Acabat el confinament nocturn que ens ha obligat a viure durant mesos sota la llum excessiva de les ciutats, tornem a fugir per buscar els cels foscos que tant vam enyorar llavors. Els estudiants reals, ara ja no virtuals, ens acompanyen a l’Observatori d’Aras de los Olmos, als Serrans, per fer una pràctica que no poden dur a terme sota un cel ja quasi perdut. Els núvols omnipresents durant el viatge des de Burjassot s’han esvaït finalment i contemplem fascinats com el sol es pon per Castella en un cel amb tots els matisos del roig.
La solitud de l’indret i la grandiositat del sostre celeste et fa sentir petit en aquesta finestra a l’univers. El termòmetre davalla ràpidament en fer-se fosc i ja marca 3 ºC. No fa gens de goig estar-se al ras, però cal seguir les indicacions del professor i anar de telescopi en telescopi per escoltar les explicacions dels operadors. Després de parlar una bona estona de filtres i muntures, fent cua al costat del telescopi per observar de ben a prop el planeta Júpiter, en eixir al camí delimitat per llumenetes blavoses, alguna cosa ens sorprèn. Aixequem el cap i descobrim la franja blanquinosa que domina el cel, la nostra galàxia, la Via Làctia, la llet d’Hera vessada per una xuplada massa forta de l’inexpert nadó Hèrcules, segons conta la llegenda. La majoria dels presents, animetes urbanes, no ho havia vist mai i se sent un esmorteït crit de sorpresa sota l’encara preceptiva mascareta. Milers d’estrelles, concentrades de banda a banda de l’horitzó, passant pel zenit, formen un camí celeste amanit, ací i enllà, de zones fosques. Fins i tot, fixant-t’hi, descobreixes petites concentracions estel·lars, cúmuls d’estrelles i nebuloses, bressols de nous sistemes planetaris.
Aquest és el cel que contemplaven els nostres avis. No li donaven importància, ja que la nit era així i prou. Era el cel que es va guarnir, a l’Europa occidental, amb les històries mitològiques dels déus de l’Olimp, el cel que permeté a Galileo Galilei observar els satèl·lits de Júpiter amb un precari telescopi, des del centre de Pàdua, aquella nit del 7 de gener de 1610. En definitiva, el cel nocturn que ha permès durant mil·lennis una connexió còsmica dels humans amb l’univers. Ara, per veure’l tal com el veieren ells, cal aplegar-se ací, o al Montsec, o a Menorca o a uns altres llocs privilegiats.
Però com que no tenim memòria de la nit, ni aquesta s’ha transmès de generació en generació, ara ens sembla d’allò més natural que la nit sota la qual vivim siga l’única possible, la que ens dona l’actual societat de consum.
Per a preservar el record de les poques zones del sud d’Europa que encara mantenen la nit dels antics, l’astrònom Joan Manuel Bullón s’ha proposat la feina ciclòpia de fotografiar el cel complet des de tots els cims importants de la península Ibèrica, Canàries i el nord del Marroc. Les seues dues passions, la mediambiental i l’astronòmica, s’han combinat per oferir-nos un panorama colpidor de com avança la destrucció del nostre patrimoni celest. Malgrat que la Via Làctia es veu molt bé al zenit de la majoria dels indrets, l’horitzó nocturn ha desaparegut davant l’avanç imparable de la contaminació lumínica de les ciutats. La figura adjunta, feta des del cim del Moncayo, a 2.312 metres d’alçada, principal talaia del sistema Ibèric, n’és una mostra. Encara que gran part del cel és ben fosc, l’horitzó mostra la contaminació de les ciutats pròximes i llunyanes del nord de l’Estat espanyol. El Parc Natural del Moncayo, malgrat els valuosos prats d’alta muntanya, pinades de pi negre i roig, fagedes i boscos de roure reboll, està sotmès als excessos lumínics causats per la cultura del balafiament. Aquest projecte d’arxiu de la memòria amb el nom d’Horitzons perduts versus cels foscos demostra que la desertificació de la nit també ha arribat als nostres paratges més estimats.
