Enguany celebrem el V centenari del naixement de Jeroni Munyós, astrònom valencià del segle XVI que va ser professor de la Universitat de València i una rellevant figura a la ciència europea de l’època, i que després vam relegar a l’oblit com sovint fem en aquest país amb els nostres compatriotes il·lustres. Munyós va fer importants observacions de la supernova que va explotar el 1572 (que ara anomenem «supernova de Tycho»), d’eclipsis, estels…, així com cartografies d’enorme precisió de tot el nostre territori.
Va ser pioner de l’ensenyament del model de Copèrnic, tot i que Munyós era geocentrista i el veia com un model equivocat. Però si en això fou conservador, fou revolucionari en altres aspectes. En aquella època l’astronomia estava encotillada pel dogma que el món sublunar i el supralunar tenien diferents naturaleses, i que el primer estava constituït pels quatre elements clàssics, un lloc corruptible on passaven els canvis, mentre que el segon, constituït per un cinquè element, era perfecte i immutable. Munyós, en canvi, defensava que tot l’univers tenia una única naturalesa, que la condició dels astres era similar a la dels núvols, encara que més espessa, i que l’aire que respirem s’estenia fins als planetes i més enllà, fins a arribar a l’esfera de les estrelles. El cosmos era un continu.
Noteu que l’univers de Jeroni Munyós permetria plantejar-se viatges interplanetaris amb globus aerostàtics, encara que ell no ho va poder imaginar, ja que el primer vol en globus va passar dos segles després. Idees similars a les de Munyós es van defensar posteriorment, i només cinquanta anys després de morir, Torricelli pesava l’atmosfera i demostrava que vivim al fons d’un «oceà d’aire». Fins i tot en èpoques tan recents com el segle XIX, encara no se sabia fins on arribava l’atmosfera de la Terra, i si bé estava clar que no omplia tot l’univers, hi havia dubtes seriosos de si arribava fins a la Lluna, compartint atmosfera ambdós mons; així, res no impediria surar fins a la Lluna (com al conte d’Edgar Allan Poe The unparalleled adventure of one Hans Pfaall, del 1835), encara que l’elevada velocitat a què aquesta orbita al voltant de la Terra hauria implicat un allunatge summament problemàtic.
Avui sabem que la nostra atmosfera arriba com a molt fins a 1.200 km d’alçada, on ja està molt enrarida. Però Munyós tenia raó que el cosmos és un continu, i en certa manera sí que hi ha una atmosfera que arriba fins a les estrelles, l’heliosfera, composta per totes les partícules emeses pel vent solar, encara que és tan tènue que no permet els viatges en globus –però sí la navegació a vela, més en la línia de les propostes de Kepler (vegeu la «Nau espacial Mètode», núm. 83).
A més, sí que fem servir l’atmosfera dels planetes per als vols espacials. Viatjar a l’espai és molt car, qualsevol estalvi de combustible és molt valuós; per això se sol fer servir l’assistència gravitatòria, una maniobra que, usant només la gravetat d’un planeta, permet accelerar o frenar una nau (en funció de com es faça la maniobra). Tot i això, quan la nau arriba al planeta de destinació, generalment acaba en una òrbita molt excèntrica i necessita frenar-se encara més. Per això s’utilitza l’aerofrenat: la nau es capbussa a l’atmosfera planetària i perd velocitat per fricció amb l’aire. Després de diversos aerofrenats, la nau aconsegueix la seua òrbita circular definitiva (una variant, encara no provada, l’aerocaptura, en teoria permetria amb una única capbussada frenar-se i acabar en una òrbita circular, encara que patint uns escalfaments extrems). Sens dubte, aquestes maniobres complaurien Jeroni Munyós, ja que mostren que els planetes realment comparteixen amb els núvols una naturalesa atmosfèrica, com ell defensava.
