«Burnout», una mirada des de la professió sanitària

Quan pensem en la síndrome de burnout (o d’estar «cremada») probablement ens ve al cap una gran flama, tot i que per a moltes persones –i també per a mi– és més una sensació d’estar apagada que encesa. Segons algunes revisions, més del 50% de professionals sanitaris estudiats durant la pandèmia de la covid-19 presentaren algun símptoma de burnout, especialment esgotament emocional o despersonalització.  Més del 70% va patir algun grau d’estrés i ansietat, i fins i tot prop del 40% podrien ser diagnosticats amb quadres d’estrés posttraumàtic.

Podem pensar que els estudis al respecte són moderns i que la seua rellevància ha augmentat arran de la recent pandèmia. Però la veritat és que aquesta situació ha sigut analitzada des de principis dels anys setanta del segle passat. Tampoc és una situació exclusiva de les professions sanitàries, sinó que s’estudia en camps com l’educació i l’empresa, des de diferents perspectives, per a tractar de previndre i evitar les seues conseqüències, tant en els professionals com en l’entorn.

Més habitual en dones

Per a entendre de què estem parlant citaré la definició que Christina Maslach y Susan Jackson (1981) van fer per primera vegada a la convenció de l’Associació Americana de Psicòlegs de 1977. La síndrome d’esgotament professional o burnout és el desgast d’aquelles persones que treballen en diversos sectors de serveis humans, sempre en contacte directe amb els usuaris, especialment a la sanitat i l’ensenyament. Suposa una resposta extrema a l’estrés crònic originat en el context laboral i té repercussions individuals, però també socials i institucionals.

Com explica la psicòloga Anabella Martínez Pérez (2010), aquesta síndrome es diferencia d’altres constructes d’ordre psicològic com l’estrés o la insatisfacció laboral, la depressió i les crisis vitals. Tot i que poden compartir alguns símptomes, clínicament suposen quadres diferents i es considera el burnout com una entitat pròpia a conseqüència de factors estressors laborals i que es manifesta en tres dimensions principals: l’esgotament emocional, la despersonalització i una escassa realització personal.

Encara que en la seua aparició hi estan descrits certs factors predisposants tant de l’individu com de l’entorn, cap professional està exempt de patir-la en algun moment de la seua carrera. És important comentar que en la prevalença d’aquest diagnòstic també hi ha una bretxa de gènere. I és que un dels principals factors de risc per estar cremada és ser dona. Segons diferents sèries de dades, les dones representen entre un 60% i 80% dels diagnòstics. Altres factors facilitadors són tindre una gran càrrega laboral i antecedents de patologies cròniques. Respecte a l’edat o l’estat civil, les dades són molt diferents segons les mostres estudiades.

La majoria dels efectes del burnout són de caràcter emocional, però també hi poden aparéixer símptomes cognitius i alteracions de la conducta. Poden aparéixer o augmentar-se trastorns psicosomàtics o de fatiga crònica en forma de cefalea, nàusees, alteracions de la son o hipertensió. Tot açò desencadena uns efectes sobre el treball que es desenvolupa i un deteriorament de les interaccions socials.

Unes preguntes senzilles

Amb tota aquesta informació i un interés personal per saber què en pensen les meues amistats i companys al respecte, em vaig decidir a llençar-los unes senzilles preguntes. Tot i les limitacions que poden existir amb una enquesta enviada per una aplicació de missatgeria instantània, comentaré algunes pinzellades de la trentena de respostes rebudes. Al voltant d’un 60% de les enquestades eren dones i principalment especialistes en oncologia mèdica. També varen participar persones d’altres especialitats i d’altres professions sanitàries com farmacèutiques hospitalàries, psicòlogues clíniques i un tècnic de rajos.

Més de dos terços de les persones enquestades reconeixen clarament que en algun moment, o més d’un, s’han sentit sobrepassades i s’han plantejat deixar la professió. Tot i això, menys d’una cinquena part n’elegirien una altra. Això sí, la gran majoria de les que repetirien expressa que preferirien treballar en condicions diferents de les actuals.

Em vaig permetre una pregunta respecte a l’existència de la vocació, que sembla que és l’excusa perquè en algunes professions s’hagen de fer tots els sacrificis possibles. Però les interessants respostes mereixen un article a banda, ja que van des dels monosílabs sí i no, fins a la possibilitat de construir o modular la vocació a mesura que es coneix millor la feina escollida a partir de certa predisposició natural cap a aquest tipus de treball.

Mesures preventives

Per a la identificació de la síndrome de burnout disposem de diferents escales de mesura que s’integren en les entrevistes estructurades d’avaluació psicològica i que s’han anat modificant al llarg dels anys. Actualment, multitud d’estudis indiquen l’alta prevalença d’aquesta síndrome en professionals de diferents àmbits com la sanitat, que ja hem vist, però també l’educació o l’atenció al públic.

I quina és la solució? Les principals mesures han de ser preventives tant en l’àmbit organitzatiu, com interpersonal i individual. Una vegada es presenta, és difícil que l’individu siga conscient de la seua aparició i ací torna a ser crucial l’entorn i l’actuació especialitzada als tres nivells esmentats. No és tracta només de mantindre la salut dels professionals, sinó del conjunt de la societat.