En una crisi com la provocada per la COVID-19, tant el públic, en general, com les autoritats, en particular, volen solucions i, si no són possibles avui, demanden, almenys, alguna certesa a la qual agafar-se. No obstant això, el coneixement científic té dos trets que s’oposen a aquestes pretensions. D’una banda, és contingent, i això vol dir que no és possible anticipar quin coneixement produirà la recerca i, fins i tot en cas que fora possible, no es podria saber quan es produiria. Això es tradueix, avui, en el fet que no sabem si hi haurà vacunes o tractaments eficaços i, en cas d’haver-n’hi, quan n’hi haurà. D’altra banda, el coneixement científic té caràcter provisional; els models amb què representem els fenòmens que observem poden ser –i, de fet, són– substituïts per models millors a mesura que disposem de més i millors observacions. El problema és que aquest caràcter provisional genera desconfiança en els profans. De res serveix que aquestes “febleses” siguen, precisament, els trets que fan de la ciència un instrument tan poderós. Com que és contingent, és capaç de sorprendre’ns amb descobriments revolucionaris. I, com que és provisional, s’autocorregeix i, per tant, no deixa de progressar.
«El que poden semblar febleses són, en realitat, els trets que permeten el progrés del coneixement científic i el seu caràcter disruptiu»
A aquestes «febleses» intrínseques, cal afegir-hi els mals que, encara que propis de la ciència, s’aguditzen en una situació d’emergència com l’actual. El sistema de publicacions és des de fa anys font de problemes. Com que opera en règim quasimonopolístic, parasita els pressupostos públics per a la recerca i resulta molt onerós per a les administracions, que són les que, precisament, financen en una major mesura les activitats que permeten obtenir els resultats que l’alimenten. En condicions normals és un sistema lent, perquè així ho exigeix el procediment de revisió i acceptació dels informes, i aquesta lentitud constitueix una certa rèmora, perquè retarda la publicació de resultats que poden tenir molt d’interès. Però el problema s’ha aguditzat en gran manera en l’actual crisi sanitària, perquè la lentitud s’ha accentuat, en augmentar de manera espectacular el nombre d’articles que s’envien a les revistes perquè els publiquen. Doncs bé, aquesta lentitud té conseqüències greus. En té, d’una banda, perquè endarrereix massa la publicació de coneixement potencialment valuós per a fer front a la malaltia. I d’una altra, perquè els informes, ja siga en forma d’articles acceptats, ja de preprints dipositats en repositoris, circulen sense mediació qualificada cap al públic, sense que la comunitat d’especialistes en la disciplina haja tingut ocasió d’examinar-los críticament. Aquests problemes alimenten la difusió de nocions errònies, perilloses a vegades.
No hem de prendre aquests mals com si de meteors atmosfèrics es tractés. Al contrari, les disfuncions del sistema de publicacions són obstacles que cal superar i, per tant, una situació crítica com la que vivim hauria de servir d’estímul per a transitar cap a un sistema sense les servituds de l’actual. Les institucions tenen molt a dir sobre aquest tema.
I, d’altra banda, els qui ens dediquem a la creació i difusió de coneixement hem de fer ús intel·ligent del seu caràcter contingent i provisional per a promoure la idea que el que poden semblar febleses són, en realitat, els trets que permeten el progrés del coneixement científic i el seu caràcter disruptiu; que en aquests trets, precisament, descansa la seva gran fortalesa.
