Quan els dius que a Suècia, per exemple, una dona que ha tingut un xiquet pot tenir fins a 19 mesos per a la criança, quan als EUA són tres setmanes, com s’ho han de creure? A Suècia li reserven el lloc de treball i li mantenen el sou durant més d’un any. Si vas allí tot són xiquets, perquè hi ha una política activa de foment de la natalitat, des del punt de vista social i polític. Són països molt petits, molt rics, amb un estat del benestar molt potent. Als EUA, la dona pràcticament ha de tornar a treballar després de parir. No s’ho poden creure; ells es veuen com els amos del món, com una potència mundial.

El sistema científic i universitari nord-americà sol presentar-se com un sistema d’excel·lència, en contraposició al sistema espanyol, per exemple. Què destacaria vostè del sistema científic dels EUA?
Allà hi ha al voltant de 4.800 universitats. Nosaltres en tenim unes setanta. Allí hi ha universitats de primera, segona, tercera i fins de quaranta-sisena categoria. Estudiar a Georgetown costa 80.000 dòlars l’any, uns 67.000 euros. El mateix ocorre a Harvard, Princeton o Stanford. A banda hi ha les universitats públiques, que també es paguen. No és comparable. La meua experiència de docent a Georgetown m’ha paregut espectacular, però si haguera d’escollir entre les 4.800 universitats americanes i el sistema europeu, que té una alta accessibilitat, on la relació qualitat-preu és molt bona, doncs jo escolliria l’europeu. Perquè si no fóra pel sistema europeu, jo no hauria estudiat. Ni jo ni molta gent, sols estudiarien els que tenen diners.

© Mètode 2017 - 90. Interferències - Estiu 2016

Cap de redacció de la revista Mètode.

Periodista i traductora, revista Mètode.