Amb l’afirmació del títol, no em refereixo a la part pràctica i luxuriosa, que també. Si alguna cosa vaig constatar escrivint S=EX2: La ciència del sexe –del qual acaba de sortir una edició reduïda i actualitzada–, és que acostumem a conformar la nostra sexualitat a partir d’informació molt pobra i esbiaixada (experiències personals, xafarderies, pornografia…), i que tenim una visió molt tancada i poruga cap a l’exploració sexual. Sembla que ens faci vergonya demanar o provar coses que ens atrauen, però no sabem si són «normals», com si això importés. Li donem massa transcendència al sexe: ens costa deixar-nos anar i per això no aprofitem tot el seu potencial com a font d’unió entre persones, de plaer físic i espiritual, i en general, de benestar personal.
Però gairebé m’interessa més com n’és, de desaprofitat, el sexe en l’àmbit intel·lectual. Acostuma a estar envoltat de tants tabús, facècies, morbositat i casuística, que costa analitzar el comportament sexual humà des d’una perspectiva seriosa i rigorosa. És el que intento des d’una visió científica, ja que em sembla un tema acadèmicament apassionant, amb claus per entendre la naturalesa humana.
Un dels exemples que més m’intriga és com un cervell pot passar en deu segons escassos d’un estat d’excitació màxima preorgàsmica a la calma absoluta, i fins i tot somnolència, del període refractari. Hi ha situacions quotidianes que ens fan passar de la calma a la sorpresa o a l’ensurt, però a la inversa no és tan comú. De fet, tranquil·litzar-se no és fàcil. En canvi, en un entorn experimental, una simple masturbació pot induir de manera controlada aquesta transició, que sens dubte seria interessant i original d’investigar. No obstant això, els científics no s’atreveixen a fer-ho, o ni se’ls acudeix.
A El cazador de cerebros vaig entrevistar el gran neurocientífic António Damásio, que parla constantment de la distinció entre emocions i sentiments, i de l’enorme vincle que hi ha entre el cos i la ment. Per a ell, les emocions neixen d’estats físics corporals que el cervell percep i interpreta, a partir dels quals crea un sentiment i genera cognició. No tremoles perquè tinguis por, sinó que tens por perquè tremoles. Enmig de l’entrevista li vaig parlar del desig espontani i l’excitació sexual com a exemples claríssims de la seva teoria: el desig reactiu es produeix com a resposta a un estímul extern, però moltes vegades el nostre cos experimenta canvis interns inconscients que ens exciten físicament, i que el nostre cervell interpreta com a desig sexual espontani. Fins i tot en pràctiques BDSM podem veure que una sensació corporal dolorosa pot interpretar-se com a plaent o desagradable en funció de la nostra consciència del moment. Em vaig decebre, però, quan Damásio em va mirar amb l’expressió circumspecta de no haver-hi pensat mai. Però, per a mi, la cosa es posa encara més interessant: està demostrat que l’excitació sexual augmenta el llindar de dolor, però mitjançant quin mecanisme? No és una reacció anestèsica, perquè en realitat estem hipersensibles; malgrat això, el dolor ens fa menys mal. Per què? És un tema del sistema nerviós o d’activació d’alguna àrea cerebral? Esbrinar-ho podria ser interessant per a comprendre la fisiologia del dolor, fins i tot explorar maneres d’atenuar-lo. Per què no s’estudia més?
I, per què, havent-hi temes de tanta importància social, com per exemple la prostitució, no hi ha sociòlegs investigant-la més a fons, i psicòlegs estudiant quines són les veritables motivacions dels clients? (Bé, sí que hi ha algun estudi –del 2021– que explora aquestes motivacions, les quals van molt més enllà de la recerca de plaer i sacietat. Els cito en la revisió de S=EX2).
No pararia de donar-ne exemples, però és que és realment difícil trobar activitats que estiguin tan condicionades pel desig d’origen físic i psicològic i tanta inhibició psicològica i cultural. El model de control dual creat per la sexologia és un marc ideal per a analitzar el comportament, l’autocontrol i la naturalesa humana des d’un interessant paradigma biopsicosociològic. En el llibre parlo també de l’erobotics o sexe amb agents artificials, que inclou realitat virtual i robòtica amb intel·ligència artificial. En aquesta línia, un estudi recent preguntava a voluntaris si tindrien sexe amb nines de silicona hiperrealistes, a la qual cosa un percentatge molt ampli va respondre amb un no convençudíssim. Després d’estimular-los amb imatges eròtiques, els van tornar a preguntar i molts van canviar la resposta. Per a analitzar la presa de decisions en estats emocionals intensos, tot això és interessantíssim.
I quina llàstima que un assumpte com la identitat de gènere s’hagi polaritzat tant que no hi hagi manera de parlar-ne de manera assossegada i intel·lectualment curiosa. Sexe no és el mateix que gènere: en els animals superiors hi ha mascles i femelles amb l’objectiu fonamental de reproduir-se, però la sofisticació cultural dels humans ha construït certs comportaments, vestimentes i rols de gènere masculí i femení que poc tenen a veure amb la biologia. Aquestes marques culturals de gènere poden coincidir més o menys amb els cromosomes i genitals amb què algú neixi. En algunes persones trans, el desajust apareix des de la infància de manera marcadíssima i inamovible, possiblement per alteracions durant la formació del cervell en el desenvolupament embrionari, i d’altres s’estimen més identificar-se amb gèneres més fluids per motius polítics o socials. És una distinció imprescindible en qualsevol debat, o aproximació mèdica, que no se sol establir.
Canvio de tema: hi ha investigadors intentant crear una escala per a classificar la intensitat dels orgasmes –l’orgasmòmetre, en diuen– perquè recentment s’ha constatat que no tots sentim el mateix plaer en el moment del clímax. Hi ha persones en què la pujada és intensíssima, i altres que pateixen anhedonia sexual: noten sacietat, però no un pic de plaer. Això és molt rellevant, perquè veiem que hi ha una escala de grisos entre individus. Fins fa poc, quan una dona li confessava a la sexòloga que no sabia si havia tingut mai un orgasme, la resposta solia ser: «No l’has tingut, perquè l’haguessis notat», i li recomanava exercicis i joguines per excitar-se mentalment i genitalment. Però ara veiem que hi podria haver persones amb anhedonia sexual que arriben a l’orgasme i no el senten.
Podria continuar explicant com la posició del clítoris condiciona el tipus d’orgasmes, esmentar estudis sobre sexsòmnia o reflexionar sobre el potencial del porno per investigar les neurones mirall al laboratori. De veritat, l’estudi del sexe és molt més ampli i interessant del que imaginem, tant des de la part endocrina i fisiològica, des de la psicològica i la sociològica i, és clar, des de l’antropològica i històrica, en què reconec haver aprofundit menys. Totes es barregen en aquest paradigma biopsicosociològic multidisciplinari que representa la sexologia. Si hi sumem el coneixement basat en l’experiència de membres de diferents subcultures sexuals com el tantra, el BDSM o les relacions no monògames consensuades, la riquesa intel·lectual és tan aclaparadora que en alguns moments he dubtat de si el sexe és més joiós d’estudiar que de practicar.
